Ressenyes i presentacions

Divendres passat vaig acabar de llegir “El món fosc. Talps” d’en Jordi de Manuel, juntament amb una altra novel·la d’autora estrangera de la qual no en diré res perquè m’ha deixat un sabor agredolç. La novel·la d’en Jordi, en canvi, m’ha encantat, per emocionant, original, i desenllaç sorprenent. Llegir en Jordi és sempre garantia de passar bones estones sense tenir ni idea de cap on et portarà la història, i si a això li sumem una capacitat imaginativa fora de dubtes, uns alts coneixements científics que en aquest cas li són necessaris per crear un món nou sota terra, i una qualitat literària més que excel·lent, doncs apa, ja ho tenim tot ben lligat. Més que recomanable. Avui encara l’he estat fullejant per recuperar-ne fragments que amb la història acabada es llegeixen diferent.

Continuo. L’endemà, dissabte, tenia dos objectius: escollir un parell de llibres per començar aquell mateix vespre, i establir un primer contacte amb el món literari gironí. El primer dels objectius és de motiu obvi: necessitava lectura més enllà de la pila de llibres que m’esperen a la tauleta de nit per, així, accentuar encara més l’addicció que pateixo en aquest sentit, i el segon, també: iniciar-nos en la que a partir d’ara ha de ser una nova rutina: moure’ns amb fluïdesa per llibreries de la província de Girona, que des de fa dos mesos és casa nostra. I ves per on, que la Mar ens ho va posar en safata. Ens vam plantar a Girona en poc menys de tres quarts i vam acudir a la presentació de “Vindràs amb mi després del diluvi“. Dissabte al migdia, Llibreria 22, la Mar, en Joan i en Guillem. La llibreria, l’autora, l’editor i el llibreter. Tots quatre en Majúscules. La presentació va ser molt divertida, molt amena i molt concorreguda, però pel que vull dir, tot això tant se val. De veritat. Dissabte mateix, al vespre, vaig començar a llegir el llibre —amb dedicatòria hilarant, per cert—, i des de les primeres línies ja vaig advertir que aquesta noia juga en una altra lliga. I ja ho sabia, però m’encanta descobrir que tinc raó. I sí, ja he demostrat en diferents situacions la debilitat que tinc pel que escriu la Mar però no per això deixaré de fer-me pesat aquí. Si us plau, si no ho heu fet, llegiu la Mar Bosch Oliveras ja!

Per cert, el llibre que acompanyarà el de la Mar durant aquests dies és “Estació Boira” de l’Enric Herce. N’he llegit molt bones crítiques i tinc moltes ganes d’engolir-lo sense compassió. Segur que m’encantarà.

I ja callo, que quan m’hi poso sóc molt pesat. 

2019-02-11T15:00:42+00:00 24 de setembre de 2018|Lectures, Reflexions|