Les injustícies del món em fan envellir

Com a la majoria dels presents, les injustícies del món em fan envellir una mica més ràpid de l’habitual i en el meu cas la conseqüència més evident és la blancor dels cabells. Els que em coneixeu sabeu que als meus 39 anys podria passar pel germà bessó del pare Noel o de l’avi del Barça, i que més d’una vegada això ha sigut motiu de llargues converses hilarants amb gent de tota mena. Jo ric, i en realitat se me’n refot, perquè de tota aquesta introducció que sens més acabo de vomitar el de menys és el color dels meus cabells. En canvi, els motius que tenen per no ser negres com el carbó sí que valen la pena tenir-los en consideració.

Ja fa anys que passa. Ens estan aniquilant lentament, en silenci, sense que es noti, fent-nos passar pel que no som. O almenys és el que intenten. A ulls d’alguns d’ells som victimistes, a ulls dels altres supremacistes, i a ulls dels que venen al darrere, humoristes de baixa estofa. I sí, d’humor en tenim per parar un tren, però igual que hem de saber riure quan toca, hem de saber lluitar quan ens hi va la vida com a poble.

Al llarg de la meva vida m’he trobat, en contextos diferents, el típic maltractador que de brometa en brometa va avançant caselles i encomana la seva manera tòxica de veure el món a molts dels que l’envolten. I molts li segueixen la gràcia. Que si els negrets de l’Àfrica són molt macos però no se’ls ha perdut res, aquí; que els homosexuals sí però a casa amagats, que si el cul de la secretària o els pits de la directora general, i que si tal i que si qual. A la merda, home. A ells i a tots els que els riuen els acudits de merda. De merda! Per què sabeu què? Un dia són els maricons, un altre els negrots, i ara els catalufos, però aquí no s’acabarà la cosa. No som a l’última pantalla d’aquest gran joc que es diu història de la misèria humana. Després vindrà un altre col·lectiu al qual li tocarà el rebre, i també seran implacables contra ells, i tal com ha passat en tots els casos anteriors, seran capaços de transformar la víctima en botxí i el botxí en víctima. I anar tirant, en bucle.

Ahir em preguntaven quina era la solució per aconseguir que la gent llegís més. L’estratègia no la sé, però sí que sé que tot es basa en l’educació. I en el cas que ens afecta, la solució passa pel mateix. Educació i respecte. Si des de petits se’ns eduqués a tots a respectar tot allò diferent no existirien energúmens que des del poder es valdrien del populisme i la demagògia per atacar els més dèbils, i no existiria aquest anhel imperialista que sembla que alguns porten a la sang. Ni tan sols existiria la creença que hi ha races, cultures o classes superiors. I seria magnífic. I potser així, fins i tot aconseguiria evitar transformar-me en el Floquet de neu.

D’acord, tot això que plantejo és utòpic. Però podríem acostar-nos-hi una mica més? Podríem fer de la vida un viatge conjunt? Rics del món, eduqueu els vostres fills en la filantropia i eviteu més mals al planeta. Si us plau! I llegiu, collons!

2019-02-10T16:59:32+00:00 27 de març de 2018|Escrits, Reflexions|