Em vaig despertar a quarts de vuit, sobresaltat. Tenia pendents alguns preparatius per a l’excursió i vaig ser incapaç de recuperar el son. Vaig ronsejar una estona abans d’atrevir-me a sortir del llit, fins que vaig agafar prou coratge per alliberar-me de la protecció dels llençols i la manta. La mare em devia sentir des de la seva habitació mentre em rentava la cara, i es va aixecar mig adormida, encuriosida per aquelles presses. Després de donar-li les explicacions pertinents i de fer-li mig petó, em va donar permís per baixar. Com sempre, els avis ja s’havien llevat feia estona, i els besavis encara dormien. Vaig baixar les escales, i una intensa olor de torrades provinent de la cuina em va ajudar a treure’m la son de les orelles. Davant dels fogons, vestida amb la seva bata de color rosa pujat i controlant un pot on es bullia llet, la iaia semblava esperar-me frisosa per continuar amb el relat d’alguna d’aquelles històries amb les quals encetàvem el dia.
A diferència del matí anterior, vaig esmorzar un entrepà de fuet i un got de llet calenta amb Colacao, i vaig seure al mateix lloc de sempre, a la cadira atrotinada que el meu besavi utilitzava als vespres. La iaia Montse no va torbar-se gaire i, abans que jo clavés la primera queixalada a l’entrepà, ja havia començat a narrar un altre dels milers de records de la seva joventut. Aquell cop, tanmateix, la història no la protagonitzava el seu pare, sinó que la besàvia Roseta, la tieta Carme i ella mateixa n’eren els personatges principals.
En plena guerra civil, el meu besavi va ser molt temps fora de casa, i les tres dones van haver d’aprendre a viure sense la seva presència. Durant aquells temps, l’absència d’un home adult a casa era sinònim d’una vida encara més dura del normal, i la meva besàvia cosia durant gairebé vint hores diàries per poder tirar endavant la família. I el que van haver de fer totes tres a mitjans de l’any mil nou-cents trenta-vuit per anar a visitar el meu besavi a Pujalt, un poble de la comarca de l’Anoia on ell estava destinat amb l’exèrcit republicà, gairebé els havia costat la vida. I tot això amb les dues nenes ben petites, l’una amb vuit anys i l’altra amb cinc.
Per arribar al camp d’Entrenament del XVIII Cos de l’Exèrcit Popular de la República s’havia de recórrer una gran distància, des de casa; amb autobús, tren i gran part del trajecte a peu. Allò, tanmateix, no va ser cap impediment perquè la Roseta es decidís a emprendre el llarg viatge amb les dues filles. I això que els costaria molts diners, molt de temps i molt sofriment; i tot plegat per gaudir d’uns pocs minuts al costat del besavi.
El viatge d’anada va ser especialment accidentat, amb alguns trams realment difícils d’explicar amb paraules. La pluja va ser el pitjor dels enemics, sobretot en aquelles parts on havien de caminar durant quilòmetres i quilòmetres, i el fort vent no feia res més que augmentar la sensació que alguna mena de força invisible els la tenia ben jugada. Per sort, amb l’ajuda de tota mena de gent, totes tres van poder arribar sanes i estàlvies, i es van plantar a Manresa en pocs dies. Allà, van deixar la Carme, la més petita de les dues germanes, a casa d’una dona que acollia la canalla de les famílies que anaven de visita al camp d’entrenament. D’aquesta manera estalviaven als petits veure segons quines coses poc agradables a la vista.
La Carme es va estar un parell de dies a Manresa, donant un cop de mà a aquella dona que no coneixia de res. La nena, per sort, era riallera i sociable, i va passar les hores sense massa sensació d’enyorança ni pena. Fins i tot va tenir temps de fer alguna malifeta involuntària, ja que traginant llet amunt i avall va acabar abocant-ne uns quants litres al mig del carrer. La renyina que va rebre per part de la mestressa de la casa va ser apoteòsica.
Mentrestant, la Roseta i la Montserrat, mare i filla, van arribar al camp d’entrenament i es van quedar glaçades un cop van haver descobert a quina mena de lloc vivia el seu marit i pare. Les instal·lacions s’aixecaven dalt d’un turó, i dues tanques de filferro gruixut entrellaçat les envoltaven fins a dues vegades; en lloc d’un camp d’entrenament allò més aviat semblava un camp de concentració. L’impacte va ser molt gran, per a totes dues, i ràpidament van intentar trobar la manera de veure’s amb el meu besavi. Hi havia altra gent que estava en la mateixa situació que elles, i el desconcert general feia que tot plegat encara fos més angoixant. Després d’una dura batalla amb un dels oficials que s’encarregaven de les visites, la meva besàvia va aconseguir que li fessin una mica de cas, però quan ja tenien coll avall que podrien abraçar al marit i pare, es van adonar que el funcionament de l’exèrcit es regia per unes normes molt estrictes i que les visites es permetien però només amb les dues tanques pel mig.
Allò les va deixar del tot destrossades, sobretot a la meva besàvia, que observava com el seu marit la saludava feliç des de la llunyania. L’home anava brut, ple de sarna, amb una barba tan llarga que semblava ben bé un nàufrag que feia anys que vivia en una illa deserta, i els seus moviments eren lents i graponers. Les llàgrimes no van trigar a caure galtes avall, en tots tres casos, i això que ella, la Roseta, no era gens de llàgrima fàcil. Les condicions amb les quals tenien el seu marit, però, van ser motiu suficient per trencar una tradició que venia de llarg, mentre la meva àvia, amb tan sols vuit anys, s’havia quedat completament paralitzada. Al final, els minuts van passar rabents, i el que hauria d’haver estat una experiència terapèutica per a tots ells, va acabant fent l’efecte contrari. La desesperació va ser total i absoluta.
Mentre m’ho explicava, a la iaia Montse li van brillar els ulls, i s’ho va fer venir bé per girar-se i fer veure que agafava alguna cosa de la nevera. Jo, mentrestant, m’havia quedat amb un tros de fuet a la boca, incapaç de moure la mandíbula per seguir menjant. Aquelles històries cada cop semblaven més reals i menys pel·lícula, i a poc a poc el meu cap va anar assimilant que la gent que havia patit la guerra ho havia passat realment malament. Fins als meus dotze anys me n’havien mantingut al marge, del passat de la nostra família, però semblava que ja anava sent hora que descobrís tot el que havia viscut el país durant aquells anys foscos.
La meva àvia em va deixar sol i va marxar al quarto de cosir per acabar un vestit que li havien de venir a buscar al cap d’unes hores. Jo, mentrestant, em vaig acabar l’esmorzar i em vaig empassar la llet de cop. Sol, al costat de la llar de foc, sentia espetegar els troncs, mentre, de fons, el so de la màquina de cosir em recordava que la vida continuava i que, si ells havien pogut sobreviure a totes aquelles atrocitats, jo no era ningú per deixar-me dur pel desànim. M’havia quedat gairebé en estat de xoc; tanmateix, desenganyem-nos, jo era un nen de dotze anys, i a aquella edat tenia les fixacions pròpies de la joventut. Així que, em vaig posar dempeus, em vaig preparar un entrepà de mortadel·la per l’excursió i vaig sortir corrents a fora, sense oblidar-me la roba d’abric que necessitaria per combatre el fred gèlid de la tardor.
