Llegir un llibre d’una tirada és un plaer que poques vegades he pogut regalar-me, sobretot a causa de la logística familiar. Tanmateix, ara que estic al llit engripat i sense haver-m’ho plantejat abans, es podria dir que ho he mig aconseguit. En una tarda-vespre i un matí m’he polit El somriure de Darwin, de l’Anna Maria Villalonga, i l’experiència ha sigut magnífica. Potser sembla una bestiesa, però permetre’s el luxe de llegir un llibre com aquest sense gairebé aturar-se és una delícia; i això vol dir dues coses: que he tingut temps de fer-ho, cosa que habitualment no tinc, i que la lectura ha sigut realment apassionant. De fet, els adjectius serien uns quants més: excitant, absorbent, captivadora… i anar tirant.

Els tres personatges protagonistes, que de fet en són quatre, estan tan ben construïts i són tan creïbles que vius els seus temors, els seus anhels i les seves esperances com si fossin els teus. I això que un dels personatges és un fill de puta en tota regla. Només per poder conèixer els seus protagonistes és de lectura obligada, però és que, a més a més, la història és tan tendra… i dura, i colpidora, i plena d’injustícies. És magnífica i està escrita amb molt d’amor i molta ràbia.

L’única part negativa –que no ho és de la novel·la en sí– és que tot el que s’hi explica deu haver passat alguna vegada, o dues, o moltes, a la vida real. O si més no, successos gairebé calcats, i això significa que l’Anna Maria fa una fotografia de la nostra societat tal com és: la majoria de cops injusta.

I no m’esplaio més que no vull fer espòilers.

Enhorabona, Anna Maria! Una lectura esplèndida!

Per cert, la novel·la l’ha publicat Llibres del Delicte.