El meu nom és Sanç; Sanç de Pinós, i sóc mosso de quadra al castell de Milany. La història que us narraré a continuació és l’aventura més emocionant que m’ha tocat viure en el transcurs dels meus primers vint anys de vida i de ben segur que no us deixarà indiferents. Probablement l’escrit estarà replet d’errades provocades per la meva falta de pràctica en l’escriptura, però desitjo de tot cor que aquest sigui un aspecte que no em tingueu en compte.

Tot va començar fa uns tres mesos, quan el meu senyor, Dalmau de Palou, ens va reunir a tots davant de la petita església situada a una vintena de metres del castell de Milany. Érem disset persones del seu servei, atemorides per una trobada que no tenia precedents i que en aquells moments ens va generar molta inquietud. L’home es va asseure sobre l’últim graó de pedra de l’escala que ajuda a superar el desnivell entre l’entrada del petit edifici religiós i l’espaiosa esplanada que queda al seu davant i ens va comunicar que ens traslladàvem; que la seva família havia decidit deixar el castell per anar a viure al bell mig de la vall, prop de l’església de Sant Julià i d’alguns masos que s’havien anat construint al seu voltant. Cap de nosaltres es va atrevir a dir res, almenys davant del nostre senyor, i ell es va limitar a fer-nos saber que ben aviat es començaria a construir el nou castell.

Sé del cert que el canvi es deu a la incomoditat dels trajectes que el senyor Dalmau ha de fer constantment més enllà de les terres que li pertanyen, i que des de la vall els seus moviments seran més fàcils i més ràpids en qualsevol direcció. A més a més, la pugna amb els sarraïns ha quedat tan enrere que amb prou feines se’n recorda ningú, del que es diu que havia succeït en el passat, i la situació del castell, que va ser privilegiada en temps de guerra, ha perdut tota raó de ser.

En el transcurs dels dies posteriors a la inesperada reunió, tots els integrants del servei de la família Milany vam estar fent safareig sobre aquell canvi de residència que ens afecta a tots d’alguna manera o altra, i jo vaig ser el primer en criticar durament les decisions que van prendre els amos. Evidentment la meva opinió no la vaig fer pública, i em vaig limitar a renegar en veu baixa prop d’orelles amigues, com les d’en Bernat o en Roger, companys de fatigues entre els corrals i les pallisses.

Fins fa unes setmanes, quan a en Bernat i a mi ens van obligar a acompanyar en Ramon –el fill del senyor Dalmau– fins a la part baixa de la muntanya per comprovar els avenços en la construcció del que serà la seva nova llar, he estat incapaç de fer una lectura positiva d’aquest trasllat que s’albira lent i ple d’incomoditats, fins que el primer cop que vaig veure la llarga filera de carreus amuntegats de forma perfecta sobre el turó no vaig poder evitar canviar d’opinió. El canvi ens beneficia a tots; el lloc escollit per construir la Sala no pot ser millor: bones vistes, prop del riu, amb Ripoll i Olot més accessibles que mai. Clarament, el discurs negatiu que tenia minuts abans de comprovar-ho amb els meus propis ulls havia quedat del tot obsolet.

El nou castell no serà tan gros com el de Milany, però les pedres tallades pels mestres picapedrers, que acabaran formant part d’uns murs de més de dos metres de gruix, són una delícia pels ulls. Són de proporcions perfectes, tallades amb una exactitud admirable, i posades una damunt de l’altra de ben segur que faran de la nova llar dels Milany una de les residències més envejables de la contrada. És sabut, a més a més, que el propi fill del senyor, en Ramon, ha promès concedir privilegis a tothom qui es construeixi casa seva al voltant del castell, de manera que s’acabi creant una nova vila que faci encara més gran el nom dels Milany.

He de dir que aquella primera visita no va ser l’única que he fet en les primerenques fases de construcció de la Sala en el transcurs de les últimes setmanes, i la majoria de vegades que he baixat muntanya avall per poder gaudir de les evolucions del bastiment del nou castell ho he hagut de fer d’amagatotis, normalment de nit, i sense informar a ningú dels meus moviments esmunyedissos. Les llargues caminades que he estat obligat a fer protegit pels frondosos faigs, pins i roures no han estat cap impediment a l’hora d’aconseguir el preuat objectiu: gaudir de pocs minuts davant la gran construcció de pedra que haurà de governar la vall a partir d’ara.

Durant un munt de nits vaig estar dormint poc, molt menys de l’habitual, a causa de les anades i vingudes forçades per la curiositat extrema que em generava la construcció del castell; però ni tan sols canviant els meus hàbits més primaris ningú va ser capaç d’entendre per què durant el dia se’m veia més cansat de l’habitual. Ni tan sols en Roger i en Bernat, amb qui comparteixo cambra, van adonar-se de res, i suposo que aquest fet aparentment absurd va fer que aquell joc nocturn m’anés atrapant cada cop amb més força.

Però tot té un final, i la bèstia va ser qui va posar fi de forma definitiva a les meves trifulgues de nit. I això que encara no l’havia vist mai i amb prou feines n’havia sentit a parlar.

Tot va començar –com a mínim pel que feia a mi– un diumenge a la tarda, mentre el senyor i la resta de la seva família descansaven a les seves estances privades. Jo, sabedor que durant unes hores tenia llibertat per fer i desfer, m’ho vaig fer venir bé per encolomar les poques tasques que encara em quedaven per fer a en Roger i en Bernat, i vaig deixar-me perdre pels boscos que cobrien tota la falda nord de la muntanya, corrent en direcció al nou castell.

L’afany per no perdre’m detall de la construcció de la Sala em va dur a acabar per terra més d’un cop, i quan vaig ser a l’alçada de la vall ja anava replet de blaus i rascades que feien del meu cos un curiós mapa multicolor. Era conscient que aquells viatges entre la boscúria eren perillosos, m’hi jugava el coll, però no pas perquè el bosc estigués farcit d’animals salvatges que volguessin alimentar-se de la meva carn, si no perquè si el senyor s’adonava de la meva absència era ben capaç de fer-me penjar. I casualitat o no, de bèsties i condemnats a mort en vaig conèixer un de cada al cap de poc temps, i poc que m’ho esperava.

Aquell dia, abans d’arribar als peus del castell, va ser la primera vegada que vaig poder posar els peus sobre el pont que el meu senyor havia fet construir per poder creuar el riu amb més comoditat, ara que facilitar aquell pas seria més necessari que mai. No vaig poder evitar observar-lo amb delit, meravellat per la seva bellesa i la seva presència imponent. Era un arc perfecte que s’alçava sobre un meandre d’aigües turbulentes i que feia significativament més senzilla l’arribada al turó sobre el qual s’hi estava construint la nova llar dels Milany. Vaig dedicar uns minuts a no perdre detall de cadascuna de les peces que el conformaven, resseguint amb els dits les pedres rugoses que tenia més a mà i que li feien de pell. El pont era fred, com el corrent d’aire que baixava rabent des de la part superior de la vall, i vaig acabar travessant-lo més ràpid del que tenia previst per mirar d’evitar el fred gèlid que volia fer-se lloc entre la poca roba que duia posada. Amb el Sol de baixada ubicat al fons de la vall, vaig afanyar-me a enfilar-me turó amunt, a través d’un corriol estret que serpentejava entre la vegetació baixa. Un cop a dalt, a pocs metres de la base del que seria el nou castell, em vaig veure obligat a tancar els ulls a causa de la brillantor extrema dels rajos rogencs i penetrants del Sol que, a tocar de les muntanyes que ben aviat l’ajudarien a quedar ocult, feia servir les seves últimes forces per tenyir el cel de vermell.

Acompanyat per la meva pròpia ombra allargada vaig córrer pendent amunt i em vaig plantar a peus dels murs a mig fer, amb el temps just per delectar-me amb els avenços que m’havia perdut durant els últims dies. Les bastides de fusta, construïdes per fusters de Ripoll, s’alçaven més de tres metres, i els murs que conformaven tot el perímetre del nou edifici no es quedaven enrere. A l’interior, els paletes havien marcat a terra la distribució de les estances de la planta baixa, unes escales en forma d’ela que es dirigirien directament cap al segon pis des de l’exterior i l’espai que semblava destinat a un pati situat rere la porta principal. Vaig passar-me una bona estona observant amb delit tots els detalls que la meva vista podia copsar, des de les eines utilitzades pels mestres picapedres fins a les restes d’argamassa que aquella mateixa tarda havien utilitzat els paletes per col·locar els carreus a lloc, passant pel complex entremat de bastides i grues de fusta o la brillant execució en els primers metres de façana que tot just feia uns dies ni tan sols existia.

La vermellor del cel va ser l’encarregada de recordar-me que la meva visita havia de ser més curta del que realment desitjava, i un cop vaig haver-me quedat prou satisfet dels avenços que havia pogut contemplar vaig decidir-me a girar cua i a emprendre la marxa muntanya amunt, cap al castell on m’esperaven les obligacions com a servent del senyor de Milany. L’excursió fins a la vall, tanmateix, havia valgut la pena; l’estona dedicada a travessar els boscos tant en el camí d’anada com en el de tornada havia servit per obtenir un regal molt preuat per mi, encara que aquest només fos poder contemplar, durant un parell o tres de minuts, l’escena viva d’un castell en ple naixement.

Aquell dia, a més a més, la cosa no es va quedar aquí, perquè el que vaig descobrir tot just abans de desaparèixer camí avall en direcció al pont que travessava el riu a la part baixa del turó, gairebé em va deixar sense respiració.

Prop d’un bosquet d’avellaners format per poc més de quatre arbres que creixien en un dels pendents del turó, em va semblar veure una petita construcció de pedra de la que no havia tingut constància fins aquell moment. Encuriosit per la seva presència, i estranyat de no haver-la detectat abans, m’hi vaig acostar gairebé corrents. L’edifici era minúscul –vorejar-lo va ser cosa de pocs segons– i en un tancar i obrir d’ulls vaig ser capaç de donar resposta a totes les preguntes que tot just feia uns instants m’havia plantejat en descobrir la seva existència. Davant meu s’alçava una construcció feta amb presses per poder mantenir a pany i forrellat a algú que en devia haver fet alguna de grossa, i aquell suposat malfactor m’observava a través de mitja dotzena de barrots oxidats mal col·locats.

–Bon dia tingueu. –se’m va dirigir l’home, a qui la llum rogenca del Sol li destacava les faccions amples i la roba esquinçada–. Que em podríeu donar una mica d’aigua, si us plau?

Em vaig endur un ensurt de mort, i vaig trigar a reaccionar a aquella petició que se’m feia tan estranya, sense poder apartar la vista de sobre la capa evident de brutícia que cobria la cara i la roba del meu interlocutor. El blanc dels ulls destacava sobre la massa fosca i uniforme que el vestia de dalt a baix, i aquella mirada penetrant i la vestimenta inquietant –sumat al fet que no m’havia esperat pas trobar-me un pres al bell mig de la muntanya, just al costat d’un castell en construcció– em van obligar a prendre’m un temps abans de poder respondre.

–Es pot saber què hi feu, aquí tancat? Si mal no recordo, aquesta presó en miniatura no existia, tot just fa un parell o tres de dies. –vaig gosar dir abans de girar cua cap al riu, mentre observava amb interès com els últims rajos de sol del dia em permetien descobrir que les vestimentes del presoner –ara brutes i malmeses– eren dignes d’un cavaller reial–. Com és que us han deixat sol, al costat de les quatre pedres del nou castell dels Milany?

–Més val que seieu, si voleu que us expliqui tota la història sencera, jove. I no sé si esteu disposats a tornar a casa vostra en plena fosca. –em va alertar l’home mentre somreia, sabedor que no anava mal encaminat–. Però si em porteu aigua potser us ho podré explicar amb la rapidesa que el moment es mereix.

Contrariat i estranyat pel descobriment que acabava de fer, em vaig deixar portar per aquella última demanda, sobretot perquè em permetria acabar d’assimilar els successos ocorreguts al llarg dels últims minuts. Vaig baixar fins al riu, capficat pels motius que hi podria haver rere el captiveri d’aquell cavaller de cabells llardosos, i no vaig dubtar ni un sol segon a l’hora de decidir-me a escoltar la seva versió dels fets. De fet, ja estava acostumat a moure’m de nit.

Quan vaig tornar a ser a la part alta del turó no vaig torbar-me i vaig allargar el recipient de fusta ple d’aigua fins a mans del meu nou amic, que no va dubtar en engolir-ne el contingut gairebé sense respirar. L’home m’ho va agrair repetidament, i em va obligar a seure sobre una roca plana que quedava a menys d’un metre de l’obertura enreixada a través de la que ens podíem veure i comunicar. Jo vaig fer-li cas, estava encuriosit per la història que em narraria a continuació i, tot i que el Sol ja no ens acompanyava, la foscor tampoc havia de per què ser una mala companya de viatge.

Si no vaig estar tota la nit al costat d’en Dolcet –així es deia el cavaller reclòs–, escoltant el seu relat de forma apassionada, no em va faltar gaire. Si hem de ser sincers puc dir que no vaig arribar a pensar en les conseqüències d’aquell fet, sobretot perquè les seves paraules em van absorbir de tal manera que vaig ser incapaç de moure’m ni un sol centímetre en tota la nit i encara menys estimar el que em podria passar si es descobria que així havia sigut.

La seva història era fascinant, sobretot la part que tractava els motius del seu encarcerament i el tracte al que havia arribat amb el senyor de Milany per evitar la mort a la forca. Els seus orígens no me’ls va explicar amb gaire detall, tot i que per la cota de malla que vaig intuir des d’un primer moment sota la capa de brutícia que el cobria del tot, era clar que era un cavaller que devia defensar els interessos d’algun senyor de la contrada. La sort, tanmateix, li havia canviat just en el moment que havia decidit anar tot sol a caçar el drac del coll de Canes: la bèstia que tenia la gent de la part alta de la vall atemorida.

El primer cop que vaig sentir a parlar d’aquella fera jo devia tenir poc més de deu anys, però llavors l’animal no devia aixecar un pam de terra. Veure-la no l’havia vist mai, però amb el temps les faules que s’havien creat al voltant de la seva figura m’havien ajudat a imaginar-me-la com una bèstia d’aparença esfereïdora i amb molt males puces. Per sort, sembla que el drac passava moltes hores a la seva cova i només de tant en tant sortia en busca d’alguna presa fàcil, i durant molts anys se l’ha vist poc. Ara, però, ja és adulta, i des de fa uns mesos, sembla que la seva manera de relacionar-se amb l’entorn ha canviat radicalment, i a Sant Joan de les Abadesses o a Riudaura han estat testimonis de la seva brutalitat.

És per això que –segons en Dolcet– desenes de cavallers, valents o inconscients i amb la millor de les intencions, han mirat d’acabar amb la vida de la fera, però cap d’ells ha aconseguit ni tant sols fer-li una trista esgarrapada. Ell, tot i ser conscient del perill, també havia estat disposat a jugar-se la vida per mirar de desfer-se’n, però deutes pendents del passat l’hi havien jugat una mala passada. Els homes del rei l’havien capturat just en el moment que es dirigia cap al coll de Canes, des de Ripoll, i l’havien tancat a pany i forrellat allà mateix, aprofitant la construcció de la Sala, el nou castell dels Milany.

–Sembla que em deixaran anar si derroto el drac. Demà al matí sabré del cert com moriré, si a mans d’un home o d’una bèstia. –va acabar dient, resignat, el cavaller Dolcet.

–Tu sol, hauràs d’anar a lluitar contra el drac? –vaig ser capaç de preguntar, tot i que amb prou feines podia empassar saliva–. Sant Pere i Sant Pau!

Ell es va enretirar uns centímetres, suficients perquè la poca llum ambiental deixés de reflectir-se sobre els seus ulls, i el vaig perdre de vista. Jo, no em vaig moure, vaig ser incapaç d’activar cap múscul del cos durant una colla de minuts, mentre el meu cap no parava de donar voltes al voltant d’aquella bèstia esfereïdora que fins feia poca estona ni tan sols creia que existís.

Quan faltava ben poc perquè les primeres llums del dia comencessin fer-se notar per la part baixa del cel oriental em vaig adonar que l’havia espifiat a base de bé, havent-me quedat lluny del castell i sense dormir; i amb aquell neguit que s’afegia a l’angoixa asfixiant que m’havia creat la història d’en Dolcet vaig haver-me d’enfrontar a un dilema ben complicat.

1374664

Tot i que vaig arribar a començar a descendir turó avall amb la intenció de travessar el pont de pedra i tornar cap al castell, l’extrema curiositat que em generava tot allò del drac i la condemna a mort d’en Dolcet ràpidament em va fer decantar la balança cap al costat que probablement menys em convenia. Empès per una força invisible a la que no vaig saber oposar-me, em vaig veure arrossegat sense saber com fins als fonaments del castell, al costat dels quals no vaig tenir més remei que acabar de passar la nit.

No va ser fàcil. La gelor de la matinada es va fer amb els meus ossos, i pràcticament no vaig poder aclucar l’ull per culpa seva i de l’expectació que jo mateix m’havia creat sobre el que succeiria un cop el nou dia hagués començat. A en Dolcet no li vaig fer saber pas, que m’havia quedat a prop seu, i ja m’ho havia fet venir bé per acomodar-me lluny del seu camp de visió. Quan la primeres llums del dia van aparèixer per la part alta de la vall em vaig incorporar i, mirant de no fer-me notori, em vaig allunyar encara més del cavaller reclòs.

Les tres hores següents van ser difícils de passar. El fred encara el vaig poder aguantar perquè la roba que duia el frenava gairebé del tot, però la gana no va ser tan mansa i em va costar Déu i ajuda poder-la dominar. Per sort, finalment, provinent de Ripoll, vaig fitar una caravana composta per quatre carruatges arrossegats per bous i cavalls que es van acostar fins a la part més alta del turó. En un primer moment vaig pensar que eren enviats especials pel rei Alfons per passar comptes amb en Dolcet, però els integrants dels vehicles no eren res més que simples treballadors en la construcció del nou castell dels Milany. Sense perdre temps, la vintena d’homes es van posar a treballar i, en qüestió de minuts, no em va ser gens difícil distingir, des de la distància, quina era la funció de cadascun d’ells. Durant uns breus instants em vaig quedar embadalit amb aquella impressionant demostració de treball en equip i vaig ser incapaç de pensar en res més que no fossin carreus, argamassa, taulons de fusta o la combinació de tots ells, fins que l’arribada de nous visitants em va obligar a tornar a la realitat.

Des de la protecció d’un grup d’avellaners vaig observar amb delit l’arribada d’un petit grup de cavallers del rei. Eren quatre, i tots ells vestien robes lleugeres sobre una cota de malla, però que els delataven com a enviats especials del monarca. Duien el cap protegit amb un elm obert, anaven amb presses i un d’ells duia un objecte pla, d’uns tres pams d’amplada i gairebé tan llarg com el cavall, lligat al costat de la muntura. Els vaig seguir amb la mirada fins que tots quatre van desaparèixer a l’altre costat del turó, rere el castell que començava a aixecar-se davant meu. Era clar que havien vingut per tractar el cas d’en Dolcet.

Vaig tornar a dubtar, no sabia si acostar-me fins a la reunió d’alta volada que estava a punt de començar més enllà del castell en construcció o bé esperar-me pacientment protegit pels avellaners fins que la decisió pel que feia al destí d’en Dolcet hagués estat presa. El cert és que no vaig tenir gaire temps per amoïnar-m’hi perquè, molt abans del que tenia previst, els quatre cavallers van tornar a aparèixer entre la bardissa, aquest cop des de la part més oriental del turó, i no anaven sols. Davant seu, un cavaller abillat amb una armadura completa semblava preparat per entrar en batalla en qualsevol moment, i llavors va ser quan em vaig adonar que en Dolcet i els quatre cavallers havien arribat a un acord: el pres seria alliberat –evitant la mort a la forca– si aconseguia vèncer el drac.

El cavaller no va estar-se per romanços i al cap de pocs segons ja el vaig perdre de vista. Rere seu, a un centenar de metres de distància, els quatre enviats especials pel rei en seguien el rastre probablement per assegurar-se que complia la seva part del tracte. Jo, no vaig saber reaccionar a temps, i em vaig quedar palplantat observant la seva partida sense saber què fer. Vaig estar dubitatiu una bona estona, fins que alguna cosa dins meu em va obligar a posar-me a córrer com un esperitat. No havia passat la nit lluny del castell de Milany arriscant la meva vida per perdre’m el desenllaç de la que prometia ser una de les gestes més importants que passarien a la història per la seva trama emocionant i captivadora.

Evidentment no vaig pretendre seguir en Dolcet corrents com un boig pel mig dels camps i vaig acostar-me al mas més proper –prop de l’església parroquial de Sant Julià– per acabar prenent en préstec un corser negre com el carbó. El cavall no duia sella, però com que estic acostumat a tractar aquests animals en multitud de circumstàncies diferents, allò no va significar cap problema. En un primer moment, l’animal no semblava estar gaire d’acord en que un desconegut es prengués aquelles confiances, però quan va veure que jo el deixava córrer més del que el seu amo li havia permès mai abans es va deixar anar i va començar a gambar amb totes les seves forces mentre renillava i esbufegava de felicitat.

Com que sabia del cert que en Dolcet es dirigia fins al coll de Canes pel camí principal, vaig prendre el viarany que vorejava el riu, cosa que em permetria avançar-lo sense problemes si ell i els cavallers que el seguien no decidien iniciar una cursa que no semblava el més indicat per fer abans d’una batalla com la que s’albirava més amunt. I així va ser, perquè tot i que vaig haver d’obligar el meu cavall a passar per camins estrets, prats pedregosos i trams de riu d’aigües turbulentes, vaig acabar arribant al coll abans que la comitiva del rei i el seu escollit per acabar amb el drac.

Quan vaig ser conscient del que acabava de fer, el cos em va començar a tremolar de mala manera. Tot i que des de la meva posició no veia el cau del drac –que era situat a la part baixa d’una fondalada que descendia des del coll, cap a l’est, a un centenar de metres de distància–, ràpidament vaig mirar de buscar refugi per no quedar al descobert. Vaig baixar del cavall i tots dos ens vam amagar sota les branques d’una petita fageda que s’alçava al flanc sud del coll de Canes, a tocar del gran pendent arrebossat d’un herbei dens que feia de preludi a la cova on vivia la fera. Allà em vaig ajupir i, amagat rere matolls i els troncs de faigs esprimatxats, vaig mirar de trobar la millor posició per descobrir el parador del drac sense perdre de vista el punt del coll per on sabia que havien d’arribar en Dolcet i els seus quatre acompanyants.

Dels genets que havien sortit a cavall rere el cavaller no en vaig tenir cap constància, que haguessin arribat fins a la part alta del coll, però sé del cert que ho van fer i es van quedar ben amagats dins del bosc de faig per evitar ser descoberts per la bèstia. A en Dolcet sí que el vaig veure, i des de la meva posició vaig poder observar amb tot detall com s’acostava lentament fins a la part alta del pendent que conduïa cap al cau del drac. L’home, tot i dur un posat altiu que hauria fet enrere a la major part dels enemics que s’haguessin creuat amb ell, semblava nerviós, però això no va evitar que baixés de la seva muntura amb una habilitat envejable i que comencés a deslligar, sense presses, l’objecte llarg que havia dut ben fermat al costat del cavall i que jo ja havia vist abans a la muntura d’un dels enviats especials del rei.

L’ensurt que em vaig endur pel que va succeir després gairebé em va delatar, però vaig ser capaç de mantenir la serenor i de seguir atentament la reacció d’en Dolcet a la tremolor de terres que ens va tocar viure en directe. I és que, inesperadament, quan el cavaller tot just semblava preparat per la batalla, alguna cosa viva i de dimensions abismals es va moure entre l’herbei i em va deixar sense respiració.

La bèstia havia estat camuflada al bell mig del prat i probablement havia reaccionat quan s’havia adonat de les intencions del cavaller. Els seus moviments van provocar un sisme d’intensitat significativa, i sota els meus peus vaig notar com les terres s’estremien a causa de les corredisses tan ben calculades d’una fera que no era altra cosa que un llangardaix de més de cinc metres de llargària. El seu color verd brillant es confonia amb l’abundor del mateix pigment arreu, però un cop en moviment, la seva imponent presència em va permetre seguir-la sense problemes.

En Dolcet s’havia enretirat un parell de metres, després de veure com el drac l’havia detectat i no li treia els ulls de sobre, i ràpidament es va fer amb la llança que havia deixar recolzada al costat d’aquell objecte llarg i misteriós que amb tant de compte havia deslligat del cavall. Llavors, l’actuació de la bèstia va començar, i de ben segur que va ser un dels espectacles més impactants que m’ha tocat viure mai en directe.

L’animal, com si seguís un ritual que estigués avesat a representar, va començar a moure’s amb impaciència, evitant acostar-se a menys de deu metres del seu adversari però sense perdre’l de vista. Era una forma de marcar el terreny, de deixar clar que l’intrús era en Dolcet i no pas ell, i amb aquella estrepitosa demostració de força acompanyada d’uns crits espantosos que es devien sentir fins a Sant Joan, es va donar per iniciat el combat.

Aquelles primeres càrregues del drac contra el seu oponent van donar pas a una lluita cos a cos més adequada per les circumstàncies, tot i que en Dolcet no semblava del tot preparat per assumir-ho. L’home semblava aliè al que succeïa al seu davant i els seus primers moviments van ser erràtics i sense sentit. Va tenir sort que la fera, en un principi, només volia espantar-lo per fer-lo fora del seu territori, però va estar a punt de sucumbir a causa de dos atacs directes amb les urpes de les potes davanteres, que finalment va poder esquivar gràcies als seus reflexes gairebé innats.

Vaig preveure la seva derrota, estava clar que en Dolcet no tenia res a fer contra aquella bèstia que devia pesar cinquanta vegades més que ell, i ni tan sols vaig contemplar la possibilitat que hi hagués un miracle. Recordo que les tremolors dins del meu cos es van intensificar, i que els meus pensaments van començar a anar més enllà del combat que estava a punt d’arribar al seu final. Com ho faria, per marxar? De ben segur que el drac ja sabia que jo era allà. El seu olfacte em devia haver detectat.

Immers en una lluita interior per salvar la pell, no vaig saber reaccionar i vaig seguir palplantat entre els arbres, observant amb delit els moviments de la bèstia. Les seves escomeses aviat van deixar de ser preventives, i ràpidament en vaig poder contemplar les capacitats ofensives. En Dolcet jeia a terra, estirat amb la llança a les mans, mentre el seu adversari era conscient que ja ho tenia tot guanyat. L’home, va aconseguir engrapar l’objecte allargat que havia transportat fins allà per algun motiu que jo encara desconeixia i se’l va apropar a mode d’escut. Mentrestant, el drac va deixar anar una manotada que va ferir en Dolcet a la cuixa dreta, i els crits que això va provocar em van fer eriçar la pell. La sang li va començar a brollar significativament, i em va semblar veure un somriure malèfic dibuixat al voltant de les dents punxegudes i ben afilades de l’animal. Era la fi, o això era el que em pensava, perquè, tot d’una, l’home es va col·locar l’objecte allargat a sobre seu i me’l vaig quedar observant astorat, mirant de trobar sentit al fet que fos un mirall el que aquell cavaller intrèpid havia decidit utilitzar com a última carta per salvar la pell.

La bèstia no va semblar capficar-se pels moviments estranys del cavaller, i probablement ho va interpretar com un últim intent per evitar la mort. Sense perdre temps es va acostar fins al seu adversari, que jeia sobre l’herbei remullat amb un mirall cobrint tot el seu cos, des del cap fins als peus. El drac es va col·locar just davant d’en Dolcet, preparat per endossar-li un cop letal que posés punt i final a aquella lluita desigual, però un petit detall va fer canviar el rumb dels successos. L’animal es va veure reflectit a terra i la seva reacció va ser completament inesperada. Es va quedar petrificat, i des de la llunyania em va costar entendre que veure la seva pròpia imatge sobre l’oponent l’havia deixat descol·locat. Evidentment, la resposta de l’animal havia estat prevista pel cavaller que jeia sota el mirall i, tot i que la ferida de la cuixa en limitava els moviments de forma significativa, va aconseguir moure’s amb prou rapidesa i habilitat per plantar-se davant de la bèstia i clavar-li la llança al bell mig de l’estómac, quan aquesta encara observava la seva pròpia imatge pensant-se que el seu adversari s’havia transformat en un monstre de poder terrible.

I així va ser com el drac del coll de Canes va desaparèixer de la faç de la Terra, gràcies a la perícia d’un cavaller que no tenia res a perdre i que s’ho havia jugat tot a una sola carta que, sortosament per a tothom, havia sortit bona. He de dir que els enviats del rei van complir la seva promesa, i amb els meus propis ulls vaig poder veure com alliberaven i deixaven marxar en Dolcet, que no va trigar gaire en desaparèixer carena avall, muntat sobre el jove cavall que li havien facilitat per arribar fins al coll. Jo, vaig tornar cap al castell de Milany –just després de retornar la meva muntura a casa seva– i ho vaig fer satisfet i agraït per l’experiència viscuda, tot i que la terrible demostració de força de la que havia estat testimoni va marcar els meus dies venidors.

No em vaig poder acomiadar d’en Dolcet, ni vaig poder felicitar-lo per l’audàcia que l’havia dut a la victòria, però vaig marxar feliç per haver pogut compartir amb ell una gesta tan important. Mentre caminava muntanya amunt no vaig pensar pràcticament gens en les represàlies que hi podia haver contra mi per haver estat absent durant una nit i part del dia, i em vaig deixar dur per la sensació benestant que em provocava la victòria d’en Dolcet i les seves conseqüències a tota la contrada. I ben fet que vaig fer, perquè el senyor Dalmau va estar encantat de comptar amb un mosso de quadra que hagués pogut viure en primera persona els fets que alimenten enraonies a tot el país, i encara ara té la necessitat de sentir la mateixa història que us acabo d’explicar, cada vespre i narrada per mi mateix, a la vora del foc.