Des de fa poc més d’un any, de fet des que el torracollons del coronavirus aquest ens mortifica dia sí, dia també, els meus hàbits lectors —i escriptors— han canviat. Llegeixo menys i soc més exigent amb els llibres que tinc a les mans, i no tinc ni idea si una cosa és conseqüència de l’altra i en quin ordre, o bé si, simplement, és casualitat i tot plegat ve per l’edat.
Doncs bé, malgrat aquestes circumstàncies adverses, he de dir que porto una bona ratxa: Dies de tempesta, de la Sara Bilotti (Crims.cat), De sobte pensa en mi, d’en Jordi Dausà (Llibres del delicte) i De pedra i Os, de la Bérengère Cournut (Més llibres); tres històries completament diferents entre elles i en tots els sentits, que, d’una manera o altra, m’han deixat petja i mereixen formar part de la pila de llibres que mantinc a les lleixes de lectures preferides.
Em fa especial il·lusió remarcar la d’en Jordi, és clar, és amic i un gran narrador d’històries de barris baixos, i en aquest cas, a De sobte pensa en mi, ha dibuixat un escenari magníficament detallat de la perifèria de la perifèria (redundància volguda, no és cap error de picatge) que constantment m’ha deixat sense aire i amb ganes de més. Els personatges —tots estrafolaris— mereixerien protagonitzar spin-offs de la novel·la a carretades, per força i per carisma, i el llenguatge emprat per l’autor, una medalla d’or. És un llibre que s’ha de rellegir sí o sí, per captar-ne les minúcies, per reviure’n la fortor i l’escalf i, sobretot, per delectar-se amb frases que haurien de venir subratllades de fàbrica. Feu-me cas, amics… llegiu en Dausà. Les altres dues, també, però, sobretot, en Dausà.
