Des de la finestra del segon pis i protegit per una cortina blanca, l’Onofre comprova que els jardiners fan la seva feina. En els últims mesos n’ha hagut d’acomiadar tres per diversos motius que no vénen al cas i fins que no estigui més familiaritzat amb els nous els vol tenir controlats. Accepta que mantinguin converses puntuals entre ells quan les tasques així ho permeten, però de cap de les maneres deixarà que això afecti el seu rendiment. Al seu jardí hi vénen a treballar i no pas a fer petar la xerrada.

Satisfet pel que veu a través del vidre, s’enretira i ajusta la cortina. L’Anahit ronda pel saló traient la pols del mobiliari antic.

—Anahit, em podria dur un vas d’aigua, si us plau? —demana educadament el vell.

—I tant, senyor. Ara mateix l’hi porto. —respon la serventa d’origen armeni.

L’home passeja per davant de la gran extensió de lleixes plenes de llibres i es deixa portar pels records associats als seus lloms. Cada llibre el relaciona amb algun fet més o menys rellevant del seu passat i té la capacitat innata de recordar-ne els detalls amb una precisió que esfereeix. Per a ell, cadascun d’aquells llibres representa una porció de la seva existència, un record inesborrable d’experiències personals que guarda com un tresor rere les vitrines. Són la seva vida, literalment.

L’home recorre la línia de prestatgeries envidriades lentament, prestant atenció a qualsevol cosa que li cridi l’atenció: un llibre col·locat a l’inrevés, un altre que sobresurt massa, un que està més malmès del que recordava… fins que s’atura davant de la secció destinada als llibres i manuscrits religiosos.

—Gràcies, Anahit. —li diu a la serventa després que aquesta li acosti el got d’aigua—. Ara m’hauria de fer un altre favor. Em pot obrir aquesta porta, si us plau?

Ella no hi posa cap pega i va a buscar la clau a la calaixera del final del passadís. En cosa de segons la dona ja ha obert la porta de vidre i ha recollit el got buit de les mans de l’amo de la casa.

—Necessita res més, senyor? —pregunta ella abans de retirar-se—. Si no vol res més seguiré traient la pols fins que em cridi per tornar a tancar la porta.

—Gràcies, filla. No em cal res més, no. Gràcies.

Ella desapareix entre el mobiliari i ell continua amb les seves coses. L’home s’acosta fins a l’armari i n’extreu un exemplar de la bíblia. Un dels més antics del món.

Amb el llibre entre les mans es dirigeix fins a la sala de lectura, on la il·luminació és exactament la que necessita per poder llegir en condicions. S’asseu a la butaca, obre el llibre i comença a llegir en veu baixa, xiuxiuejant. El text escollit, corresponent a l’evangeli segons Joan, se’l sap pràcticament de memòria, però li és ben bé igual. No el llegeix per aprendre res de nou, sinó que gaudeix de la relectura de frases que li recorden certs episodis de la seva vida que li agrada reviure de tant en tant. Episodis que el fan sentir en pau amb el món, que el fan sentir lliure de pecats i que l’ajuden a envellir més feliçment. En definitiva és la seva manera de passar comptes amb Nostro Senyor.

A mitja tarda, l’home tanca el llibre i el deixa sobre la tauleta que té al costat de la butaca. Seguidament avisa l’Anahit perquè ho reculli tot i li porti el berenar. S’aixeca, travessa el passadís ple de llibres un altre cop i s’acosta fins al saló on acostuma a rebre els convidats. Aquell dia no té visites però poques coses li fan més il·lusió que berenar a fora. Creua el saló i surt a la terrassa. Per arribar al jardí només li fa falta baixar per una gran escalinata que el deixarà a peu de gespa. Un cop a baix s’asseu davant d’una taula protegida del sol per l’ombra dels immensos faigs i es disposa a esperar l’Anahit.

Amb la coca de vidre i el cafè al davant, l’home mou la cadira per poder copsar sense obstacles la immensitat i majestuositat de la mansió. S’estima aquella casa amb bogeria, sobretot ara que està a punt del retir i que ja fa vint anys que ell i la seva dona la van comprar a un milionari suís que volia tornar al seu país. Era l’època de màxim esplendor del negoci, l’època —tot s’ha de dir— en la qual els seus principis els deixava aparcats per fer diners. Era l’època de menjar-se el món, i amb aquella simple justificació en tenia prou per viure tranquil. Ara ja s’encarrega prou de compensar aquells dies de rauxa fora de límit.

La coca dura pocs minuts, i el cafè, uns segons. L’Anahit se li acosta per demanar-li si necessita res més, i ell li respon que no, que simplement vol estar una estona tot sol per pensar. Ella es retira, però abans l’informa que el seu equip assessor l’està esperant al saló. L’home li dóna les instruccions pertinents.

—Deu minuts i que baixin aquí. El que m’hagin de dir pot esperar una estona. Quan siguis a dins truca la meva dona i comunica-li que avui tenim dinar amb els Mendes. Gràcies, Anahit, et pots retirar.

Amb el temps ha après a separar feina i temps lliure, a oblidar-se de tot el que fa referència als seus negocis tan bon punt posa els peus a casa. Els seus assessors, però, sembla que no ho acaben d’entendre, i de tant en tant el martiritzen amb visites aparentment importants que habitualment són excuses per no prendre decisions equivocades sense el seu vist-i-plau.

L’Onofre s’acosta un altre tros de coca a la boca, la mossega i l’assaboreix a poc a poc. El plaer que sent en aquells moments és immens, i tanca els ulls per viure’l més intensament. Els últims rajos de sol l’impacten de ple, i aprofita aquella excusa per sentir encara amb més força. Li encanta, recrear-se en els plaers més mundans; per sort ho ha pogut fer tota la vida i sap que justament per això ha sigut un privilegiat.

Obre els ulls. El Sol s’amaga rere el bosc de pi negre que s’alça a la llunyania i que marca la frontera de les seves terres. Fa un glop d’aigua i es deixa distreure pels nous jardiners que poden els arbres. Els observa, amb tota la intenció del món de valorar-ne les aptituds per poder, així, decidir sobre el seu futur laboral. No ho fan gens malament, no. De totes maneres, el vell ràpidament es desentén de les habilitats d’aquells homes i comença a imaginar-se com deuen ser les seves vides. Ell està acostumat a viure entre luxes, des de ben petit, i poques vegades ha hagut de posar-se en la pell d’algú que no ho té tot mastegat. Ara, però, des de fa uns mesos, repeteix aquest mateix exercici cada cop més sovint, com si amb l’edat, l’empatia que no ha demostrat amb ningú al llarg de tota la seva trajectòria reclamés la seva part de protagonisme.

El jardiner més jove —amb prou feines deu tenir vint anys—, està a la flor de la vida, i l’Onofre se l’imagina divertit, treballador i un punt rebel. És molt ben plantat, o sigui que deu tenir èxit amb les dones. El vell somriu, perquè d’alguna manera se n’alegra, que el jardiner estigui en el seu millor moment, però també perquè això li fa recordar anècdotes dels seus, de vint anys: l’inici de la seva carrera, les drogues, les dones, els cotxes de luxe… un munt d’històries dignes de recordar, totes elles més intenses i emocionants que qualsevol pel·lícula d’estrena d’avui en dia; i ja s’ho diu, ell mateix, que haurien de passar a la posteritat de forma novel·lada o biogràfica. Però sempre dubta, sempre es fa enrere quan sembla que aquest cop sí, que ja està decidit. Perquè l’Onofre de setanta anys no és el mateix que el de vint anys, el pas dels temps li dona una perspectiva privilegiada que en el seu cas el turmenta dia rere dia, instant rere instant, com una piconadora que repica incansable contra la seva pròpia existència.

El dilema que el corrou per dins és d’una inclemència abismal.

L’home, s’aixeca. Deixa el tros de coca de vidre que tenia la intenció de menjar-se i se separa de la taula. Des del mirador observa les seves terres, hectàrees i hectàrees de terreny que s’allunyen en totes direccions. Es gira i fa una llambregada ràpida a la casa, i torna a fixar-se en el punt exacte per on el Sol acaba de desaparèixer. El cel és roig com el foc, en aquell punt, i l’Onofre se sent completament identificat amb el seu aspecte virulent i capciós. Ell també està enrabiat i se sent estafat. Estafat per ell mateix, pel seu propi recorregut vital.

Totes aquelles propietats, tots aquells luxes desorbitats. Tota la seva vida ha sigut un frau de dimensions descomunals, i és ara que se n’adona, després d’anys i anys negant-ne l’evidència. Se sent brut, però ja no té la força ni l’energia per posar-hi remei. Més d’una vegada li ha rondat la idea de trencar dràsticament amb tot, d’agafar la pistola que guarda al calaix de la tauleta de nit i fotre’s un tret a la templa. Però res de res. A més d’un indesitjable, és un covard.

Torna a seure i recupera el tros de coca que té a mitges. Aquests pensaments recurrents sempre acaben igual, vençuts per l’aroma exquisida del millor cafè del món o pel millor massatge de peus que hom hagi pogut gaudir mai. I sí, l’Anahit n’hi acaba de servir un altre, de cafè, i s’ajup i descalça els peus de l’Onofre amb la intenció de masegar-li sense contemplacions.

I amb tot això, passen els deu minuts de rigor més ràpidament del que hauria desitjat, i no triga a copsar els tres homes encorbatats que li demanaven audiència baixant per les escales del jardí. Des de lluny semblen gàngsters de la Cosa nostra. Un cop a baix saluden el seu cap i se situen al seu costat. Un d’ells seu, els altres dos es mantenen drets a l’expectativa.

—Bon dia, senyor. Li portem novetats importants. —deixa anar l’home de més rang mentre col·loca un ordinador portàtil sobre la taula—. En primer lloc hauria de donar un cop d’ull a aquesta gravació.

L’amo de la casa es col·loca bé a la cadira, posa l’esquena recta i comprova que els seus cabells grisos continuen ben pentinats cap enrere. Aleshores dóna permís a l’assessor que li dirigeix la paraula per començar a reproduir la pel·lícula. Al cap de pocs segons nota com li bull la sang, com els nervis li comencen a jugar una mala passada. Davant seu s’hi reprodueixen imatges d’una violència esfereïdora, d’una violència a la qual està avesat però que en aquest cas és de conseqüències desastroses.

—El desconegut no ha deixat ningú viu. —apunta l’assessor.

L’Onofre fa silenci; es posa les mans a la cara sense deixar de mirar amb deteniment l’últim fotograma del vídeo que li acaben d’ensenyar. En ell s’hi veu una figura humana, vestida completament de blanc, envoltada de cadàvers. I tot això, al bell mig del desert.

—Se l’ha emportat. Els han vist desaparèixer cap a l’oest. —continua l’home que seu davant seu.

L’home de la casa continua immutable.

—El desert serà el seu botxí. —acaba, el jove encorbatat.

L’Onofre s’acaba el cafè i dona indicacions per tornar a veure el vídeo. I un cop reproduït ho torna a demanar. Així, fins a set vegades. Finalment aixeca la mà donant a entendre que ja n’ha tingut prou. Amb el que ha vist sap de sobres que la Marina ha sobreviscut, i que l’home que se l’ha endut no ha provocat una matança com la que ha provocat —en la qual s’ha desfet de més d’una dotzena dels seus millors mercenaris— per acabar mort per inanició entre les dunes.

—L’altre afer, el del senyor Pontons, s’ha dut a terme amb èxit. —destaca l’assessor.

—Com era previsible. —apunta l’Onofre.

—Com era previsible.

El vell, acostumat a haver de tractar centenars de temes al mateix moment per controlar tot allò que afecta els seus negocis, es permet uns segons per pensar en en Rafel Pontons, un dels seus treballadors més joves al qual se li ha hagut de cridar l’atenció per anar massa a la seva. Espera que amb l’avís n’hagi tingut prou; si no, la propera visita serà la definitiva. I seria una llàstima, el noi té talent.

Sona l’alarma d’un rellotge. Les set en punt. L’Anahit s’aixeca i l’Onofre dona per conclosa la reunió. Els tres assessors s’acomiaden i marxen escales amunt. El vell remuga i demana a la serventa que el deixi sol.

Amb els peus desentumits però amb el cap ple de cabòries, l’Onofre s’aixeca i torna a acostar-se fins a l’extrem del mirador. La part rogenca del cel ja gairebé ha desaparegut del tot, i fent-li tots els honors, l’home no perd l’ocasió per recuperar l’estat d’ànim combatiu d’abans de la visita dels seus homes.

I pensa en la Marina i en en Rafel. I en aquell home que ha sigut capaç de desfer-se d’un exèrcit de mercenaris en un batre d’ulls. La Marina Jou, la periodista incansable que juntament amb la seva companya viatja fins al desert amb la intenció de seguir el rastre dels seus negocis i acabar fent pública i evident la seva relació amb el món del tràfic de drogues. Una paparra de dona que gairebé ho engega tot a dida. I en Rafel Pontons, un noi educat, culte i amb el cap ben a lloc, responsable de la distribució de metamfetamina al sector oest de la ciutat, que començava a mostrar massa deliris de grandesa i que a poc a poc pretenia apoderar-se d’un negoci que no li pertocava. Tots ells lluitaven pel que consideren just, per canviar el món i ajustar-lo a la seva manera de veure la vida. Una lluita lícita i més que admirable. Com ell quan tenia vint anys. No com ara, envoltat de luxes però amb una vida buida, obsessiva i plena de turments. I d’alguna manera els enveja. Aquella frescor, aquella edat en la qual et creus el rei del mambo, aquella efervescència, i l’entrega, i les ganes de canviar-ho absolutament tot.

Quanta decència, en aquella actitud. I és que fins i tot en Lewis —un personatge fosc i decrèpit de la novel·la que està llegint— té més decència que ell. I el cap se li transforma en el terreny de joc d’un esport que moltes vegades pot ser fatal, en el qual participen pensaments, records i obsessions a parts iguals; i en aquest partit en concret s’hi van afegint les vivències de certs personatges propers que pel que sigui el martiritzen sense compassió i des de fa una eternitat. Són gent feliç que ha sabut encarar la vida de forma molt més humil que ell i que el temps els ha acabat donant la raó.

Hi ha l’Olga i en Blai, amics de joventut i els quals sempre havia menystingut a causa de la feblesa per l’amor i la concòrdia que demostraven constantment. Ella, somiadora compulsiva, i ell, un tecnòleg d’èxit al qual va conèixer a través de l’Aneko Furukawa —la dona de ferro—, amb qui l’Onofre havia tancat negocis il·lícits anys enrere. També hi ha l’Ovidi, aquell escriptor a l’ombra de tants artistes reconeguts i que finalment va aconseguir sortir vencedor d’una pugna de drets d’autor que ha durat massa temps. I aquí caldria afegir-hi l’Aurèlia, la dona actual de l’escriptor, que va lluitar aferrissadament contra tothom per aconseguir donar la raó al que, amb el temps, es convertiria en el seu company de vida.

I a tots ells els troba valents, tenaços, d’una integritat aclaparadora i una perseverança inspiradora, i això el fa sentir petit i poca cosa; però a diferència de fa un temps, aquest sentiment actual el percep com a positiu, com a símptoma d’un canvi intern que l’ha de dur a viure l’últim estadi de la vida en plena consonància amb la senzillesa i l’obvietat.

I ho té clar. No ha tingut res tan clar en tota la seva vida.

El retir.

La soledat.

I cancel·la el dinar amb els Mendes. I se separa de la dona. I en qüestió de dies fa els tràmits necessaris per vendre-s’ho absolutament tot i desmantellar la xarxa que des de fa més de quaranta anys ha utilitzat per al tràfic d’estupefaents. I ho fa tan ràpidament que ningú té temps de reaccionar. I dona tots els beneficis obtinguts —milions i milions d’euros— a plataformes que lluiten contra el càrtel de la droga.

I dona les gràcies a tots els Blais, Olgues, Ovidis, Aurèlies, Marines i Rafels del món. Perquè gràcies a la seva perseverança i amor ha pogut obrir els ulls del tot.

I es retira en un monestir.

Sol.

En pau amb el món i amb ell mateix fins a la fi dels seus dies.

Fins al matí de diumenge que l’Ada, la parella d’en Rafel Pontons i amiga de la Marina Jou, amb la qual va viatjar al desert, es presenta al monestir i li dispara un tret directe al front. Sense dubtes, sense por, sense cap mena de compassió.