El supermercat està gairebé buit, el bullici habitual s’ha esfumat a causa d’una final de la Champions League que deu estar a punt de començar. Des de la secció de congelats fito una parella d’amics que arrosseguen un carro ple de cerveses barates i que sembla que els persegueixi un assassí trastocat. Estan ansiosos, de ben segur que la colla els espera. El xiulet de l’àrbitre deu estar a punt de donar per començada la final tan anhelada per l’equip de la ciutat, i ells no s’ho volen perdre de cap de les maneres.

M’aturo davant dels gelats i agafo tres pots gegants del de iogurt. M’encanta, és el meu preferit. Per la megafonia sento com una de les caixeres reclama la presència de la supervisora, i des de lluny descobreixo que tot plegat és culpa dels dos nois de les cerveses, que tenen algun problema a l’hora de pagar. Deixo els gelats al carro i segueixo la meva ruta particular, ara cap a la secció de peixateria. Cada cop tinc més clar que aquest parell no arribaran a temps a veure com els jugadors salten a la gespa, i si he de ser sincer, de fet m’agradaria que fos així. En definitiva seria una història per explicar als seus néts, si mai en tenen.

Deixo enrere el passadís de les conserves, passo de retruc pel de les begudes i avanço amb seguretat fins que em trobo de cara amb les ofertes de peix i marisc. Em planto davant d’una pila d’escamarlans massa ocupats en evitar una mort inevitable i m’espero que aparegui algú rere el taulell. De fons se sent un transistor que escup la narració eufòrica d’un locutor de futbol massa enèrgic pel meu gust. Per sort, el volum és prou baix.

M’escuro la gargamella per donar a entendre que soc allà, esperant que m’atenguin, però res de res. No sembla que hi hagi ningú disposat a servir-me el llobarro i el mig quilo de musclos que he vingut a buscar. Hi insisteixo, aquest cop saludant en format de pregunta.

—Hola? —cap resposta ni moviment—. Hola? Que em podríeu atendre, si us plau?

Agafo aire per no perdre els nervis. Per sort, una dona treu el cap per la porta des d’on s’intueix la retransmissió del partit i es disculpa amb un gest que em provoca un pèl de ràbia. Pel so ambient intueixo que un dels jugadors de l’equip de la ciutat ha desaprofitat un xut de falta, i és aleshores que la dona se’m planta al davant amb ganes de treure-se’m de sobre aviat.

—Què li poso, senyor?

Hauria d’anar per feina, però vista l’actitud de la dependenta em disposo a demanar amb calma i sense presses. Si cal, allargaré els silencis. No em considero mala persona, però si el tracte que rebo no és l’adequat, sé perfectament com tornar-m’hi, i en aquest cas decideixo interessar-me per l’angula.

—Teniu angula? —pregunto sense més—. A quin preu va?

La dona aixeca el cap i se’m queda mirant com si m’hagués tornat boig.

—No senyor, aquesta mena de producte normalment no se serveix en peixateries de supermercat. És un producte molt car —respon de mala gana, com si fos la tercera o quarta vegada que em repeteix el mateix.

—Vaja, jo que volia provar una recepta de la meva àvia que fa uns quants anys va guanyar un premi i tot —afegeixo simulant consternació i conscient que començo a treure de polleguera a la meva interlocutora.

Els crits dels locutors de la ràdio continuen fent-se notar, i es veu claríssim que la dona té una orella i mitja apuntant cap al partit de futbol. L’altra mitja resta a l’expectativa del que demanaré a continuació. Evidentment la recepta de la meva àvia l’importa ben poc. En realitat a mi també: no tinc cap àvia ni conec cap recepta amb l’angula com a ingredient principal.

—I raor, que en teniu? —insisteixo.

—Què? Raor? A veure, senyor, amb el raor passa exactament el mateix que amb l’angula. És un peix molt car i poc habitual, fins i tot en peixateries especialitzades. I al supermercat no tenim aquesta mena de producte. Que no l’hi he dit abans, ja? —s’indigna la dona.

—Ah, perdoni, és que habitualment no compro peix al supermercat, sap? Sóc més de botiga petita. Això de les grans superfícies comercials mai m’ha acabat de fer el pes. Per allò que obliguen a malviure els botiguers de tota la vida. Sap que la peixateria on he comprat sempre ha hagut de tancar no fa gaire? Quan me’n vaig assabentar em va saber tant de greu que vaig haver de faltar dos dies a la feina. Quin disgust. Se’n fa el càrrec, oi?

La dona m’observa amb els ulls esbatanats. Deu pensar que estic sonat. Ja m’agrada. Normalment soc home de poques paraules, però en casos com aquest no tinc aturador; començo a inventar-me coses sobre la marxa i no he de fer res més que esperar que l’altre perdi la paciència. Com ara, que la dependenta em fulmina amb la mirada mentre prem els dits contra el mànec del ganivet amb totes les seves forces. Per sort, algú marca un gol i ella embogeix de felicitat. Provinents del carrer se senten petards i càntics plens d’eufòria. La dependenta, que no para de moure els braços com si fos ella la que acaba de marcar, s’adona que està fent el ridícul i mira de recuperar les formes. Callo i li dedico un somriure ben allargat.

—Sap què? Posi’m mig quilo de musclos i aquest llobarro d’allà. Ben pensat ho farem fàcil, avui.

La dona s’afanya a preparar-me el que li acabo de demanar. Abans, però, fa una llambregada més enllà del taulell per acabar descobrint que dec ser l’únic client de tot el supermercat. Quina mala sort, deu pensar, aquest pesat m’està fotent enlaire el partit de Champions. I arriba un altre gol. Aquesta vegada sembla que l’explosió de joia no és tan intensa, i a fora no se senten crits ni petards. La dependenta es queda palplantada a mig fer, sense saber ben bé com reaccionar. Si em despisto, encara em traurà les espines a mi.

La veritat és que tenia tota la intenció de seguir amb enraonies de les meves, però la dona em fa pena. Se la veu inquieta i disgustada. Potser no cal fer guerra a l’arbre que jeu a terra. Agafo la bossa del peix, m’acomiado tímidament i em dirigeixo cap a la caixa. Per un moment sento el desig irrefrenable que l’equip de la ciutat guanyi la final. Siguem seriosos, però. Potser no n’hi ha per tant, el desig irrefrenable em dura exactament cinc segons.

Pago i surto del supermercat a pas lleuger. Abans de creuar el carrer m’adono que els dos amics de les cerveses encara ronden per la zona i els veig discutir vehementment alguna cosa que des de la distància sóc incapaç de desxifrar. Quin desenllaç més trist, haver de perdre’s la final entre insults i deu litres de cervesa calenta. La història pels néts els està quedant rodona, però no m’interessa saber-ne el desenllaç i els deixo enrere i m’encamino cap al passeig, que m’espera pràcticament desert.

Al portal de casa empleno els pulmons d’aire —sempre ho faig—, com si això m’hagués d’ajudar a superar el tràngol d’haver de pujar les escales fins al quart pis. A dalt, esbufegant —més per la bajanada d’haver inspirat massa fort que no pas pel cansament—, trec la clau i obro la porta. A dins em rep en Nyaco, un gat negre petit i mansoi amb qui comparteixo pis des de fa uns mesos. Em saluda amassant-me la part baixa dels camals i em dedica quatre mèus desafinats. L’agafo, l’amanyago, i sense ni tan sols treure’m l’abric em dirigeixo cap a la cuina. És hora de començar a fer el sopar. El temps se’m tira a sobre.

Salo el llobarro i em rento les mans. Al forn s’hi estan acabant de coure les patates, la ceba, els alls i els tomàquets. Els musclos, que ja els tinc nets a la pica, els prepararé al final, una estona abans de seure a taula.

La flaire de peix té en Nyaco ben esverat i em veig obligat a sortir de la cuina per no fer-lo patir. L’agafo i me l’enduc cap al menjador, seiem el sofà i poso una mica de música clàssica amb trampa: Christophe Sauniere versionant Toy Dolls amb una orquestra simfònica al darrere. Impressionant. Amb la guitarra espanyola intento seguir-lo sense gaire èxit.

Passo una bona estona amb la guitarra entre les mans mentre el gat juga amb les meves sabatilles, conscient que és el millor remei per fer-me passar els nervis. Tinc una cita. Una primera cita exactament d’aquí trenta-set minuts, i el temps sembla haver alentit el seu ritme només per fer-me la punyeta. El sopar està pràcticament llest, la taula parada i el gat ben cansat. Només falta que el rellotge marqui les onze en punt. Trenta-sis minuts, només. Ja no em queden ungles.

Amb l’Ada ja ens coneixem, però només hem parlat per missatge escrit. Mai ens hem vist en persona. Un dia, l’Albert, el mecànic amb qui porto molt bon rotllo, em va parlar d’una amiga amb qui estava convençut que ens entendríem a la perfecció. En un primer moment no hi vaig estar interessat, però l’Albert, que d’embolicar la troca en sap un munt, va anar treballant a l’ombra sense que cap dels dos afectats ens n’adonéssim. I vet-nos aquí, sense haver-nos vist en persona però coneixent-nos més que moltes parelles que porten anys junts. I és que de converses i confessions n’hem compartit unes quantes, i algunes fins i tot una mica pujades de to. No m’hauria imaginat mai que m’hagués pogut sentir tan còmode amb aquesta mena de relació a distància.

Ja són tres-quarts. A la cuina, poso el peix al forn i començo a preparar el sofregit pels musclos. Quan l’Ada arribi aplicaré els tocs finals a tots dos plats. Poso una mica d’enciam, tomàquet i ceba en un bol i el duc al menjador. Amanida bàsica però aposta segura.

Per apaivagar els nervis m’obro una Voll i surto al balcó a prendre la fresca. En Nyaco em segueix fins a fora, mossegant-me els talons com si fossin el millor passatemps del món. Sec a l’única cadira que hi tinc i em disposo a gaudir de les vistes: un horitzó gris plantificat a vint metres dels meus ulls. Això sí, el silenci és gairebé sepulcral. L’equip de la ciutat deu haver perdut la final de la Champions.

El gat amassa les sabatilles en un racó, al costat de dos testos de plàstic que contenen els cadàvers ressecs de mates de farigola i sajolida. Descalç, bec sense presses, esperant que el timbre soni en qualsevol moment. La incertesa de descobrir si l’Ada serà puntual o no em provoca pessigolles a la panxa. La conec però no la conec. Quina cosa més estranya.

Sona el timbre —el moment havia d’arribar tard o d’hora— i m’aixeco escopetejat. Corro fins a la porta i de reüll em fixo en el rellotge del menjador. Encara falten cinc minuts per les onze i penso: «és de les que arriben abans d’hora? M’encanta».

Com que l’intèrfon està espatllat obro sense preguntar res, em trec el davantal, deixo la mitja cervesa sobre el marbre de la cuina, apago el forn i vaig cap a l’habitació. A no ser que la noia es posi a córrer escales amunt sé que tinc ben bé un minut per vestir-me. Temps de sobres.

Mentre em trec la roba còmoda i em vaig posant la que ho és menys començo a posar-me nerviós. Em faig preguntes; preguntes sobre com reaccionarem tots dos a aquest primer encontre, sobre com serà trobar-me davant d’una persona amb qui només m’he relacionat a través de missatges, preguntes —en definitiva— sobre si sabré estar a l’alçada i, per què no dir-ho, sobre si les expectatives de l’un i de l’altra es compliran.

Piquen a la porta amb dos tocs suaus i m’afanyo a cordar-me els pantalons. Fa com jo, no utilitza el timbre. Bon senyal. Travesso el passadís amb en Nyaco enganxat als peus, i allargo la mà per accionar el pany. Un calfred em recorre tot el cos. Quins nervis. Obro la porta de bat a bat sense saber quina cara fer, però en cosa de mil·lèsimes de segon els dubtes s’esvaeixen.

—Ramon? Què collons fots, aquí?

—Ei, Rafelot! Què passa? Quina rebuda, no? Que no recordes que vam quedar que et tornaria els llibres que em vas deixar quan acabés el futbol, avui? Doncs ja soc aquí, just abans que comenci la pròrroga.

Durant uns segons em quedo sense parla i incapaç de moure ni un sol dit. Quequejant miro de fer saber al meu amic que no és un bon moment per rebre visites, però entre la seva determinació i els meus dubtes, una cosa porta a l’altra i en Ramon acaba entrant a casa.

—Quina bona olor! Collons, sí que t’ho curres, no? Ei, Nyaco, sí que t’has fet gran! Vine, bonic!

Deixo que parli mentre amanyaga el gat i el segueixo fins al menjador. En realitat és la millor manera de fer-li saber que hauria de marxar. Que ho descobreixi sol.

—Vaja, veig que esperes algú. I veig que la cosa es posa interessant. Espelmes? Oh, Rafel, sí que hi vas, no? Qui és l’afortunada?

—Va, calla, calla, i fot el camp, que no vull que siguis aquí quan arribi.

—Que no vols que sigui aquí? Encara pensarà malament, o què?

—Collons Ramon, que fotis el camp! Ja estic prou atabalat que només em faltes tu!

—D’acord, ja marxo, ja marxo, però pensa que primer havies quedat amb mi i tinc prioritat! Ha, ha, ha! Ai, Nyaco, que l’amo se’ns ha enamorat!

En Ramon aconsegueix arrencar-me un somriure, però no trobo cap motiu per no fer-lo fora. L’empenyo cap a la porta i li tanco als morros abans que sigui massa tard.

—Passa-ho bé, cabronàs! I brindeu per mi! —deixa anar des de l’altre costat.

És un quart de dotze i ja m’he begut tres cerveses. Torno a donar un cop d’ull al mòbil i comprovo que l’Ada no es connecta des de fa més de dues hores. Vaja, o està molt ocupada o s’ha quedat sense bateria.

Resignat, m’aixeco a buscar alguna cosa per picar i veig que en Nyaco s’ha adormit sobre les meves sabatilles. M’ajupo i l’amanyago suaument sense despertar-lo. Ell, estira les potes i canvia de posició per seguir dormint plàcidament.

A la cuina em preparo un bol de nachos i unes olives, i torno cap al balcó. Abans, apago la música i penjo la guitarra al seu lloc. Estic rendit. Si l’Ada triga gaire, quan arribi m’hauré adormit.

El silenci del carrer és inquietant, no recordo haver viscut una situació semblant des que soc en aquest pis. Si el futbol realment és capaç de canviar els hàbits de la gent fins a aquest punt, és que es mereix passar a la Història al mateix nivell que qualsevol religió de les importants. Dit així sembla una barbaritat, però és tan cert com trist.

Reflexionant sobre el destí d’un esport que ni em va ni em ve i observant el carrer desert a través de la barana embarrotada, perdo la noció del temps i em quedo mig adormit amb una ampolla de cervesa buida a la mà. Aleshores, just en el moment que el meu cos diu prou i caic profundament adormit, sona el timbre de forma insistent. A causa de l’ensurt em poso dret de cop —sense esforçar-me—, em situo i arrenco a córrer cap a la porta. Són les dotze. Crec que és el primer cop que algú amb qui quedo fa tan tard.

Continuo el mateix ritual que fa una hora, amb la diferència que ja vaig vestit i no calen presses. De fet, vista la seriositat amb la qual la convidada es pren la puntualitat, deixo de banda el protocol i em disposo a obrir la porta sens més. Llavors, de sobte, noto el cos amarat de suor, els braços i les cames em tremolen i em començo a marejar.

Agafo aire, surto fins al replà, trec el cap pel forat de l’escala i observo com la mà de l’Ada segueix el traçat de la barana de ferro forjat amb determinació. Quan és al segon pis m’enretiro i torno a entrar a casa sense fer-me notori, em rento la cara a la pica de la cuina i em disposo a rebre la convidada. Quan falten tres graons perquè arribi a dalt, intercanviem la primera mirada. Em quedo palplantat observant-la mentre ella m’observa a mi. És preciosa. S’atura, es mossega els llavis i em demana perdó amb un gest amb les mans que encara la fa més bonica. Responc amb un somriure i ella segueix pujant, esbufega i em fa dos petons amb una tendresa que m’emociona.

—Ho sento, Rafel. De veritat, ho sento molt. No et pots creure el cúmul de desgràcies que m’ha tocat patir, i el pitjor de tot és que m’han robat la bossa. M’he quedat sense diners, sense documents i sense mòbil, i a la comissaria m’han tingut una eternitat esperant. Crec que no servirà de res, la denúncia que he posat, se’ls veia molt perduts. No ho sé, no hi tinc gaire confiança.

—Ostres, quina putada! Estàs bé, tu, però? —És l’únic que se m’acut dir mentre amb la mà li acaricio el braç des d’una distància prudencial.

—Sí. Una mica enrabiada i cansada, però sí.

Entrem a dins i l’acompanyo fins al menjador. Quan veu la taula parada es torna a disculpar i deixa les coses sobre el sofà.

—El sopar! Amb l’estona que hi deus haver estat, per preparar-lo.

—No hi pensis, en això. Vine.

Li agafo la jaqueta i la penjo rere la porta de l’habitació. Quan torno a ser al seu davant no puc evitar acostar-m’hi i abraçar-la enèrgicament. És la millor manera que trobo per fer-la sentir una mica millor. Ella em retorna l’abraçada, i ens passem ben bé cinc minuts arrapats l’un contra l’altra, com si amb això recuperéssim part del temps perdut en la nostra relació a distància. Noto com el cor li batega acceleradament, i miro de tranquil·litzar-la entrellaçant-li els dits de la meva mà dreta entre els cabells. La pentino a poc a poc, i noto com el seu cos es relaxa. El perfum que desprèn el trobo exquisit, l’escalf que m’aporta el seu cos abraçat al meu m’aclapara, i la seva veu és la melodia més bonica que he sentit mai.

Em sento cursi, però és el que penso. Encara sort que tot això no ho expresso en veu alta. De les converses que hem compartit per missatge n’havia conclòs que és una noia de deu, i per les fotos que m’havia enviat d’ella mateixa, físicament m’atreia molt. Ara, vista en directe la trobo fascinant. Sé que no és el millor moment per pensar en aquestes coses, però què hi farem, de vegades hi ha reaccions que no es poden controlar. Vaja, com la del meu membre viril, que no ha pogut evitar deixar-se notar en el pitjor moment.

—Vols alguna cosa per beure? —li pregunto mentre em separo d’ella ben bé dos pams, obligat per les circumstàncies.

—Una mica d’aigua, sí. Gràcies. —respon sorpresa per la meva reacció inesperada.

Li allargo un vas ple i m’ho agraeix amb un somriure apagat. Es nota que està capficada, pobra. Potser el millor és que ens posem a sopar.

La faig seure a taula, poso una mica de música relaxant i em tanco un moment a la cuina. Allà torno a rentar-me la cara dissimuladament i encenc el forn per escalfar el peix. Poso els musclos al foc, també. Trec una ampolla de vi i torno cap al menjador. Veig que en Nyaco s’ha despertat i que se sent atret per la visita que hem rebut. L’ensuma des d’una distància prudencial, mentre l’Ada, ajupida, intenta fer-s’hi amiga a base de carícies i xiuxiuejos dolços.

—Quin gat més bonic. No me n’havies parlat mai.

—És en Nyaco. Sí, pobret, de vegades me n’oblido que hi és. —confesso amb una riallada—. Ara; quan es fa notar, es fa notar. Saps què vull dir? Els gats tenen aquestes coses.

—A casa en teníem un, de gat, quan jo era petita, però es va morir d’una malaltia estranya i els meus pares no van voler saber res més d’animals.

—Cadascú porta la mort dels éssers estimats com pot, i amb els animals de companyia es fa difícil de gestionar, també.

Continuo la conversa feliç de poder tenir a l’Ada a prop, però no puc deixar de sentir-me com si tots dos fóssim adolescents en un primer encontre.

Comencem a sopar, una mica d’amanida i una ampolla de vi. És una primera cita amb trampa perquè conec tots els gustos de la meva convidada. Ella se n’adona i ho troba divertit, i ràpidament la conversa gira al voltant de l’originalitat de la nostra relació. Riem, discutim i fem el burro, i a estones sembla que siguem una parella amb recorregut. M’hi sento molt a gust, en aquest context, i sembla que ella també. El gat hi ajuda, els seus mossecs als turmells provoquen més d’una riallada histèrica.

Quan ja es fa massa evident que toca passar al segon plat, m’aixeco i vaig cap a la cuina. Comprovo que el llobarro i els musclos ja estan al punt i fins i tot tinc un instant per recordar la peixatera que me’ls ha venut. Pobra, deu estar patint com una mala cosa, amb el futbol.

—Rafel, no me’n posis gaire, si us plau. Amb els nervis i la ràbia que duc a sobre se m’ha regirat l’estómac.

—No pateixis, repetiràs, de ben segur.

Sento que riu des del menjador i que torna a fer manetes amb el gat. Sembla que en Nyaco ha acabat acceptant-la sense gaire resistència. M’encanta que es portin bé.

—I la feina, què? Realment ha afluixat tant com pensaves fa mesos? —sento que diu des de la distància— vas més tranquil?

—Sí, sembla que sí! —responc amb la boca petita i poc convençut.

—Perfecte, no? Així ens podrem veure més sovint! —conclou amb una riallada final.

La seva resposta m’obliga a dibuixar un somriure allargat, tot i que no acabo de veure clar si el to és més aviat de broma o no.

—I tu, què? Vas molt de corcoll, aquests dies? —contraataco per evitar ser més explícit amb la meva feina.

—Vaig fent, depenent del dia es fa més o menys dura, la cosa. Sense anar més lluny avui m’han robat la bossa i m’he vist obligat a fer tard a una primera cita. —riu ella.

Somric i me la miro amb els ulls humits. Barreja d’emoció, felicitat i el que sigui que passa quan la broma et sembla immillorable.

—D’aquí uns dies marxo al desert amb una companya. Estem preparant un reportatge sobre el tràfic de drogues i sembla que seguim una bona pista.

—Què dius, ara? —Empasso saliva.

—Sí, i de fet no te n’hauria de dir res, de tot això. Però mira, suposo que en una primera cita t’he d’impressionar.

Me la miro completament astorat, amb la boca mig oberta i sense saber si somriure o canviar de tema. O totes dues coses. Me la menjaria, però això que m’acaba d’explicar em posa tens.

Moc les celles i arrufo el nas, nerviós. Amb compte deixo la safata de vidre sobre la taula i em disposo a servir. En Nyaco s’esvera i comença a rondar prop dels meus peus.

—Mira, saps què, Nyaco? Com que avui tenim una convidada especial et donaré una mica de peix. —deixo anar, dirigint-me al gat i mirant de canviar de tema.

L’Ada es posa a riure i acaricia la bèstia, que no treu els ulls de sobre la safata.

—Au, té criatura. —l’informo des de la cuina—. Aquí, Nyaco! O és que penses que menjaràs amb nosaltres a taula?

El gat arrenca a córrer cap al plat que deixo a terra i comença a endrapar com si l’hi anés la vida. En cosa de segons no queda ni una engruna i la bèstia torna a reclamar l’atenció des de sota la taula.

—Pobret, té més gana. —riu l’Ada, buscant-me les pessigolles amb tota la intenció—. I si n’hi donem més?

Me la miro somrient i aixeco les celles. Ja he dit que m’encanta?

—Però si encara no l’hem tastat! Al final, el gat menjarà més peix que nosaltres! —afegeixo fent servir un to exageradament dramàtic.

Estic convençut que el gat sap de què parlem, i és conscient que l’opinió d’ella és la que compta. M’esgarrapa els camals dels pantalons i m’obliga a tornar-me a aixecar. Per sort, aquest cop menja més pausadament, i després de deixar el plat net com una patena marxa passadís enllà i ens deixa sols. Que considerat, pobret.

Ens acabem el peix i els musclos en cosa de minuts, mentre intercanviem mirades que em deixen sense respiració. L’ampolla de vi acaba buida i és el senyal inequívoc que toca treure les postres. M’aixeco amb dificultat per culpa de la ingesta excessiva d’alcohol i m’acosto fins a la cuina, agafo un dels pots de gelat de iogurt que he comprat tot just fa unes hores i torno cap al menjador amb la intenció de compartir-lo amb l’Ada. Abans que em pugui adonar que ella ja no està asseguda a la cadira, noto com algú m’estira del braç dret, m’empeny contra la paret i em petoneja amb un rigor i una passió que em deixa desconcertat uns segons. Deixo anar el gelat i miro de seguir el ritme fogós que se m’imposa. Ens grapegem sense contemplació, amb una efusió que no recordo haver compartit mai amb ningú. Li descordo els botons del vestit mentre ella em treu la samarreta sense miraments. Ens acariciem la pell, ens pessiguem, ens besem el coll i els pits amb un pèl de descontrol, i aleshores m’empeny cap al sofà. Allà m’obliga a seure i pren distància, recupera el gelat de terra i amb una cullera comença a menjar. Els seus llavis juguen amb les meves postres preferides durant una estona, fins que decideix compartir amb mi el plaer de la fredor extrema. Sense que m’ho esperi em tira el gelat per sobre, se m’acosta i amb els braços em bloqueja i impedeix que m’aixequi. S’ajup, i amb la llengua comença a recuperar tot el gelat escampat per la meva panxa amb tota la intenció de no deixar-ne ni una engruna. Em sento atrapat pel desig irrefrenable de fer-me amb el seu cos, però ella insisteix a acabar la feina. La deixo fer mentre pateixo perquè amb tants prolegòmens la cosa no acabi abans d’hora, i amb les mans li ressegueixo suaument la cintura de dalt a baix. Es torna a aixecar, fa córrer les cortines del balcó i es disposa a treure’s la roba interior. Se m’acosta, sense paraules m’indica que m’aixequi i comença a acariciar-me i a petonejar-me els pectorals. El moment àlgid s’apropa, ho noto, i més val que sigui aviat o el meu cos explotarà de plaer. Ella s’ajup, m’agafa els calçotets per la vora i me’ls comença a treure. Tanco els ulls esperant l’èxtasi imminent, però en lloc d’això sona el timbre i algú truca la porta impetuosament. Merda.

Tots dos ens aturem de cop, sense voler creure el que està passant. Com a acte reflex girem el cap en direcció al rebedor i ens mirem. El ritme compassat dels nostres cors s’esvaeix com si res, igual que la respiració que tots havíem aconseguit alinear en la simfonia de petons i carícies que estàvem interpretant a la perfecció. Decebut, però amb el desig ardent encara viu a l’interior, l’abraço entonant una disculpa i em vesteixo. M’acosto cap a l’entrada, i ella recull el gelat de terra i s’asseu al sofà en silenci. Provinent de l’escala puc sentir una discussió i obro la porta amb la intenció de clavar una renyina monumental al causant de tantes molèsties. L’error no pot ser més gran.

Emboirat per l’alcohol i el sexe sóc incapaç de reaccionar a temps, i un parell de goril·les de més de dos metres d’alçada i amb la cara tapada amb mocadors negres se’m tiren a sobre i m’estoven a base de bé. Caic a terra sense sentir dolor, sense ser conscient que m’estan clavant una pallissa al rebedor de casa meva fins que ja és massa tard. Estic completament desorientat, i instintivament giro el cap per comprovar com està l’Ada, desitjant de tot cor que hagi pogut escapar. No aconsegueixo distingir-la entre el mobiliari, la vista se m’emboira, i tot just tinc temps de discernir una tercera figura que apareix entre els dos pinxos despietats. Amb la cara destapada i amb un bat de beisbol a la mà, aquest últim se m’acosta i m’etziba una trompada bestial al cap. Tot retrona i es fa fosc de cop. L’última cosa que sóc capaç de sentir són els crits desenfrenats de la gent sortint al carrer. L’equip de la ciutat ha guanyat la Lliga de Campions.