La calor és insuportable. L’aire, asfixiant. El Sol, un forn homicida sense escrúpols.

La Marina mou la llengua i la nota inflada. Té la boca seca i li fa mal. La set i la gana fa dies que la torturen. Insisteix a moure la llengua fregant-se el paladar, com si amb aquest moviment aconseguís recuperar restes de saliva amagades entre les dents. Tota ella està dèbil, no té forces per a res, i la visió ennuvolada no hi ajuda gens.

Algú li crida l’atenció en un idioma que no entén, però la noia ja fa dies que li és ben bé igual tot. Ja no li fan por, les conseqüències; ja no tem la tortura ni la mort. La vida pràcticament se li ha apagat i l’últim en què pensa és en fer cas als miserables que la retenen.

La sorra crema, però també se li en refot. Deu tenir la cara plena de butllofes, i els llavis estriats per la falta d’hidratació i l’excés de calor. Nota els grans de sorra com se li claven a la pell i com la corda que la lliga de peus i mans li ha deixat els canells i els turmells en carn viva.

I tot i això, li és igual tot.

La vida ha passat a ser quelcom prescindible i tot pren una importància relativa, gairebé nul·la.

Extenuada i estirada a terra, la Marina nota com algú se li apropa. Els rajos de sol ja no impacten directament contra el seu cos, ho sap pel canvi en la intensitat de la llum que se li escola entre les parpelles inflades. No hi vol pensar, en aquella presència pertorbadora, només vol que la deixin tranquil·la. Tanmateix, el personatge desconegut i misteriós la deslliga de mans i peus i li acosta una recipient amb aigua. I el dolor encara es fa més insuportable.

Beu amb delit, amb la sensació que la llengua i les mans li poden caure a trossets en qualsevol moment. Gemega, i lentament va recuperant la vista. S’acaba l’aigua i aixeca el cap. Davant seu hi ha un home vestit completament de blanc amb roba de fil. Bruteja i compta amb una barba negra prominent. La roba sembla impol·luta i acabada de planxar. L’olor que desprèn és una barreja curiosa entre espècies, sabó natural i suor antiga que la Marina no sap ben bé com considerar.

L’home l’aixeca i se la carrega a l’espatlla amb una facilitat que deixa la noia completament descol·locada. I comença a caminar. Ella, sense ànims per resistir-s’hi, es deixa portar, i en algun moment del trajecte arriba a pensar que no hi perd res.

No entén res, un silenci gairebé absolut s’abraona sobre seu i l’obliga a preguntar-se què acaba de passar. Té el cap ennuvolat, i el so compassat de les passes del seu portador sobre la sorra blanca del desert no l’ajuden a sortir d’aquell estat embriac que no la deixa ser ella mateixa.

Passen hores i hores —o aquesta és la sensació que té—, i el noi continua incansable, dunes enllà; fins que al capvespre, quan el Sol ja és a punt d’acomiadar-se rere l’horitzó ondulat, decideix fer un recés.

El noi esbufega i deixa la Marina a terra amb molt de compte. Ell es pren uns segons per exercitar braços i cames, i li passa un cassó ple d’aigua que la noia engoleix sense miraments. Tot seguit, li dona un tros de pa que també desapareix en un tres i no res.

Ella se sent com un animal salvatge alimentat pel seu caçador, i es manté arraulida i amb els braços abraçats a les cames una bona estona. Ben bé no sap què espera, i encara és incapaç d’obrir els ulls del tot o de poder articular cap paraula. Es toca els canells i els turmells. Li fan mal. Molt de mal.

Pel que sembla, passaran la nit allà. L’home ha encès un foc i es disposa a cuinar alguna peça que deu haver caçat sense que la noia se n’hagi adonat. La foscor, més enllà de la flama ataronjada que sembla que vulgui coronar el cel, és absoluta, o almenys és així com ho viu la Marina. El silenci continua sent el seu company de viatge més fidel, incansable i inseparable, i només l’olor tant inesperada com benvinguda d’alguna cosa semblant al pollastre rostit aconsegueix que recuperi una mica de vigor i ganes de viure.

Unes mans de dits gruixuts, embrutits de tant tragí i tracte afable li acosten el menjar a la boca. Ara, la Marina està estirada, i intueix la silueta del seu company de viatge gràcies a la llum que encara emet el foc moribund. Menja amb delit —potser massa—, però les bones maneres no són prioritàries per algú que porta dies sense menjar ni beure en condicions, i s’empassa els trossos de carn pràcticament sense degustar-los ni mastegar. No és pollastre, però tant li fa.

Un cop acaba, la noia vol agrair-li el gest. Tanmateix, de la boca només aconsegueix que li surti un gemec inintel·ligible que no acaba de funcionar del tot com a agraïment. Ell, ni tan sols se la mira. Està completament concentrat en alguna cosa que té entre les mans i que la Marina és incapaç de discernir.

El foc, finalment, s’apaga, i l’home s’estira sobre el pendent suau de la duna. Abans de tancar els ulls, allarga una manta prima a la noia, d’aquestes dissenyades per a excursionistes d’elit i que ocupen poc espai i mantenen l’escalfor com si fossin una estufa portàtil. Tots dos es tapen i miren de descansar. Ella no se n’adona i ni tan sols hi pensa, però ell no té cap intenció de dormir. Està vigilant. Els perills, en plena foscor són molts i variats.

El son, discontinu i intranquil, li aporta cert descans, però els somnis que l’acompanyen són durs i plens de temor. En els moments de més lucidesa, la noia mira de recordar com ha arribat fins allà, mira de traçar un plànol d’esdeveniments que justifiquin la situació que està vivint. I és incapaç de trobar-hi resposta. Té por, per l’evident moment d’incertesa en el qual es troba —dormint enmig del desert al costat d’un desconegut que la transporta a coll i no li ha dirigit la paraula en cap moment—, però sobretot per l’aparent pèrdua de memòria que experimenta. No té ni la més remota idea de què hi fa, allà. Cap ni una.

Amb el cap ennuvolat, la noia es torna a adormir. És la matinada i fa un fred considerable. Per sort, els primers rajos de sol escalfen una mica l’ambient, que durant unes hores —poques— recuperarà el confort que creia oblidat. El paisatge matinal és d’una bellesa aclaparadora, definit bàsicament per dues franges de colors que sembla que juguin a veure quina aconsegueix atreure més els ulls de l’espectador. El cel, enrojolat tendint al blau brillant, contrasta amb la blancor de les dunes que s’estenen quilòmetres i quilòmetres en totes direccions. L’ombra allargassada de totes elles aporten un toc misteriós i de respecte a l’inici del dia.

La noia es desperta, es gira per observar les meravelles que l’envolten i s’adona que ha recuperat la vista del tot. Es frega els ulls i badalla, es toca els canells i comprova l’estat dels turmells. Algú els hi ha embolicat amb uns draps humits que li han desinflat les ferides i li han calmat considerablement el dolor.

Tanmateix, es descobreix sola. Sola enmig d’un desert infinit, envoltada de falta de records i d’un temor que la manté a l’expectativa.

S’aixeca, i se’n sent orgullosa. Les cames li tremolen una mica però es nota prou segura. Va descalça, i avança mitja dotzena de passes per sobre la sorra blanca del desert. Els peus se li enterren a la duna, i la sensació de benestar que aporta aquell gest l’ajuda a sentir-se una mica més segura. El sol l’enlluerna i l’obliga a girar-se i observar el paisatge occidental. El mar de dunes és desmesurat, immensurable, extraordinari, i la Marina es queda una bona estona palplantada observant el moviment de les seves ombres. Les dunes també s’estan despertant.

Es nota la boca seca, i s’acosta fins al campament per veure si hi troba una mica d’aigua. Al costat del jaç on ha dormit només sap veure les restes del foc on el seu company de nit va rostir la bèstia que es van menjar per sopar. I res més, no hi ha rastre de l’home que el dia anterior la va transportar a l’esquena durant hores i hores, durant quilòmetres i quilòmetres de desert. Ni tan sols hi ha marques ni petjades a la sorra que l’ajudin a entendre què és el que ha passat mentre dormia.

La Marina, espantada pel descobriment, sent com un pes descomunal li cau sobre el pit. De sobte, se sap abandonada al mig del desert, sense saber-se situar, sense forces i sobretot sense aigua ni menjar. I li cau el món al damunt. Pel cap li ronden un munt de coses, i entre elles l’absurda teoria que algú li està jugant una mala passada per veure com reacciona a una situació límit. Ràpidament, però, descarta aquella teoria, perquè ningú amb dos dits de front faria una cosa així.

S’asseu sobre la manta que l’ha protegit durant la nit. El sol ja escalfa prou l’ambient per no haver-la de necessitar. Seu i respira profundament. Recorda perfectament les bases de la meditació oriental i mira d’aprofitar-ne el coneixement per tranquil·litzar-se i prendre distància amb el problema que té al davant. Tanca els ulls, i instantàniament nota l’escalfor del Sol sobre les parpelles, i gaudeix d’uns minuts d’absoluta comunió amb el paisatge que l’envolta. Fins que la calor es fa insuportable i ha d’obrir els ulls una altra vegada.

La blancor de les dunes és absoluta, enlluernadora, les ombres s’han escurçat i l’aire s’ha fet dens i complicat de respirar. La noia es frega els ulls, i tot i que se sent dèbil es disposa a aixecar-se i a posar-se a caminar. I gira el cos, i s’endú un ensurt que l’obliga a deixar anar un xiscle histèric que aconsegueix apaivagar cap al final.

A pocs metres darrere seu hi ha l’home de barba prominent i vestit de blanc, assegut sobre la sorra amb les cames creuades. Els crits de la Marina l’han forçat a obrir els ulls. La resta del cos la manté completament immòbil.

Ella s’enretira un pam, inconscientment, com si amb aquell gest aconseguís prendre una posició defensiva més efectiva. Ell, tanca els ulls un altre cop i continua meditant. La Marina, perplexa pel que està passant, observa l’home completament descol·locada. És el mateix que l’ha dut fins allà, això segur. I el que la nit anterior li va preparar el sopar i el jaç per dormir. El mateix que a primera hora del matí ha desaparegut i que ella, en algun moment, ha arribat a pensar que era fruit de la seva imaginació.

Ara, amb la vista recuperada del tot, s’adona que no anava mal encaminada, amb les seves observacions inicials. L’home va vestit amb roba impol·luta, més blanca que la sorra del desert i sense ni una sola arruga. La barba, retallada en forma de triangle perfecte, li penja ben bé dos pams per sota la barbeta. El rostre, erosionat per la vida al desert, és el mapa cronològic d’una vida difícil i poc amigable.

«Què hi fa, aquest home, aquí? I per què m’ha dut desert enllà?».

Després d’un grapat de minuts sense deixar de mirar-se’l, l’home torna a obrir els ulls. Aquest cop, però, acompanya el gest amb un de més servicial. Acosta una cantimplora a la Marina, acompanyada d’un tros de pa i cacauets.

«Com es deu dir? I quin idioma deu parlar?».

La noia es fa aquestes preguntes però se sent sense forces per formular-les oralment, i es limita a beure aigua i a menjar el banquet en miniatura que li acaben d’oferir. Se sent animada, perduda, però amb ganes de descobrir el misteri que la persegueix des de fa hores.

«Qui eren, els homes que m’han retingut lligada durant dies? I el meu salvador? És realment un salvador?». Més preguntes sense resposta que s’acumulen com els sediments d’un rierol a la seva desembocadura.

La Marina es torna a mirar l’home i és incapaç de veure’l com a algú dolent. En el seu saber fer hi veu algú que la vol ajudar honestament, sense dobles jocs ni interessos amagats, però tampoc hi vol confiar gaire perquè de desenganys, a la vida, se n’ha endut molts. El company misteriós s’aixeca, i ella el segueix amb la mirada. S’espolsa la sorra i amb gestos l’informa que s’ha de tapar el cap per protegir-se del Sol. Li passa un mocador i un cordill.

La calor torna a ser insuportable i ella li segueix la veta.

Amb el cap tapat, la Marina s’acaba els cacauets abans de fer un últim glop d’aigua. Tot seguit, l’home l’ajuda a incorporar-se —pel que sembla, no es quedaran allà fins a la fi dels seus dies— i la noia aconsegueix posar-se dreta amb certes dificultats. Les cames li fan mal i li tremolen, i li falta una mica d’aire. Un cop dempeus, fa una reverència al seu ajudant com a senyal d’agraïment, i es disposa a seguir-lo. En definitiva, és l’única cosa que pot fer. L’alternativa —quedar-se al bell mig del no-res, envoltada de sorra, sorra i més sorra— no és una opció gens atractiva.

I això que la blancor d’aquell desert és de les coses més boniques que ha vist mai.

Si aquesta història s’estigués explicant en format de llargmetratge, l’espectador gaudiria, ara, d’unes imatges espectaculars. Rodada des d’un helicòpter o des d’un dron, la seqüència aniria enllaçant plans llunyans dels dos protagonistes avançant sobre la sorra, resseguint la carena d’una duna rere l’altra, i utilitzaria recursos per augmentar-ne el dramatisme, com per exemple l’ús d’una banda sonora de caire èpic i remarcant la petitesa de la humanitat comparada amb la immensitat de la natura; aquesta última representada per un infinit i colossal desert de sorra blanca. I després d’uns quants segons de plans aeris i música a tot drap, la protagonista cauria de genolls, exhausta, sobre la sorra de la part superior d’una duna, i la càmera en captaria tots els detalls des de ben a prop. La música acompanyaria aquell moment fatídic amb excel·lència i rigor.

I es faria silenci.

Només el so del vent seria capaç de trencar el buit.

L’home s’atura, i no perd ni mig segon a intentar revifar la noia. L’agafa de terra i se la col·loca a l’esquena. El que seria difícil captar amb una càmera és tot allò que, a partir d’aquest moment, passa pel cap d’ella.

Desvalguda i emboirada, la Marina lluita contra la fatiga i mira de mantenir-se desperta. Tanmateix, ha esgotat la reserva energètica que li quedava i cau en una mena d’estat somnolent que l’acompanyarà durant la resta del dia. Durant aquestes hores que es fan eternes, la noia es deixa portar, i combina intents infructuosos de recuperar la plena consciència amb reflexions gairebé oníriques sobre la seva situació i la del seu portador. Les preguntes, que se li formulen al cap a dotzenes, obtenen respostes diverses i la majoria de cops sense sentit; però ella hi insisteix, és l’únic que pot fer. Té el temps, la inquietud i la necessitat vital d’aconseguir trobar una explicació a tot plegat.

L’últim que recorda és pujar a un avió amb la seva amiga de l’ànima. Totes dues havien d’emprendre un viatge vital del qual n’ha oblidat els detalls. Recorda seure al costat de l’amiga, i també recorda un àpat escadusser i sense gust que els van servir per dinar en ple vol. I recorda rialles. Però a partir d’aquell punt no recorda res més. Ni tan sols el nom de l’amiga. Bé, sí que és capaç de repescar instantànies de moments posteriors a les quals no sap trobar-hi explicació ni context. Imatges, però, que transmeten violència i ferotgia en ple desert. Algú la va interrogar. Algú la va lligar a una estaca, mig despullada al mig del no-res. I el Sol, la cremor dels seus rajos impactant contra la seva pell. I la set, i la gana. I aquesta sensació terrible de sentir-se consumida lentament.

L’home continua incansable avançant sobre la sorra, i la Marina, immersa en pensaments foscos i records discontinus, insisteix en la seva lluita aferrissada contra l’esgotament total. Marejada, li sembla veure alguna cosa que trenca la monotonia ondulada del desert, i tan bon punt s’adona que s’acosten a una zona poblada, revifa de cop. La vista se li desemboira, mira de girar el cos per assegurar-se que els ulls no l’enganyen, i veient la reacció de la noia, el seu portador s’atura i la descarrega. Ella, fent tentines, aconsegueix no caure a terra, i gràcies a aquella energia afegida que aporta l’aiguabarreig format per la curiositat i l’esperança es manté dreta amb els ulls ben oberts. Tots dos són a la part alta de l’última duna del desert. Davant seu, una ciutat immensa, tacada de cases blanques, es presenta com la salvació a tots els seus mals. I la Marina cau de genolls sobre la sorra, però no per falta de forces sinó per pura eufòria post-traumàtica, i es posa a plorar desconsoladament, i sent com pel seu interior s’hi remou un dolor intens que havia mantingut adormit durant el viatge a través del desert. I es torna a aixecar. I es mira la ciutat amb els ulls plorosos. Les llàgrimes li brollen a dotzenes, mentre al seu costat, el seu company de viatge observa el mateix horitzó amb un posat imponent i completament petrificat. Ella no li treu els ulls de sobre, i s’adona de la sort que ha tingut de creuar-se amb algú com ell en la seva situació, i tot i no saber encara per què l’ha dut fins allà, sent la certesa que aquell home li ha salvat la vida i que li haurà d’agrair per sempre més. I vol, acostar-s’hi, tocar-lo, abraçar-lo, però sap que ni té les forces per fer-ho ni ell rebria aquell gest de bon grat. I deixa fluir les coses. I tots dos es queden palplantats observant la ciutat durant un minut màgic i gairebé etern, sota l’atenta mirada del Sol incandescent i sense dir-se absolutament res.

Fins que, per art de màgia, la ciutat pren una cara més fosca, lúgubre, pregona, i la noia fa un pas enrere amb el cos tremolós. Es posa les mans al pit i es nota el cor accelerat, comença a suar i adverteix un canvi sobtat que la deixa sense aire. Respirant amb dificultat s’adona que la ciutat idíl·lica que tan sols uns segons enrere tenia al davant, en realitat és una immensa concentració de tot allò que detesta: fum, soroll, presses, aglomeracions, i que el seu cap, sense esperar-s’ho, comença a recordar a marxes forçades tot allò que creia oblidat. La quantitat d’informació que li cau al damunt l’obliga a acotar el cap, i se sent petita, ínfima, gairebé inexistent, i contempla la sorra que li cobreix els peus destriant les particularitats de cada granet que la forma, com si amb allò busqués un sentit a la vida. Sent fàstic cap a la humanitat, i desitja tornar cap enrere en el temps tan sols unes hores per poder sentir, un altre cop, la serenor aportada per la immensitat i la pau del desert. És en aquell precís instant que s’adona que porta tota la vida, des que té us de raó, fugint del caos per abraçar la pau i la llibertat de la natura, la vida lluny de la civilització i dels hàbits nocius que comparteix gran part dels integrants de l’espècie humana.

I torna a caure de genolls a terra, i busca la mirada del seu acompanyant, amb l’esperança de trobar-hi la complicitat necessària per superar el tràngol que la turmenta. Però l’home continua amb els ulls clavats a la ciutat, impassible, immòbil, com si estigués esperant el moment més adequat per reprendre la marxa. I la Marina no va gens mal encaminada, perquè quan l’opressió al pit és tan gran que gairebé no pot respirar, l’home es gira, s’ajup i li agafa la cara amb les mans. I se la mira, amb uns ulls tan cristal·lins i profunds que desarmen la noia. Tot seguit, l’ajuda a aixecar-se, i amb un gest gairebé imperceptible li fa saber que se’n torna cap al desert. I ella no dubta ni mig segon, i només es pren un instant per fer una última llambregada a la ciutat i dedicar-li uns quants improperis en silenci que l’ajuden a esborrar tot allò que no necessita recordar mai més. I se sent segura i plena, lleugera i invencible. Se’n va amb el seu company de viatge, un altre cop cap a l’infinit mar de sorra, cap a la llibertat més esplèndida.

I de sobte s’adona que ha recuperat totes les seves forces.

Absolutament totes.