L’autobús treu el nas des del final del carrer i just passa per davant de l’estanc quan l’Aurèlia arriba esbufegant a la parada. Més tranquil·la, s’atura i es col·loca rere el petit grup de gent que té la intenció de fer el mateix trajecte que ella. Mentre remena el moneder i n’extreu la targeta de transport va recuperant la calma i el ritme de respiració. A ningú se li fa estrany, aquell posat. A la gran ciutat tothom està avesat a les presses, i més encara quan per anar a treballar l’han de travessar de punta a punta.

L’Aurèlia és una dona de cos ample i robust, de rostre amable i cabells blancs recollits en un monyo, que cada dimarts agafa l’autobús a la mateixa hora, faci fred o faci calor. I és que aquest any es jubila, i durant uns mesos només treballa un dia a la setmana, com si hagués de passar un període d’adaptació abans de perdre per sempre més la rutina que l’ha acompanyat durant els últims quaranta-cinc anys.

L’autobús s’atura davant de la parada i hi ha empentes per pujar-hi. L’Aurèlia, que prefereix no entrar en conflictes, espera que tothom hagi accedit al vehicle, i quan veu que ja no corre perill de rebre una plantofada o una puntada de peu, s’esmuny cap a l’interior de l’autobús amb el temps just per evitar la porta que es tanca. Saluda el conductor amb un somriure, i després de demanar permís i disculpes un parell o tres de cops, avança i fa passar la targeta de transport per la màquina validadora.

Dreta i fent cas omís al grup d’adolescents que ocupen mitja dotzena de seients sense tenir en compte la gent gran que no pot seure, la dona s’agafa a la barra horitzontal de sota la finestra i observa la ciutat a través del vidre empolsegat. Voldria llegir el llibre que fa dies que té pendent començar i que guarda a resguard dins de la bossa. No obstant això, es deixa portar per les vistes. No sap ben bé per què, però el sol del matí, que crea ombres allargassades i omnipresents, li recorda temps d’infantesa entre boscos i camps, temps pretèrits plens d’alegria i felicitat, però també temps de misèria i dificultats. I l’Aurèlia s’hi recrea, i durant gran part del trajecte perd el món de vista i se centra en records que li agrada reviure dia sí dia també, fins al punt que li costa distingir quina proporció d’aquests records són realment vivències i quines són simples manipulacions causades per la recurrència en la seva revisió. No obstant això, a ella li és ben bé igual, i es deixa portar pel benestar absolut que li causa el fet de reviure els primers capítols de la seva vida, encara que sigui a base de pinzellades afegides al llarg del temps.

Amb set anys, per Nadal, els reis li van portar un camió de fusta que va fer història. Li va fer molta il·lusió, aquell regal, però sempre recorda amb especial satisfacció l’emoció del seu germà. I és que amb l’Aureli —que era tres anys més gran— no havien tingut una relació gaire bona, fins aleshores, i aquell camió va aconseguir girar les tornes. En un principi, el nen havia rebut la notícia del camió amb gran entusiasme, fins i tot eclipsant el cavall de cartró i els llapis de colors que li havien dut a ell. Es passava hores i hores jugant-hi, i l’Aurèlia, veient que el seu germà en gaudia tant, el deixava fer. Un dia, però, van començar a jugar-hi tots dos junts, alhora, de bracet, i el que hagués pogut acabar com el rosari de l’aurora, va acabar consolidant una amistat que va durar tota la vida. Fins que l’Aureli va morir de càncer ara fa sis anys.

L’Aurèlia, compungida pel record del seu germà, retorna a la realitat i es tapa els ulls amb les mans. El sol l’enfoca directament, enaltint el protagonisme d’ella en aquell trajecte que ben aviat deixarà de ser rutinari. L’autobús travessa el pont del riu, i s’endinsa al centre de la ciutat. Ella, conscient que la propera parada és la seva, col·loca l’esquena recta i es concentra en agafar-se ben fort a la barra.

La congestió de trànsit és destacable però no pas fora del que és habitual, i la dona, pendent dels últims metres de trajecte, no pot evitar endinsar-se en un altre record compartit amb el seu germà. Aquest, però, és ple de tristesa i injustícia.

El pare era pagès i tenia grans extensions d’arbres fruiters que gestionava amb dos homes més. Tenir cura d’aquella immensa quantitat de metres quadrats de fruita era una bogeria, sent només tres persones les encarregades de dur-ho a terme, i per això en certes èpoques de l’any contractaven treballadors que els ajudaven. La guerra havia quedat enrere feia un munt d’anys, però la rancúnia i la ràbia encara cuejaven entre la majoria dels habitants del poble, i el pare havia tingut més d’un ensurt per culpa de cafres sense escrúpols que actuaven amb impunitat absoluta.

Una nit, el pare no va tornar. La mare, sobrepassada pels nervis, no va parar de donar voltes al voltant de la taula, prop de la llar de foc encesa. L’Aurèlia i l’Aureli se la miraven des de la part superior de l’escala, amagats rere la foscor de la segona planta. El terra era fred i anaven descalços, però en aquells moments aquell detall no era important. L’Aurèlia recorda els dubtes que tots dos van compartir; dubtes de l’esdevenir del pare però també dubtes de com havien d’actuar amb la mare. A fora va començar a caure un xàfec que va fer història, i aquell fet encara va inquietar més a tots els presents. L’espetec del foc era l’únic capaç de calmar una mica els ànims, perquè els era familiar i els donava confort i certa pau. Tanmateix, els dos infants es mantenien abraçats, prement els seus cossos l’un contra l’altre cada cop amb més ímpetu i aflicció, i sobretot sense treure els ulls de sobre la mare, que en qualsevol moment semblava que hagués de perdre la xaveta.

I el pitjor va acabar succeint. Bé, el pitjor no, però poc que li va faltar. I la família va haver d’afrontar una situació difícil, desagradable i del tot injusta. Un veí va acostar-se fins al mas per alertar-los que el pare havia sigut atonyinat vilment, i que els seus companys l’havien dut a l’hospital, inconscient i cobert de sang. L’home va sobreviure, però les seqüeles físiques i sobretot psíquiques van ser més que evidents. I ho van ser en tots ells, no només en el pare. L’Aurèlia i l’Aureli van créixer en un context de temor constant, i durant els primers anys després de l’incident, també de fam i misèria. Els agressors van resultar ser els integrants d’un grup de joves feixistes que es va fer famós durant masses anys de postguerra per actes perpetrats contra tothom que no pensava com ells, i en el cas concret del pare de l’Aurèlia, van encruelir-se especialment fins que van aconseguir arruïnar del tot la família.

Potser per això, tots dos germans van acabar dedicant les seves vides a ajudar els altres, fins a la fi dels seus dies.

L’Aurèlia deixa que dues llàgrimes gruixudes li llisquin galtes avall. Ho fa amb tota la intenció de fer evident que aquells records li provoquen una tristesa absoluta però que no hi pensa renegar només perquè li fan passar una mala estona. Està trista pels seus pares, pel seu germà, per la vida que els va tocar viure durant aquells anys foscos, però sobretot està trista per la crueltat que l’espècie humana és capaç de demostrar quan se la posa a prova. I pensa en la colla de brètols que van apallissar el seu pare en aquella ocasió, i s’imagina com devien ser les seves famílies, i com deuen ser ara els seus descendents, si és que en van arribar a tenir mai. I la pena absoluta la deslloriga per dins. I els seus ulls, enxopats de llàgrimes, brillen observant el sol que treu el nas per sobre l’horitzó.

La dona s’eixuga la cara com pot i baixa de l’autobús. Ja ha arribat a destí, i amb aquesta excusa, els pensaments tristos s’esborronen parcialment enmig de la realitat del dia a dia. Un cop a baix, es queda palplantada al costat de la parada buida i desemparada, i sense necessitat de girar-se adverteix com l’autobús continua el seu trajecte i desapareix carrer enllà. L’Aurèlia es mira el cel, d’un blau tan intens que l’obliga a tancar una mica els ulls. No hi ha ni un sol núvol, i el fred de primera hora del matí comença a perdre la força sense remei. El sol s’aixeca vigorós i obliga l’Aurèlia a no rendir-se, sobretot ara que li queda ben poc per iniciar l’últim tram de la vida que l’ha de preparar per allò que tothom tem, i que és tan desconegut com inevitable.

I no s’està d’orgues.

I enfila el carrer amunt.

Encara compungida pels records que l’han acompanyat durant el trajecte, l’Aurèlia es planteja agafar el llibre que duu a la bossa per llegir-ne algun fragment que l’ajudi a oblidar i passar pàgina, però ho descarta tan bon punt es planta davant de la porta principal de l’hospital. No ho fa mai, però avui aixeca el cap per observar el petit edifici centenari que l’ha vist créixer com a professional sanitària durant més de quaranta anys. Se’l mira amb una llambregada ràpida, però prou eloqüent per sentir un lleuger pessigolleig interior que l’obliga a somriure. Hi ha passat més de mitja vida, allà dins, i amb aquelles parets de pedra hi ha compartit alegries i tristeses de tota mena. Potser més tristeses que alegries, però en un hospital la gent no hi va a celebrar comiats de solter o aniversaris rodons, i no cal ser un set-ciències per adonar-se de tal evidència. El patiment i la mort hi són massa presents.

A dins, l’Aurèlia hi entra escopetejada. S’ha distret i fa tard. Des de lluny saluda les dues companyes de recepció, que prenen cafè rere el taulell mentre la fan petar, i es dirigeix cap a l’ascensor sense torbar-se. A la sisena planta fa una parada obligatòria al seu despatx, una estança petita però prou generosa amb l’espai per encabir-hi un escriptori amb tres cadires i un parell de prestatgeries plenes de documents. Allà hi deixa les coses, es canvia i es pren uns segons per agafar i acostar-se una foto familiar que té penjada a la paret —hi apareixen els seus pares, el seu germà i ella ja fa més de cinquanta anys— per mirar-se-la amb deteniment i agrair-los el nou dia. Tot seguit, surt, tanca la porta i es disposa a fer la seva feina.

L’Aurèlia, o doctora Bastons com tothom l’anomena a l’hospital, té clar que a partir d’aquell moment es deu als seus pacients, i no li significa cap problema deixar enrere les seves cabòries durant unes hores. Amb un llistat a la mà, on s’especifica com ha passat la nit cadascun dels ingressats a la seva planta, la doctora s’afanya a repassar tota la informació que necessita saber mentre avança passadís enllà. Saluda tothom amb qui es creua, sempre amb un somriure ben marcat sota el nas, i destina poc més de trenta segons a intercanviar impressions amb la doctora Juárez, del torn de nit. Un cop s’ha fet una idea de com ha d’enfocar la jornada, l’Aurèlia allarga el braç per saludar les infermeres que marxen cap a casa i s’esmuny a través de la porta de l’habitació número tres. A dins, hi ha en Manuel, el pacient més greu de la planta.

—Bon dia, Manuel. —deixa anar la dona, amb naturalitat.

El pacient, estirat en un llit, entubat i completament aliè a la presència de la doctora, no respon. És impossible que ho faci, està inconscient des de fa dies, i l’única evidència física capaç de demostrar que encara continua viu l’aporta el so lent i compassat que marca la màquina de respiració assistida.

—Has estat trasbalsat, aquesta nit, m’han dit, Manuel. Què t’ha passat? —continua parlant, la dona, com si pogués mantenir una conversa normal amb el pacient—. Has tingut una visita fora d’hores, sembla, oi?

La doctora li agafa la mà i l’acaricia. El coneix de fa temps, a en Manuel, i més enllà de ser el pacient en estat més greu de tot l’hospital, li té un apreci especial. Li nota la mà molt freda, i té la sensació que l’home li retorna el gest amb un lleuger moviment de dits gairebé imperceptible.

—Pobre, sort que no s’ha adonat de res. —diu algú des del passadís.

L’Aurèlia es gira i s’adona de la presència d’una de les infermeres del torn de nit, vestida de carrer.

—Han vingut els mossos i han detingut un home que de matinada ha entrat sense permís a visitar el senyor Rubio. Almenys el desconegut no hi ha oposat resistència i tant el senyor Rubio com la resta de pacients no han vist afectades les seves rutines.

—I se sap perquè l’han detingut? —pregunta l’Aurèlia fingint interès.

—Filtració d’informació nosequè. —aclareix la infermera.

—Vaja, tenim una trama d’espies, aquí. —riu, l’Aurèlia—. Però bé, Matilde, serà millor que deixem la feina de detectiu a qui li pertoqui, d’acord?

La infermera, dubitativa, fa una passa enrere i arrufa el front. En un primer instant no té clar el missatge que li acaba de transmetre la doctora Bastons. Tot sembla indicar que la deu considerar massa xafardera, i no triga ni dos segons a entendre que ha de marxar.

—Bon dia tingui, doctora. —es limita a dir per acomiadar-se.

—Descansa, Matilde. Descansa.

La porta es tanca de cop, potser amb massa ímpetu pel gust de l’Aurèlia, i queda evident que la infermera ha marxat molesta per alguna cosa. La doctora no en fa cas i es limita a fer que no amb el cap.

—Què hem de fer, doncs, Manuel? —la dona es torna a acostar al pacient i insisteix a agafar-li la mà.

L’home aparentment continua com sempre, com els últims dies, com les últimes setmanes. Està tranquil —va sedat— i les constants vitals estan dins de la normalitat en un cas com el seu. Però l’Aurèlia el sent neguitós, d’alguna manera nota que el cos del pacient desprèn inquietud. I ja és el segon cop que té la sensació que l’home intenta moure els dits per fer-li alguna mena de senyal.

—Qui era, aquest visitant nocturn misteriós, Manuel? Com és que t’ha trasbalsat tant?

La dona acosta una cadira fins al llit i s’hi asseu. Posa la mà sobre el pit del pacient i li continua parlant, mirant de tranquil·litzar-lo amb paraules tendres entonades com si hagués d’adormir una criatura petita. I mentre hi parla, recorda les històries que en Manuel li havia explicat de la seva infantesa, quan la malaltia encara no havia obligat a l’equip mèdic a prendre decisions dràstiques com el coma induït.

I l’Aurèlia, sense deixar d’enraonar, mira de col·locar les peces del trenca-closques a lloc, de fer-se una idea de la vida del pacient a través de les pistes que aquest li ha anat deixant durant els últims anys. I el situa en una família humil, emigrants del sud que en el seu moment van haver-se de buscar la vida cap al nord. I només d’imaginar-se’ls havent de deixar casa seva, part de la família i amics i coneguts per emprendre una odissea cap a un lloc completament desconegut, se li trenca el cor. I més si, a sobre, tot és culpa d’una maleïda guerra.

A en Manuel, però, tot i el trasbals que devia passar de petit, se l’imagina com un nen feliç. Les històries que l’home li havia explicat de la seva infantesa anaven sempre acompanyades de somriures i riallades, i en aquest sentit l’Aurèlia s’hi sent identificada del tot. Tot i les penúries, tot i la guerra que els va caure al damunt sense esperar-la ni entendre-la, els nens van continuar jugant i van continuar rient, encara que van haver d’aprendre a compaginar-ho amb la por, la fam i la misèria.

La mà del pacient estreny els dits de la doctora. Sense gaire força, però amb prou energia per fer-se notar i obligar a l’Aurèlia a aixecar-se d’un bot. La dona es posa la mà a la boca, mentre amb l’altra comprova les constants del pacient i les verifica a la pantalla. El cor d’en Manuel s’accelera, i l’electrocardiògraf comença a sonar desesperat. I tot passa molt ràpid, i l’Aurèlia no hi pot fer res. I en cosa de segons l’habitació número tres s’omple de personal mèdic que mira de reanimar el pacient. Però és massa tard. A en Manuel Rubio li ha arribat l’hora. És mort.

L’Aurèlia s’enretira unes passes i observa l’escena com si ella no hi fos de cos present, com si al davant hi tingués un simple bocí d’una d’aquestes sèries ambientades en hospitals que tant li repugnen i només hagués de preocupar-se de si s’han acabat les crispetes o si la cervesa ja és calenta. El cas, però, és que la dona ho viu intensament. Des de la distància però profundament sorpresa i dolguda. El pacient és mort. En Manuel ha marxat a l’altre barri i ella no hi ha pogut fer res. I es mira les mans, i els músculs dels dits recorden el contacte amb la mà del difunt just abans de morir, quan aquest ha mirat de comunicar-se fent ús de l’última alenada d’energia que li quedava. Quin honor i quina tragèdia.

La dona respira acceleradament, i un company l’ajuda a sortir de l’habitació. Ella, veient que el tema se li escapa de les mans, vol aplicar el protocol que durant anys ha anat perfeccionant per quan un pacient seu es mor, però li és impossible. En Manuel era un home generós i bondadós, amable i poc amant de les trifulgues, però per sobre de tot s’havia acabat transformant en un amic.

Un amic silenciós però sempre present.

Un amic incondicional.

A la doctora Bastons, per primer cop a la vida en tota la seva trajectòria professional, li és impossible contenir les emocions, i de sobte, al mig del passadís, es posa a plorar desconsoladament. S’ajup a terra i es tapa la cara amb les mans, mentre dels seus ulls borbollegen desenes i desenes de llàgrimes completament descontrolades que busquen fer-se lloc entre els dits. L’escena compungeix el cor dels presents, tant de pacients com de personal sanitari, i la sisena planta de l’hospital es converteix, durant uns minuts que es fan eterns, en l’escenari d’una tragèdia monumental.

Els primers instants posteriors a la mort d’en Manuel, són durs, per l’impacte del fet i l’espectacularitat de les reaccions de tothom, però les hores posteriors encara són pitjors. L’infern que passa l’Aurèlia tot i trobar-se entre companys a qui considera família és terrible, i el cap li va d’una banda a l’altra sense control. Barreja records propis d’infantesa amb les memòries per fascicles que el difunt li ha anat explicant al llarg dels anys, en temporades a l’hospital —algunes de més llargues que altres— que en Manuel malauradament ha hagut de passar per culpa d’una malaltia congènita.

Al capvespre, quan ja fa estona que el seu torn ha acabat, l’Aurèlia seu al llit d’en Manuel, més tranquil·la, sense trobar el millor moment per tornar a casa. Se n’han endut el cos fa una estona, i la dona aprofita per acomiadar-se’n a la seva manera. Acaricia els llençols, allisa el coixí i s’aixeca; i s’acosta fins a la finestra. El Sol ja no hi és, ha marxat deixant una estela groguenca que encara il·luminarà el cel una estona més, i la dona l’observa amb els ulls inflats i les cames tremoloses. Està molt trista, i se sent petita i estranya, sobretot perquè tot i estar avesada a la mort, sempre que se li mor un pacient alguna cosa es trenca dins seu. I en Manuel no era un pacient qualsevol. A l’home no li quedava família ni pràcticament amics. Era un personatge solitari que pel que fos havia trobat en l’Aurèlia, la millor confident, i tots dos havien compartit llargues converses que amb el temps havien fet aflorar l’amistat. La doctora Bastons s’hi estava hores, amb en Manuel, i la majoria de cops fora del seu horari laboral. Entre confidències, records i reflexions compartides, en Manuel tenia tendència a parlar d’un amic especial —probablement l’únic amic que tenia a part de l’Aurèlia— que vivia tancat a casa seva escrivint compulsivament. A la dona li sembla recordar que es deia Ovidi, i que es dedicava professionalment a l’escriptura. I entre tants pensaments creuats, la doctora Bastons té un moment per insistir en la misteriosa visita que en Manuel va rebre la nit anterior.

L’Aurèlia lliga caps. I si el misteriós visitant fos el tal Ovidi?

La doctora no s’ho pensa dues vegades, surt de l’habitació, es dirigeix cap al despatx i agafa les seves coses. Al cap de menys de mitja hora es planta a la comissaria més propera i l’informen que, efectivament, el detingut és l’Ovidi Casamitjana i Salvadó. I ella es fa passar per un familiar seu, per poder-hi parlar i, si s’escau, donar-li un cop de mà. Però li deneguen la visita, i sembla que els motius són ben clars: el detingut no vol veure a ningú sota cap concepte.

Ella, desconcertada i amb el cor accelerat, accepta la negativa i mira de canalitzar la frustració observant el cel estrellat. L’aire fresc del capvespre l’ajuda a portar millor el fracàs, i en tan sols uns minuts es convenç que si la cosa ha anat així, és que així havia de ser. I s’asseu en un banc. I treu de la bossa el llibre que porta dies intentant començar. I l’obre, i només veure el disseny de coberta i el títol de l’obra ja sap que aquell és el millor moment per iniciar-ne la lectura. La novel·la es titula “Nascut de les cendres”, de Joan Cordines i Palop.

En aquell precís instant, sense que l’Aurèlia en sigui testimoni, a totes les televisions del país es fa ressò de la detenció de l’Ovidi Casamitjana i Salvadó, un escriptor desconegut que reclama l’autoria d’un munt d’obres de renom i que trenca, així, un silenci de més de quaranta anys que paradoxalment l’acabarà portant a la presó. Al noticiari es posa èmfasi en l’última novel·la escrita per l’autor, “Nascut de les cendres”, protagonitzat per un personatge inspirat en un amic íntim de l’autor —Manuel Rubio—, que a les llibreries es ven com a obra de Joan Cordines i Palop, autor de reconeguda trajectòria en el panorama literari nostrat. La notícia ha trasbalsat el món cultural en general, i ja han aparegut les primeres mostres tant de recolzament com de crítica cap al detingut. Es preveu que hi hagi més d’una dotzena d’autors involucrats en el cas i s’obren les portes a descobrir-ne més, causant un efecte dominó que probablement afecti les vendes de llibres i la percepció general del món editorial.

L’Aurèlia obre el llibre i s’endinsa en la vida d’aquell ésser fosc i misteriós, sense saber que n’acabarà enamorada fins a la fi dels seus dies.