Avui fa fred de veritat, del d’abrigar-se com una ceba i amb barret i bufanda. No és hivern però ningú ho diria, no com aquests últims anys que arribàvem a novembre i encara semblava estiu. Per sort, el Lewis és a prop i no em tocarà patir gaire, perquè no m’he tapat prou i tot el cos em tremola.

El Lewis és un bar. De fet un bar i el seu propietari. Un bar de mala mort regentat per en Lluís, que és tan cosmopolita i internacional que es fa dir Lewis. La mar d’original.

—Ei, Lewis! —faig, només entrar.

L’home, des de darrere la barra aixeca la mà tímidament i improvisa un somriure forçat que gairebé diria que fa angúnia. Tot seguit, continua eixugant gots amb un drap que sortosament pel meu benestar no puc examinar a consciència per falta de llum. El local és petit i fosc. I està pràcticament buit. Són les deu del matí, i tot i la falta de clientela l’ambient ja se sent carregat. Tres de les quatre taules estan buides, i a la barra només hi ha el propietari fent veure que fa alguna cosa de profit.

—Posa’m una mitjana, vols? —demano mentre m’assec a la punta de la barra, prop del televisor encès que sona a tot drap.

—Ara mateix! —entona en Lewis, gairebé cantant.

A l’única taula ocupada hi seu una noia i un noi joves que, pel meu gust, són massa extravagants. Duen els cabells de colors, amb formes estranyes, i una dotzena d’arracades cada un, almenys les que puc veure a simple vista a les orelles, nas i celles. Si en duen més, no ho puc assegurar. Si ja fóssim a febrer, donaria per fet que van abillats per a la festa de carnestoltes, però per sort resulta que som a mitjans de setembre i abans de les disfresses encara han de passar castanyes, moniatos, galets, cap d’any i reis.

Em centro en la birra i deixo que la parella continuï magrejant-se sense públic. Ja no tinc fred, i de fet ni hi penso, en el temps que fa a fora. Em queda lluny i no tinc cap mena d’interès a capficar-m’hi.

—I què, Lewis? Com tens la dona? —dic.

—La Bruni? Molt millor, la veritat. Aviat serà aquí un altre cop donant guerra com sempre.

La dona d’en Lewis es diu Carla Bruna, però ja fa temps que prefereix que tothom l’anomeni Bruni, com la cantant italiana que va arribar a casar-se amb en Sarkozy. És un altre exemple d’aquestes bestieses que mai entendré del món on vivim. Mare meva, quina mandra.

—Me n’alegro molt. Això sí que és una bona notícia. —responc.

En Lewis deixa els gots i es tanca a la cuina, donant a entendre que no vol allargar la conversa artificialment. A mi ja m’està bé, no em cal companyia per gaudir d’una bona cervesa.

A la tele hi fan un programa de debat polític d’aquests que no tenen ni solta ni volta. Per començar, totes les forces polítiques del país no hi estan representades, i tot plegat fa ferum de naftalina. Sis dels set participants pensen i diuen el mateix, i el setè en discòrdia és un personatge inquietant que té cara de peix. I criden. Tots criden massa fort. Fins i tot el presentador.

Tots són homes.

Aprofitant que en Lewis no hi és de cos present, allargo el braç fins al comandament de l’aparell televisor i abaixo el volum de manera considerable. A la parella que seu a escassos metres no sembla importar-los gaire.

Faig un últim glop per deixar l’ampolla buida, i just en el precís instant que abaixo el braç i em disposo a demanar-ne una altra, algú entra al bar. Em giro amb l’ampolla encara a l’alçada de la boca i observo el nouvingut. O la nouvinguda, de fet.

És una dona de posat feréstec, vestida amb una xupa de cuir negre i estatura per sota de la mitjana. Porta un casc de moto, també negre, agafat a la mà dreta. No em sona de res. Estic convençut que no l’he vist abans, si no segur que la recordaria. S’atura un instant abans de fer el pas d’acostar-se fins a la barra, com si estigués a punt de fer alguna cosa que no la convenç del tot. Un cop avança, ho fa amb seguretat i sense manies.

Deixa el casc sobre la barra i es gira per observar-nos, a mi i a la parella extravagant. Tot seguit, alça la vista cap a l’aparell televisor però no hi mostra gaire interès. Arrufa el front —ho adverteixo tot i la distància que ens separa perquè el té molt ample i es deixa veure— i s’asseu en un tamboret, impacient.

—Lewis! —crido amb to d’urgència—. Tens clientela!

Passen uns segons de rigor i en Lewis no respon, no dona senyals de vida. I el que s’impacienta ara soc jo. Quins nassos, aquest home, no mou el cul ni per un client nou.

—Ara sortirà. —m’arrisco a predir en veu alta, dirigint-me a la nouvinguda.

Ella fa com si res, i continua aparentment impàvida davant de la barra. Jo, cada cop estic més nerviós.

De sobte, la parella que seu darrere meu deixa de magrejar-se i ell s’aixeca fent-se notar. Arrossega un parell de cadires i es fa pas fins que passa pel costat de la dona de la xupa negra, es planta davant de la porta dels lavabos i s’hi esmuny amb l’esquena encorbada.

Es fa silenci absolut —a la tele hi passen un anunci que utilitza la falta de so com a recurs artístic— i durant uns segons la tensió em bloqueja els sentits. Les cames em tremolen, i em veig obligat a recolzar-les amb força sobre la barra de ferro del tamboret. Un raig de sol travessa la finestra i marca una línia diagonal sobre taules i cadires, per acabar caient directament sobre la dona de la barra. Ella gira el cap i tanca els ulls, i abans de moure’s mig metre cap a la dreta per evitar el contacte directe amb la llum, tinc temps d’advertir-li la mirada buida i recelosa. I m’espanto de debò, i inconscientment m’aixeco i m’enretiro un parell de passes, i és en aquell moment exacte que la porta de la cuina s’obre i en surt en Lewis amb la cara de panoli que el caracteritza. I l’home aixeca el cap i creua la mirada amb la nouvinguda, i es queda petrificat, i obre els ulls amb tanta força que sembla talment que li hagin de saltar, i m’adono que potser jo no anava tan mal encaminat amb les tremolors, perquè la dona treu un revòlver de la butxaca i apunta l’amo de l’establiment mentre es posa a cridar com una posseïda.

—Tu, malparit! Tanca la porta amb clau i passa les cortines! —engega ella acostant-se fins a la part del darrere de la barra sense deixar d’apuntar en Lewis amb l’arma.

La noia de la taula deixa anar un esgarip, planta l’esquena contra la paret i es queda completament petrificada amb el rostre desfigurat per la por. La dona armada passa pel meu costat, i l’estómac em juga una mala passada. Se’m talla la respiració i l’única cosa que puc fer és alçar els braços i no moure ni un sol dit. Això sí, tinc temps de reflexionar sobre els moviments de la dona, i arribo a la conclusió que col·locar-se a la part interior del bar, bloquejant-ne la sortida, és una estratègia patètica.

—No t’ho tornaré a repetir, imbècil! —insisteix la dona, apartant caixes de cartró amb els peus, de mala manera.

En Lewis, finalment, reacciona, agafa les claus del calaix de sota la caixa registradora i es dirigeix cap a l’entrada. La resta ens ho mirem, espantats i expectants. L’home tanca la porta amb clau i posa el cartell de tancat en un lloc ben visible. Després, corre totes les cortines de les finestres.

—Molt bé! Ara torna cap aquí! Va, que no tenim tot el dia!

—No ho tinc, Lulu, de veritat que no ho tinc! En Ralph s’ho va endur tot fa dos dies. T’ho prometo, pel que més vulguis.

Lulu i Ralph. Dos noms més per emmarcar. Idiotes.

—Calla i fes el que et dic, malparit!

En Lewis corre cap a la part del darrere amb les mans enganxades al clatell i mig ajupit, com si aquesta posició penosa l’hagués de protegir de la tal Lulu.

—Ara escolteu-me tots amb atenció, em sentiu? Tu, nena, tanca’t al lavabo amb el teu noviet i no en sortiu fins que us ho digui. Va, espavila! I deixeu els mòbils sobre la barra, que els vegi! I tu, quatre ulls, queda’t on ets i no et moguis. Si et mous, encara que sigui mig mil·límetre, et foto un tret al genoll. Em sents?

Inconscientment em col·loco bé les ulleres i faig cas de tot el que diu. O miro de fer-ne, perquè les tremolors de les cames s’accentuen i espero que no provoquin moviments més enllà del mig mil·límetre de marge que m’han indicat.

La noia dels piercings deixa els dos mòbils sobre la barra i es tanca al lavabo, i des de la distància els altres tres presents sentim com indica a la seva parella que s’han d’estar quiets. La Lulu somriu i intenta dissimular-ho, obliga en Lewis a tornar a la part del darrere de la barra i sembla oblidar-se de la meva presència.

—Ets un idiota! Em sents, capdecony? Si m’emprenyes, et converteixo en un colador! —li etziba.

Reconec que el capdecony i el colador em fan riure per dins, i que tot i la tensió del moment he de fer un esforç considerable per aguantar el tipus. I no és perquè em resultin frases enginyoses, no, sinó justament pel contrari, perquè les considero antigues i massa gastades.

—Va, passa cap allà! —indica, ella, assenyalant la porta de la cuina.

En Lewis s’afanya a fer-li cas.

—I tu no et moguis ni un sol dit! —em diu, girant el cap el mínim perquè m’adoni que s’està dirigint a mi.

Continuo seguint al peu de la lletra totes les indicacions que se’m donen, completament immòbil, fins que m’adono que m’acabo de quedar sol. Fa tan sols uns minuts érem un barman i tres clients sorpresos per l’assalt d’una esbojarrada amb revòlver, i ara em trobo faltat de referents. Així, de cop, sense esperar-m’ho. Només el programa de debat polític de la televisió aconsegueix que no em senti del tot prescindible i invisible. Relaxo les cames i els braços, però el cor em va a mil.

Tanmateix, no tinc gaire estona per reflexionar sobre la nova situació que considero estranya de collons, perquè provinents de la cuina es comencen a sentir xiscles i laments que m’obliguen a recuperar la tensió i el posat erecte i immòbil. Els crits de la Lulu obtenen resposta instantània en forma de disculpes i excuses diverses, però sembla que a la dona, vistos els xiscles de desesperació posteriors, no es creu ni mitja paraula del que en Lewis li acaba explicant. L’home rep una pallissa brutal, ho intueixo pels sons desagradables que traspassen la porta de fusta ronyosa, i em sento impotent del tot. Esverat, em giro i observo el bar completament desert. Segurament és el primer cop a la vida que soc en un lloc així, sol i desesperat, i evidentment m’estreno amb això de ser-hi ostatge invisible. Goso separar-me de la barra, i fins i tot m’atreveixo a treure el mòbil de la butxaca, i soc conscient que puc demanar ajuda de mil maneres diferents. Però no m’atreveixo a fer el pas. Em sento petit, petit i incapaç de reaccionar de cap altra manera que no sigui donar voltes a l’assumpte en bucle. Encenc la pantalla del mòbil i activo el teclat. Només he de marcar tres tecles. Tres. Però les amenaces cada cop més fora de si de la Lulu i el silenci inquietant com a resposta d’en Lewis m’ho impedeixen. Per què no em deu haver obligat a deixar el mòbil sobre la barra, com els altres dos ostatges?

Tinc nàusees i tot el cos em tremola, talment com si tingués una piconadora al costat treballant a la màxima potència. I el cap em juga una mala passada, perquè de sobte, ho veig tot ben negre i soc incapaç d’aturar desenes de pensaments en els quals la mort violenta és el fil comú, sempre perpetrada pel personatge inquietant de la Lulu i jo essent-ne la víctima final. La respiració se m’accelera i suo desmesuradament, i en el cúmul de terribles pensaments que em turmenten s’hi afegeix el toc hipocondríac que em caracteritza, i començo a llistar símptomes possibles per un atac de feridura. I em conec, i sé de què va, però ja tinc seixanta anys i no em valen les excuses.

Tot d’una, el bucle obsessiu que em té atrapat es trenca inesperadament. Un espetec i un crit agut em retornen a la realitat, però aquests no provenen de la cuina, on no s’han deixat de sentir puntades de peu i crits amenaçadors durant una llarga estona, sinó que ho fan des dels lavabos. Inconscientment m’aparto un parell de passes de la barra de bar, cap enrere, per tenir una millor perspectiva de la porta dels serveis. Noto un dolor agut al pit, però tot i la paranoia que m’aclapara sé del cert que és causat per la tensió del moment. La porta s’obre, i la parella que hi estava confinada apareix mig ajupida i amb les mans enlaire, demanant disculpes. Tot seguit, la Lulu surt corrents de la cuina i m’apunta amb el revòlver. Té el rostre desfigurat per la ràbia.

—Què collons esteu fent? Tu, que fas aquí? No t’he dit que et quedessis quiet?

Aixeco els braços i li indico amb la mirada que el terrabastall que ha sentit no és cosa meva. La dona s’adona de la presència de la parella jove i envermelleix el posat. Ara els apunta a ells, i la ràbia es desferma encara més.

—No us he dit que us quedéssiu calladets al lavabo?

Els dos nois s’excusen entre laments, amb els braços aixecats i mirant a terra. No s’entén ni una sola paraula del que diuen. S’entrebanquen entre paraules i l’un i l’altra se solapen i fan de l’excusa un galimaties inintel·ligible.

—De veritat que sou imbècils! No us ho han dit mai? Es pot saber perquè collons heu cardat aquest merder i us heu mogut de lloc? No han quedat clares, les meves instruccions?

La parella calla, els veig les cares i són un poema. Ell està a punt d’arrencar a plorar i ella tremola com una fulla. Des de darrere, la Lulu sembla una vaquera a punt d’executar dos enemics; el posat d’ella així ho indica, així com el discurs alliçonador que els deixa anar. Tanmateix, calla i se n’aparta, gira tot el cos i em mira fixament amb uns ulls buits i freds que em provoquen un intens calfred. Me la miro fixament, també, però ho faig intentant semblar amigable i gens intimidador —tampoc sabria com intimidar ningú, jo—, i lentament se’m va acostant. Duu la pistola a la mà, però ja no apunta ningú, i reconec que això em tranquil·litza. S’atura i es disposa a dir-me alguna cosa, però no té temps de començar la frase perquè des de la cuina se sent un crit ofegat acompanyat d’una riallada maldestra.

—Puto Lewis! —etziba, ella—. Em sentiràs!

La dona em passa pel costat i noto la fragància de la ràbia que la té completament atrapada, obre la porta de la cuina i es posa a etzibar puntades de peu contra el cos immòbil d’en Lewis, que ja no té esma ni per queixar-se. Els cops els acompanya amb un bon reguitzell d’insults passats de voltes.

El mal d’estómac cobra protagonisme dins meu un altre cop, sobretot després d’haver copsat l’estat físic deplorable de l’amo del bar. Des de lluny i amb la porta mig tancada intueixo la gravetat de la pallissa que ha rebut, i soc testimoni de la gran quantitat de sang que li envolta el cos. La imatge té un punt de macabre, i pràcticament podria assegurar que l’home és mort. La parella jove sembla haver arribat a la mateixa conclusió que jo, i el noi reacciona de la pitjor manera. Comença a treure escuma per la boca, i els espasmes l’obliguen a moure’s de forma antinatural. Ella intenta calmar-lo, l’abraça i li diu coses boniques a cau d’orella; però el context no convida a tirar-se floretes gaire creatives i ràpidament perd el control de la situació. Se separen, i ell comença a cridar com un desesperat sense que s’entengui res del que diu.

I la Lulu se n’afarta, i li carda un tret al genoll.

El noi cau a terra i perd el coneixement.

Es fa silenci absolut durant uns segons, però el so del tret s’allarga i s’allarga durant tant de temps que tinc la sensació que m’acompanyarà la resta dels meus dies, si és que tinc la sort de viure’n més. Em tapo les orelles, però és l’únic gest que faig. I no serveix absolutament de res.

Passats els segons de rigor, d’incertesa i de voler entendre què acaba de passar, els testimonis del fet n’analitzem les conseqüències. La companya del noi abatut crida en silenci, paralitzada pel pànic i per por a ser tirotejada. Triga a fer-ho, però s’ajup a socórrer el noi, i es posa a plorar desesperadament sense control, abraçant el cos inert del seu amic i sense saber què fer amb la ferida oberta i recoberta de sang.

Jo, m’ho miro completament terroritzat, amb el cul petit i els ulls plens de llàgrimes causades pel pànic. Ja no suo, ja no tremolo, però el meu cor està a punt d’explotar. Darrere meu, la Lulu manté el braç recte, amb la pistola apuntant cap endavant. Ella tampoc està orgullosa del que acaba de fer, i estudia el següent pas sense tenir-ne clar el camí.

—Tu! —em fa.— Tapa-li la ferida!

—Jo? —responc, perplex.

—Sí, va, collons! Que s’està dessagnant! No vols pas que la palmi, oi?

No li discuteixo res, només faltaria, però trigo un instant llarg a poder travessar el bar. Tinc els peus encarcarats i el cap em roda, però trec forces d’on no n’hi ha i aconsegueixo arribar fins al ferit amb més o menys facilitat. M’ajupo al costat de la noia dels piercings i miro de calmar-la amb quatre mots ben posats, em trec un mocador blanc de la butxaca i el lligo per sobre el genoll. No sé si ho faig correctament però a les pel·lícules sempre ho fan així. Demano permís per agafar una tovallola del lavabo per tapar-li la ferida i em disposo a aturar l’hemorràgia.

Tant a la Lulu com a la parella del noi abatut se les veu més tranquil·les, i durant una bona estona sembla que la calma ha vingut per quedar-se. La noia, que resulta que es diu Maria —i jo que ho celebro—, m’agraeix el gest i somica sense deixar anar la mà del seu company. Ell es diu Jaume.

Qui ho diria. Dos punks de nom Maria i Jaume, en un bar de pacotilla en el qual l’amo es fa dir Lewis, la dona de l’amo Carla Bruni i la delinqüent passada de voltes Lulu. Si no fos perquè no és el moment, em posaria a riure com un boig fent saber a tots ells que són uns poca-penes sense personalitat. Bé, a tots no, els dos punkis es mereixerien un aplaudiment.

Algú pica a la porta insistentment.

El tret. Tots tres hi caiem alhora. El tret s’ha sentit des de fora, i algú s’interessa pel que ha passat. La Maria i jo ens posem drets i girem el cap en direcció a la Lulu. La dona, clarament esverada, ens indica amb la mà que ens acostem cap a ella.

—Endueu-vos aquest sac de patates al darrere. I no me la jugueu o us engego un tret també a vosaltres! —ens adverteix xiuxiuejant.

Amb la Maria ens mirem i ens posem d’acord. Deixarem en Jaume rere la barra mirant de no fer-nos notar.

El jove punk és prim, però és alt com un Sant Pau i pesa com un Sant Pere. Esbufegant i fent parades tècniques, finalment l’aconseguim estirar al lloc on se’ns ha indicat. A la porta d’entrada algú continua picant, i tant la Maria com jo som testimonis de com la Lulu s’acosta fins a la finestra per comprovar què passa.

La dona corre un dit la cortina i la cara se li desfigura encara més de l’habitual.

—És un puto madero! Com collons ha…?

Es gira per demanar-nos explicacions.

—Heu sigut… ? —comença a preguntar en veu baixa—. No, no pot ser…

La dona es posa a caminar sense rumb per tot el bar, murmurant i sempre amb la pistola ben agafada. No sap què fer. Està col·lapsada, superada per la situació, i penso que és la nostra oportunitat d’or i que ens n’hauríem d’aprofitar. Si poguéssim comunicar-nos amb l’agent de policia, potser ens en sortiríem il·lesos i tot.

Miro de traslladar a la Maria les conclusions a les quals he arribat, però sense paraules m’és impossible fer-me entendre. Deu pensar que estic sonat, però coneixent el personal habitual del bar no m’estranyaria gens que el meu comportament fos del més normal.

Mentre tracto amb la noia a base de gestos ridículs i mal dissimulats, vaig controlant tot el que fa la Lulu. Continua absorta en el seu món contradictori i mal estructurat. També tinc temps per donar un cop d’ull a en Jaume, que continua estirat a terra sense moure’s. Si no l’atén ràpidament un professional mèdic, aquest noi tindrà problemes dels grossos. Ah, i en Lewis. No ens oblidem d’en Lewis. Aixeco el cap i intento localitzar-lo per l’escletxa estreta que deixa la porta entreoberta de la cuina, i fins i tot m’atreveixo a acostar-m’hi quan m’adono que passa alguna cosa estranya. Empenyo la porta i em quedo glaçat de cop. El cos del barman no hi és, i en el seu lloc hi ha la marca evident d’algú que s’ha arrossegat cuina enllà per sobre d’un bassal de sang. El rastre vermellós es dirigeix fins a l’altre extrem de l’estança, fins a una porta metàl·lica oberta de bat a bat que comunica amb un pati exterior. I hi veig moviment, algú accedeix a la cuina des de l’altra banda. I no és en Lewis. És algú uniformat. És un policia armat.

Giro el cap, m’aparto un parell de passes cap a l’esquerra i em quedo completament immòbil. Adverteixo que la Lulu continua igual de trastocada i m’adono que ja fa estona que ningú truca a la porta. I lligo caps. I agafo la Maria i l’obligo a enretirar-se una mica. I es deixa fer. I comença el sarau.

—Alto! Policia! —crida l’agent—. Abaixi l’arma o disparo!

Ajupit i abraçat a la noia dels piercings, no veig res del que passa, però si no hi ha trets dono per fet que la Lulu està fent cas del que li diu el policia. Mentre espero algun senyal inequívoc que no vaig errat en la meva lectura dels fets, tinc temps de pensar en en Lewis. Tot i el seu estat deplorable, el paio ha tingut la força i la valentia d’anar a demanar ajuda. I de sobte m’hi sento molt lligat, i tot i que no estem fora de perill ja començo a agrair-li el gest. Ens ha salvat la vida, o almenys ara tenim més possibilitats que això sigui així.

—Deixi anar l’arma. Va! A terra!

M’imagino la Lulu amb les mans enlaire i deixant caure el revòlver i el so de l’impacte metàl·lic contra el terra em dona la raó.

—Posi’s les mans al clatell i giri’s. A poc a poc!

Ara ve quan la Lulu s’ho pensa però acaba fent el que li diu el policia, i amb la confiança que m’aporta haver predit els passos anteriors, m’aixeco lentament per veure la detenció amb els meus propis ulls.

Ella encara es mira el policia de fit a fit, i quan s’adona de la meva presència la ràbia i la impotència es veuen reflectides als seus ulls ensangonats. I manté els braços amunt sense deixar de mirar-me amb un odi creixent.

—Posi’s les mans al clatell! Últim avís!

La dona no fa cas del policia, segurament per intimidar-me fins a l’últim moment. I les tremolors tornen a aparèixer. I la suor freda. I el cor accelerat. I, evidentment, tot té una raó de ser.

La dona abaixa els braços molt ràpidament i s’aixeca la xupa negra, deixant al descobert un cinturó d’explosius. Veig dubtar el policia, però finalment reacciona i s’ajup rere la barra buscant protecció. I no hi ha temps per més, perquè la Lulu activa la maquinària i tot surt volant pels núvols. I jo, dret a escassos metres seus, tinc temps d’intuir-li el somriure malèfic que se l’emportarà cap a l’altre barri. Bé, de fet, a l’altre barri hi anem tots junts. Només en Lewis, Lluís quan érem petits, se n’ha salvat, sembla.

I de sobte m’adono que continuo narrant els successos com si encara fos viu, i intento obrir els ulls per comprovar si realment això és així, i que no vaig mal encaminat. Les parpelles em pesen, el rostre em crema, els músculs de tot el cos no semblen reaccionar a les meves ordres. I tot és fosc, i de fons només sento un so agut i continu que no augura res de bo. No obstant això, en pocs minuts algú em recull de terra i en noto les presses i la urgència. No soc mort, no, això és evident, però potser hauria sigut millor morir un dia com avui, d’hivern sense ser-ho, amb el sol entrant per la finestra, una cervesa a la panxa i una bona història per explicar, que no pas fer-ho d’aquí pocs anys havent hagut de viure temps foscos com els que m’esperen, en un cos mort reviscut de les cendres.

Capítol 1r de la novel·la “Nascut de les cendres”, escrit originalment l’any 1987 per Ovidi Casamitjana i Salvadó, l’autoria de la qual va ser cedida a Joan Cordines i Palop en secret fins que el primer va reclamar-la, declarant injusta la cessió de la mateixa al cap de més de trenta anys.