El núvol de fum, dens com unes farinetes massa espesses, forma part del mobiliari del pis. Hi és de forma permanent, i ni tan sols obrint les finestres, la Gertrudis —la dona de fer feines—, ha aconseguit mai foragitar-lo. A l’Ovidi ja li està bé, aquella boirina provocada per la seva incontinència fumadora, ja fa molts anys que li fa companyia, i d’alguna manera la considera un ingredient essencial per excel·lir en la seva feina.

Avui, l’Ovidi lluita contra el paper blanc, i el núvol de fum passa a ser la menor de les seves preocupacions. Són durs, aquests moments, sobretot perquè no hi està avesat. Si mal no recorda, només s’hi ha hagut d’enfrontar un parell de cops més, a la falta d’idees. Tres vegades en el decurs de més de quaranta anys escrivint de forma professional són uns números per emmarcar. No obstant això, és justament aquesta conclusió que no para de repetir-se interiorment la que el tortura sense escrúpols.

—Gertrudis! Dona, ara no encengui l’aspiradora, que em desconcentra! —renega, l’home, perdent els estreps—. Que se m’endú les idees!

El so industrial de la màquina no s’atura.

—Gertrudis! —alça la veu, encara més, l’Ovidi—. Apagui el trasto dels collons!

La dona, d’esquena ampla i rostre allargat, treu el cap pel forat de la porta i ell alça les mans amb els dits ben oberts per fer-li saber que està desesperat. Ella arrufa les celles i desapareix sense afegir res més. Un instant després el silenci es torna a apoderar del pis mal ventilat.

—Gràcies a déu!

—Perdoni, no l’havia sentit, senyor Ovidi! —es disculpa, la Gertrudis, des de la porta del despatx—. Disculpi, de debò.

L’home es gira i mira de recuperar el fil dels pensaments que l’han d’ajudar a trencar el malefici del paper en blanc. Agafa l’estilogràfica i la situa sobre l’extrem superior esquerre del paper, hi marca un punt i es deixa portar. Escriptura lliure, en diuen. No l’ha provat mai, però ves per on potser avui descobreix que no és una mala solució per sortir de l’abisme que ara mateix el té realment capficat.

I comença a escriure sense parar.

L’ombra del castanyer és rebuda pels autòmats com la millor notícia del dia. És un símbol de pau, de penosa alegria virulenta, de joia estratosfèrica sense límits. L’arbre, orgullós per l’aglomeració de robots al seu voltant, s’eixuga les llàgrimes amb les arrels més profundes, provocant un terratrèmol que obliga tots els presents a agafar-se ben fort. Molts perden l’equilibri i surten volant, mentre que els més sortosos aconsegueixen evitar la mort prematura gràcies a l’atzar o al destí.

L’un o l’altre depenent de com es miri.

I aquests últims, després de viure el pitjor dels entrebancs amb el qual mai han hagut de tractar, deixen de banda els seus companys perduts en la batalla i se centren en l’ombra de l’arbre ancià, sempre pendents de la seva reacció i creuant els dits perquè no tingui la idea brillant d’esternudar.

L’Ovidi s’atura. Para d’escriure i es mira la ploma. De sobte, la buidor que l’aclaparava tan sols fa uns minuts ha desaparegut del tot i ja no en queda cap rastre. Això del flux d’escriptura conscient sembla que funciona. Somriu, i continua deixant-se portar per l’estilogràfica.

El líder dels autòmats recull castanyes sense parar, i les va posant en un sac de correus que no recorda com li ha arribat a les mans. Els seus companys l’observen, n’analitzen el comportament i ràpidament decideixen en massa seguir els seus passos. I del cel cauen més sacs de color beix, d’aquests amb anelles i el logotip de l’empresa de correus imprès fa masses anys. I els omplen fins dalt de castanyes, i apilen els sacs al costat de l’arbre que els ha donat vida. El castanyer s’ho mira embadalit, i els ulls se li obren tant que més aviat semblen dues coves profundes plenes de secrets de l’antigor que més val no remenar. I es nota intranquil, dubitatiu, temerós, i no sap si és perquè li estan furtant les castanyes o perquè el color i la procedència dels sacs no l’acaben de convèncer. Els colors clars no li agraden.

El vell torna a posar el fre, i aquest cop fins i tot s’aixeca de la cadira i s’allunya de l’escriptori de petites dimensions que té a tocar de la finestra. Apuja la persiana com si li anés la vida i treu el cap més enllà de les quatre torretes buides de vida que no sap per què manté sobre l’ampit, mira cap a ambdós costats per assegurar-se que ningú ha mogut cap arbre ni cap fanal del carrer i s’encén una cigarreta. Tabac negre.

—Senyor Ovidi! Marxo! Ens veiem la setmana vinent! —el demanen des de dins.

—Adéu, Gertrudis, adéu. —fa ell, deliberadament en veu baixa.

L’home va alternant calades a un ritme que fa esfereir, i tot i que la majoria de vegades s’empassa el fum, de tant en tant n’expulsa una mica que dirigeix cap a l’interior de casa sense fer escarafalls. Somriu, conscient que amb aquell moviment tan absurd i paradoxal, faria enfadar qualsevol visita amb dos dits de front. Sobretot la seva mare, en pau descansi, o en Manuel, el seu amic de l’ànima, el qual malauradament viu en un hospital les seves últimes alenades de vida.

S’acaba la cigarreta, en consumeix la meitat gràcies a una aspiració intensa i llarga que l’obliga a desfer-se d’un bloc de cendra en forma de cuc, i tira les restes finestra avall sense cap mena de mirament ni remordiment. Tus, un estossec sec i anguniós que l’obliga a dirigir-se fins a la cuina i a escopir a la pica. Aprofita per fer-se un cafè sol i se’l beu de cop, sense esperar que es refredi. Torna a tossir.

Al cap hi té el castanyer, i de sobte s’adona que aquell arbre vell i decrèpit fruit de la seva imaginació no és res més que una imatge projectada d’ell mateix en un context de faula improvisada. Se sent estrany, surt de la cuina i retorna al despatx. No para de donar voltes al voltant d’aquell descobriment pertorbador, i durant uns segons que es fan més llargs que un dia sense escriure fins i tot es planteja si no s’ha tornat boig. Ràpidament, però, culpa l’escriptura lliure, d’aquella coincidència que el fa posar de mal humor. I decideix que ja n’ha tingut prou, de bajanades modernes. Agafa el paper i l’estripa.

Assegut a la cadira agafa un altre paper blanc, però aquest cop l’introdueix dins de la màquina d’escriure que sempre té preparada per si de cas. El recargola i col·loca els dits en posició. I res. Silenci. L’abisme, un altre cop. Buidor extrema. I comença a suar i a posar-se nerviós.

S’aixeca, torna a treure el cap per la finestra i s’adona que el cel s’ha enfosquit una mica, i treu una altra cigarreta del paquet de tabac. L’encén i es queda observant la gent que passa deu metres per sota seu. No vol pensar-hi però se sent insegur, perdut, superat per una situació que li és molt poc familiar.

Una parella amb una criatura petita baixen carrer avall, i l’Ovidi se’ls queda mirant embadalit. A cada tres o quatre passes fan saltar la nena ben amunt, i aquesta s’arrapa a les mans dels seus pares amb aquell temor de trapezista novella. L’home no els perd de vista, i durant un breu període de temps s’imagina escrivint sobre el futur professional al circ de la més petita de la família. I recupera el posat, però ràpidament el castanyer torna a fer-se lloc entre les seves cabòries, i sense voler-ho l’Ovidi aparta la mirada del carrer i l’alça cap al cel. El blau marí intens s’acosta al negre, i un estol d’estels es comença a intuir amb timidesa. L’home esclafa la cigarreta dins d’un dels testos buits i hi deixa les restes inconscientment. Torna a apartar-se de la finestra, i aquest cop la tanca a pany i forrellat. Es gira, i es queda observant la màquina d’escriure des de la distància, completament envoltada de fum.

Dubta, i mentre ho fa, maleeix la màquina i l’estilogràfica que jeu al costat. Són les seves aliades, les seves amigues inseparables que donen sentit a la vida, però ara mateix les veu llunyanes i en certa manera fins i tot com a éssers hostils que l’incomoden massa. Tus, i es tapa la boca amb la mà, i el castanyer torna a ocupar en exclusiva els seus pensaments abans que pugui recuperar el ritme de respiració habitual.

Cony d’arbre.

L’Ovidi sospira fort i remuga quelcom inintel·ligible, i fa el pas d’acostar-se a la taula. Seu, allarga la mà i prem l’estilogràfica tan fort que sembla que la vulgui escanyar. I traça un parell de línies rectes sobre un paper blanc. No té cap talent especial pel dibuix, però de sobte es descobreix esbossant, amb quatre traços, l’arbre que el turmenta. I li fa una ombra ben generosa, i l’envolta de robots humanoides preparant un pícnic a base de llaunes de combustible i olis refinats de marques bones. I quan se sent més o menys satisfet del resultat, observa l’obra acabada i comença a lligar caps. Allò de l’arbre és un avís. Un puto avís que l’ha d’ajudar a reaccionar.

Alertat, s’acosta fins al telèfon que té penjat a la paret de la cuina —d’aquests antics allargats i amb botonera que en el seu moment eren molt moderns— el despenja i marca el número de sempre. Esbufega mentre de fons se senten els tons allargats, i reacciona amb cert nerviosisme quan des de l’altra banda algú es digna a respondre.

—Sí, digui?

—Nicolau, sóc jo, l’Ovidi. Hem de parlar.

—Ei, hola, Ovidi. Com estàs?

—Doncs mira, no gaire bé. Ho deixo.

—El què, deixes?

—D’escriure.

—Què? Que t’has tornat boig?

—N’estic fart.

Silenci llarg.

—Però, però, quin rampell t’agafa, ara? Que no veus que portes tota la vida fent això? De què viuràs? Si no saps fer res més! I a l’edat que tens!

—Per això no pateixis, ja m’ho manegaré.

—No, home no, no pots prendre una decisió així sens més. Em deixes a l’estacada. Abans de fer cap bestiesa ho podem parlar cara a cara?

—Mmm… ja saps que no m’agrada, rebre visites, Nicolau. Només la Gertrudis, i en Manuel abans de ser ingressat.

—Home, crec que el motiu bé que s’ho val. Són quaranta anys treballant junts, eh? Si això no és prou excusa per veure’ns, ja em diràs.

—No ho sé, Nicolau, no ho veig. Ja et trucaré.

—Va, home, Ovidi, no et posis tràgic, tu, ara!

—Que no, de debò, que ja en parlarem més endavant. Adéu.

I l’home penja el telèfon sense deixar temps al seu interlocutor per acomiadar-se. Un odi aparentment irracional s’apodera del seu cos i el dirigeix completament contra la figura d’en Nicolau.

—Càsum l’ós pedrer. —renega—. Cony de Nicolau.

A fora ja és fosc del tot, i l’Ovidi encén el llum de la cuina i obre la nevera. No vol pensar en en Nicolau, ni en el castanyer, ni en la Gertrudis, ni sobretot en aquell estat anímic nou i especialment molest que no el deixa viure des de tan sols fa una estona, i decideix picar alguna cosa per fer-se passar l’ànsia que el rosega per dins. Cogombrets i cebetes amb vinagre, i quatre patates xips acompanyades d’un dit de mistela.

Al menjador, seu al sofà, encén el televisor i canvia de canal fins que troba el dels documentals que tant li agraden. Ara en fan un del cosmos. Genial. Sense deixar de prestar atenció a les imatges que il·lustren tot allò que la veu del locutor explica amb ofici, l’Ovidi buida els dos plats en cosa de pocs minuts. Júpiter i les seves llunes són molt interessants, però un cop s’ha quedat sense manduca, l’home tendeix a desviar l’atenció cap al castanyer. Sí, l’arbre dels collons fins i tot li ha de tocar el que no sona mentre gaudeix d’un dels seus millors passatemps.

Alterat, es posa dret, torna a la cuina i fa inventari de la nevera per evitar que el cap li jugui males passades. Llet, embotit, peix, ous, fruita… Ho apunta tot en una llibreta que guarda dins d’un calaix de la taula petita on manté els fruits secs i les gomes de pollastre a resguard, arrenca el paper i torna a fer-se amb el telèfon. Marca els nou números que se sap de memòria i espera que l’atenguin.

—Josep! —s’avança—. Sóc l’Ovidi. És massa tard per fer-te una comanda?

—Ovidi! No, un moment. Espera, mira, et passo la Dolors i li cantes a ella. Si no és massa cosa, t’ho vinc a portar d’aquí mitja hora, just abans de tancar.

—Magnífic.

—Fins ara!

—Ovidi? —respon una veu prima i afònica.

—Dolors.

—Vols el de sempre?

—Sí, però sobretot no em poseu la llonganissa de l’altre dia, tenia massa pebre, pel meu gust. Ah, i afegeix-m’hi cafè i un cartró de tabac negre.

—Entesos. Això és tot?

—Sí, i tant.

—Doncs si tot va bé, que hi anirà, en Josep t’ho portarà d’aquí una estona. Que passis un bon vespre, Ovidi.

—Gràcies, Dolors, igualment.

L’home penja el telèfon i es queda uns segons petrificat amb la mà agafada a l’aparell. Rumia, delibera abans de tirar pel dret, i aleshores fa el cor fort i torna cap al despatx. Abans que li portin el menjar que acaba de demanar per telèfon pretén deixar tancat l’estira i arronsa amb l’escriptura que ja fa massa que dura. I concretament vol passar comptes amb el castanyer i els autòmats que se n’aprofiten.

Seu i allarga els braços, col·loca els dits sobre el teclat de la màquina d’escriure i arrisca el tot pel tot a deixar-se portar. Ha de ser així, no hi veu cap altra sortida. El castanyer ha nascut així i la seva mort ha de ser fruit de la mateixa tècnica. Hi ha donat moltes voltes i ho té clar.

Es mira les tecles, i com els seus dits pansits i allargats esperen torn per actuar. Són els deu intèrprets de l’obra, i el teclat sobre el qual esperen pacients, l’escenari on s’ha de dur a terme la recuperació de la pròpia cordura. I la visió en miniatura d’un acte grupal que considera vital l’obliga a veure-ho tot des d’una altra perspectiva, des de més amunt, des de fora del seu cos, des del firmament, com si ell mateix fos el protagonista del documental que fa una estona ha deixat a mitges per culpa del castanyer. I és capaç de veure l’arbre en qüestió com ressalta fins i tot des de l’espai, i de sentir com els dits tenen la necessitat de tractar-lo en persona, cara a cara i sense filtres. I es dóna el tret de sortida.

El dit índex de la mà dreta és el que inicia l’últim compàs de l’obra, pitjant la lletra ge i donant pas a la erra. El dit petit prem la a, però just un instant abans, el dit índex de la mà dreta ha afegit un accent obert. Després venen la ce i la i. Li està donant les gràcies a l’arbre, i l’Ovidi ho descobreix sobre la marxa.

Finalment, és el torn de la e i la s.

«Gràcies.»

A l’Ovidi se li entollen els ulls, i això que no és home d’emocionar-se sovint. Aguanta com pot el posat, però no pot evitar que dos reguerots de llàgrimes li regalimin galtes avall. S’eixuga els ulls ràpidament amb les mans, reprimint l’emotivitat que l’aclapara, i comprova que ningú hagi estat testimoni del seu moment baix encara que sigui per casualitat. Aixeca el cap com un lèmur espantadís i dirigeix la mirada cap a les finestres. Per sort, les cortines i les persianes mig abaixades han evitat el que hauria significat una catàstrofe majúscula.

El castanyer és el seu inconscient que l’avisa, un alter ego en format vegetal que només existeix per alertar-lo de la necessitat d’un canvi, de la importància de refer la seva vida lluny de les paraules. O almenys lluny de la part fosca de les paraules. I a l’Ovidi ja no li queda cap dubte, perquè tot i que més d’una i de dues vegades ho ha pensat, que el seu paper en aquesta vida no era res més que el de vil servent, d’esclau literari, ara ho veu més clar que mai.

Al llarg de la seva trajectòria professional ha hagut d’aguantar tota mena d’improperis: mercenari, venut, farsant, manipulador… i tot per exercir la feina que més li agrada d’aquest món. L’assetjament dels primers anys d’ofici el va obligar a tancar-se en banda i a aïllar-se cada cop més de la gent. Ja fa molts anys, que l’Ovidi viu sol, tants com els que fa que no veu a ningú més que no sigui la seva mare, en Manuel o en Josep del supermercat. Ah, i la Gertrudis, que juntament amb el personal mèdic de la mútua que té contractada, a dia d’avui és l’única persona que té permís per estar-se a casa seva més de dos minuts seguits. I com que no té cap mena d’intenció de comprar-se un mòbil o un ordinador, el telèfon de la cuina és l’única via de comunicació amb l’exterior. Gairebé es podria dir que està reclòs en una presó des de fa més de trenta anys, amb la diferència que ho fa amb tota la intenció del món i sense fer-ne fàstics.

No surt a fora. Mai. Ni tan sols al replà de davant de casa. I viatjar, viatja. Ho fa a través de les històries que escriu. I amb això ja en té prou. A la seva manera és feliç, fa i desfà i ningú el molesta. El problema és el judici de la gent.

Perquè l’Ovidi escriu per encàrrec.

I mai signa les obres.

És un negre.

I com a tal, un esclau de la seva obra prolífica i completament anònima.

I ja n’està fart.

Perquè la seva obra ha guanyat premis. Molts i dels importants, i l’únic reconeixement que ha rebut són les felicitacions telefòniques cada cop menys ensucrades del seu agent vell, calb i panxut, en Nicolau. I ni tan sols els primers anys, quan l’Ovidi gaudia d’una vida social ben intensa i encara sortia al carrer, rebia gairebé res a canvi. Uns copets a l’esquena i encara gràcies.

La seva obra publicada ha servit per crear grans mites de la literatura actual. Mitja dotzena d’escriptors —la majoria homes— han vist com gràcies a les habilitats de l’Ovidi s’han forjat un nom i una trajectòria que els ha dut fins a la glòria. I Alguns d’ells, fins i tot, s’han fet rics.

I tot a costa de la feina d’un altre.

I l’Ovidi que n’ha fet un seguiment exhaustiu, sense censures, de tot això. Amb la idea d’esbombar-ho tot quan li plagui. Al despatx hi guarda una carpeta plena de papers amb tots els detalls de la seva obra, però bàsicament hi té el llistat complet de les cent vuitanta-nou obres publicades i els noms i cognoms dels autors i autores que se les han acabat apropiant. Són documents secrets, que ningú sap que ha anat elaborant a poc a poc i investigant des de l’ombra. I són prohibits, perquè els contractes que signa l’obliguen a desentendre’s de tot allò que escriu i a no fer públic mai res de tot això. Les conseqüències, si no, serien terribles. El preu a pagar per no complir la seva promesa és la presó. Però a l’Ovidi, això, ja tant se li en refot. En definitiva ja hi viu, en una presó.

El castanyer ha sigut el causant de tot aquest desgavell que l’ha deixat atordit. Pensaments amunt, pensaments avall. I l’home li agraeix de tot cor. Se’n va, ho deixa tot. I pensa fer-ho amb tota mena de luxes, sense estar-se de res. Abans, però, l’arbre es mereix un final a la seva història.

Ja no té castanyes, el castanyer. Ni una de sola. L’última, que fins fa uns segons observava atònita des de la part superior de la capçada com les seves germanes eren segrestades amb total impunitat, l’acaben d’arrencar amb traïdoria. Els autòmats han sigut implacables, i ara jeuen als peus de l’arbre centenari acompanyats per desenes de sacs de correus plens a vessar de castanyes amb pelló. Els robots enraonen entre ells. Riuen, i alguns fins i tot s’escridassen. L’herba verda que cobreix el pujol s’arronsa per protegir-se del comportament pueril i maleducat dels autòmats, els ocells ja fa estona que volen lluny per sentir-se segurs, i els esquirols i les guilles que habitualment fan vida prop del castanyer no surten dels seus caus per precaució. L’ambient enrarit reconforta els robots. Els fa sentir còmodes i massa ensenyorits. I aquella actitud enfurisma el castanyer. Sobretot quan tota aquella patuleia feta de ferralla es posa d’acord per obrir els sacs i començar a devorar les castanyes com vils aus rapinyaires.

El castanyer, superat per la injustícia i la ignomínia, alça les branques fent-les xerricar. En un primer moment ho fa amb delicadesa, dissimulant per no fer-se notar, però ràpidament s’adona que els seus actes no han de perquè passar pel sedàs de l’amabilitat i la bona educació, i tira pel dret. Desenterra les arrels més profundes, sense deixar de moure violentament les branques en tots els sentits. El terra cruix, el pujol es desmembra, el mantell terrestre s’esquerda, i els autòmats comencen a desaparèixer més enllà de l’abisme. Un per un, sense excepció.

El planeta s’esfondra, i tot i així el castanyer evita frenar la virulència de la seva reacció. Continua insistint a destruir tot allò que és al seu abast, allargant les arrels i batent les branques, fins que, de sobte, amb l’objectiu complert, s’atura del tot i deixa que les coses tornin al seu lloc per instint. Ja no hi ha rastre dels autòmats. Els ha destruït absolutament tot i s’instaura un nou punt de partida.

I se sent completament realitzat.

I feliç.

L’Ovidi separa les mans del teclat. Les mans ja fa estona que li han deixat de suar. Dintre seu, un sentiment de joia infinita li recorre les entranyes. És en pau. Somriu. Ara és l’hora.

Truquen al timbre i l’home s’aixeca radiant de la cadira, com si aquell senyal acústic tan emprenyador marqués de forma oficial el final d’una etapa i l’inici d’una altra.

Treu el full de la màquina d’escriure i el posa a resguard dins d’una safata vermella on acumula mitja dotzena d’escrits inacabats o per revisar, i sense perdre més temps es dirigeix cap a la porta.

És en Josep. Li porta la compra. L’obre, i en cosa de dos minuts ja és a dalt.

—Josep! —el rep l’home.

—Ovidi! —respon el botiguer estranyat per l’entusiasme del seu client—. Com estem?

—Radiants, avui!

—Home, i això? No sé si t’havia vist mai tan exultant!

—Acabo de prendre una decisió, Josep. Una de molt important.

—Què dius, ara? Doncs si és per anar a millor, la celebro. I molt!

El botiguer deixa les dues bosses a terra, al costat del petit moble del rebedor. Vesteix samarreta curta de tonalitats ataronjades i uns pantalons caquis que no van a joc. Als llavis hi manté una cigarreta apagada que l’obliga a parlar com si li acabessin d’extreure un queixal.

—I es pot saber de què es tracta? —insisteix el nouvingut.

—Deixo la feina. N’estic fins al capdamunt. Que es fotin els meus escrits per on els càpiga.

Tot i els renecs, en Josep aixeca el cap i es mira el seu interlocutor. A la brillor dels seus ulls hi veu aquella espurna pròpia del jovent amb tota la vida per davant i ganes de batallar per un món més just.

—És el que he de fer, no en tinc cap dubte. —afegeix, l’Ovidi.

—Me n’alegro, doncs. De veritat. Me n’alegro molt.

—Té. —li allarga un bitllet de cinquanta euros.

—Perfecte. Són vint-i-tres amb vint-i-cinc. Setanta i cinc, això fan vint-i-quatre. I sis que fan trenta, i vint que fan els cinquanta. Molt bé, Ovidi. Doncs res, celebro veure’t tan bé. Si necessites qualsevol cosa, em truques, que per això estem. I ja ens aniràs informant d’aquests canvis tan interessants. Gràcies!

—Gràcies a tu, Josep. Fins aviat.

S’acomiaden amb un moviment de mà, fins que la silueta d’en Josep es fon amb la foscor de l’escala. L’Ovidi tanca la porta i es queda uns segons palplantat amb la mirada perduda en les bosses que li acaben de portar. I rumia. Pensa en en Josep. El coneix des de fa un munt d’anys, però la seva relació sempre s’ha basat en trobades curtes al replà de casa. I és estrany, té la sensació que d’haver-ho permès haurien sigut molt bons amics. Potser encara no és tard per aconseguir-ho. O almenys per intentar-ho.

Defuig aquells pensaments ràpidament —s’ha de centrar en el que és important— i guarda les coses al seu lloc. Tot seguit, metòdicament, es dirigeix cap al bany, es treu la bata d’estar per casa, el pijama que ha dut posat durant tot el dia i entra a la banyera. L’aigua bullent l’asserena i l’ajuda a prendre consciència de les conseqüències de tot allò que té intenció de fer a partir d’aleshores. I pensa en el castanyer, i com aquest ha sigut capaç de desfer-se dels paràsits que se n’aprofitaven sense gaires miraments, i se sent fort i irreductible.

Apaga l’aixeta i aparta la cortina. El baf se suma al núvol perpetu de fum de tabac que impregna la casa, i encara fa més difícil la visibilitat. Es tapa amb una tovallola i obre la porta per ventilar el lavabo, i per primera vegada en molts anys sent fàstic pel perfum que emana casa seva. Sense donar-se temps per vestir-se, s’acosta fins al balcó del menjador i obre la porta, i tot seguit fa el mateix amb la finestra del despatx i de la seva habitació. El cor se li accelera, i de sobte sent la necessitat vital de vestir-se amb les millors gales i sortir corrents cap al carrer. Mira de mantenir una respiració calmada i rítmica, es posa uns pantalons de pana grisos i un jersei de coll alt de color negre, unes sabates de xarol que tenia per estrenar i es pentina amb una clenxa lateral —amb els pocs cabells que li queden— que l’obliga a somriure davant del mirall. Uns segons més tard, evita el cartró de tabac acabat de comprar que l’espera al costat de la màquina d’escriure i es disposa a sortir. Abans, però, agafa la carpeta on guarda les proves de l’autoria de les seves obres i reparteix el contingut sobre la taula. Es pren uns segons per admirar la seva capacitat d’acumular tanta informació confidencial en tan poc espai i torna a somriure. Finalment, agafa els vint-i-set sobres que hi ha en un dels extrems, els sospesa i comprova que tots tinguin segell, adreça i contingut. Sospira i se’ls posa en una bossa de color gos-com-fuig que es va regalar ell mateix quan la seva obra va ser guardonada per primera vegada amb un premi literari.

Agafa aire. El que es disposa a fer porta maquinant-ho des de fa anys, però mai s’ha atrevit a fer el pas fins ara. L’edat i el castanyer han sigut els detonants, l’excusa perfecta, per mirar enrere i adonar-se que no hi ha volta de full. És ara o mai.

A la cuina despenja el telèfon i marca un número que només ha marcat una sola vegada i d’això ja en fa una colla d’anys, deixa que soni i espera impacient.

—Sí? Digui?

—És el senyor Rodoreda, el notari?

—Sí, jo mateix.

—Sóc l’Ovidi Casamitjana i Salvadó. Vostè i jo teníem un tracte. El recorda?

—Senyor Casamitjana? Home, i tant que el recordo. No hi ha dia que no hi pensi.

—Magnífic, doncs. Perquè vull que faci el que tenim pactat ara mateix. No deixi passar ni un sol minut.

—Ara mateix? De debò? D’acord, com vostè vulgui. Que no sigui dit que no compleixo la meva paraula.

—D’acord, gràcies. Rebrà la suma final pactada a finals de setmana. Que passi bona nit.

—A reveure, senyor Casamitjana. A reveure.

Penja i l’estómac se li remou. Tot el cos li tremola i es queda quiet uns instants mirant la rajola blanca de la paret.

Finalment, vestit i amb la bossa creuada, l’home continua el pla previst i s’acosta fins a la porta del pis, allargà la mà fins al pom i es queda en aquella posició uns segons de rigor. La mà li sua, i la peça metàl·lica queda mullada a l’instant. No s’ho pensa més i la gira en direcció contrària a les agulles del rellotge. I la porta s’obre.

El vertigen l’obliga a fer una passa enrere i es torna a aturar, però pensar en el castanyer i com aquest es desfà amb suma facilitat dels autòmats toca-collons l’ajuda a aclarir la ment i a no perdre el fil que l’ha dut fins allà. Torna a avançar, tanca la porta de cop i es planta davant de l’escala, de cop, evitant donar voltes al voltant dels seus temors més interns. Allarga la cama i es deixa portar per l’embat de la ràbia de saber-se estafat.

Un cop a baix se sent marejat, sobretot quan gira el cap i veu l’exterior de l’edifici a través d’un gran finestral que fa de façana i que de dia deu deixar passar una llum considerable. Es mira aquell espai de rebuda amb el front arrufat, conscient que ha canviat molt durant els anys però sense identificar els canvis concrets. Avança lentament cap a la porta de sortida, i mentre ho fa observa amb deteniment cada centímetre quadrat de tot allò que l’envolta. Sembla un nen que acaba de descobrir el mar, o la neu, o les llums i la música d’un parc d’atraccions. A fora, la foscor de la nit comparteix protagonisme amb els milers i milers de punts lumínics de colors diversos que ho acaparen tot, juntament amb un soroll abominable que dissortadament ha hagut de suportar durant anys des de casa.

Gairebé de puntetes arriba fins a la porta, l’obre i surt a l’exterior. Li costa respirar, però insisteix a no defallir i aconsegueix col·locar-se al bell mig de la vorera. Es mira el cel, el carrer, i tot i que les cames li tremolen, se sent lliure. Avança uns metres cap amunt sense deixar d’observar cada vianant amb qui es creua, cada cotxe que li passa pel costat, cada arbre que malviu amb les arrels sota l’asfalt. I a la cantonada, s’atura, congelant el temps, prenent-se el moment com si fos l’únic habitant de tot el planeta.

Abraça la bossa que du penjada amb totes les seves forces, fins que decideix que ja n’hi ha hagut prou. L’obre, en treu el contingut i allarga el braç per anar tirant, una per una, totes les cartes que hi acumula dins de la bústia de color groc. I aleshores la llibertat que sent ja és absoluta. Tant, que les cames li deixen de tremolar i la llum dels cotxes deixa d’enlluernar-lo. Primera part de l’objectiu, acomplerta.

Amb l’emoció d’haver superat un repte que tan sols fa uns minuts semblava impossible, l’Ovidi crida un taxi i hi puja. Indica la seva destinació al taxista i clava la mirada a l’exterior. Pel cap li passen un munt de coses, tantes que ni tan sols s’adona que el conductor del vehicle li dóna conversa. Les llums dels fanals, dels cotxes o dels rètols lumínics es barregen en una amalgama de colors desenfocats que l’acompanyen al llarg del trajecte, com si fossin amics de tota la vida que es reconforten mútuament simplement amb la presència, i continua pensant que tot allò que fa ho fa pel bé de tothom, i que no pot sortir del guió previst sota cap concepte.

El taxi arriba a destí, i l’home paga en efectiu i amb l’import exacte. Baixa i puja a la vorera. Torna a agafar aire, gira el cap per situar-se, i entra a l’hospital. A dins, l’olor de malalt el posa frenètic, però accepta que aquell ingredient forma part del joc i continua avançant. A recepció pregunta pel seu amic Manuel.

—Perdoni, és molt tard per les visites. Haurà de tornar demà, a partir de les deu. —li respon amb cert recel la dona de l’altre costat del taulell.

L’Ovidi no respon amb paraules, i amb un simple moviment de cap li fa saber que no ho entén i que no hi està d’acord. S’espera pacientment i, quan s’adona que ningú el veu, avança fins a l’ascensor.

A la sisena planta s’ho fa venir bé per acostar-se al taulell d’informació i donar un cop d’ull al quadre imprès que el personal mèdic té rere el taulell per controlar on hi ha cada pacient. No hi ha ningú que li pugui cridar l’atenció i en cosa de segons descobreix que en Manuel el tenen a l’habitació número tres. No perd el temps i es planta davant de la porta correcta abans de poder preparar-se el discurs d’arribada. El passadís està completament desert i només se senten veus llunyanes de fons molt de tant en tant.

Les cames li fan figa, sobretot perquè s’imagina abraçant-se al seu amic que no veu des de fa més d’un any per culpa de la malaltia, però acaba empenyent la porta per evitar riscos innecessaris i que l’acabin atrapant in fraganti. A dins, l’habitació és fosca, i només els llums de la maquinària que hi ha al voltant del llit il·luminen tímidament l’estança. L’Ovidi es tapa el nas, la fortor de l’ambient és especialment desagradable, i ràpidament s’adona que en Manuel deu passar un calvari dels grossos. El sent respirar, assistit per una màquina, i sembla inconscient. L’Ovidi s’hi acosta lentament, arrossegant els peus que ja fa temps que han perdut les forces d’antany, i se’l queda mirant des de la distància curta. Té el rostre desfigurat per la màscara que l’ajuda a inhalar l’oxigen, i els seus ulls semblen tristos, com els d’un guerrer veterà que sap que ha perdut la batalla definitiva.

I l’Ovidi plora en silenci. Les llàgrimes li cauen galtes avall sense fer escarafalls, lliscant sobre la pell amb una tendresa i una delicadesa extremes. Se les eixuga i mira d’abraçar el seu amic. Tot i la posició antinatural que ha d’adoptar per aconseguir l’objectiu, l’Ovidi aconsegueix sentir el cor i la respiració d’en Manuel, gairebé pell a pell. I es manté així una estona llarga, assaborint cada segon compartit amb el seu amic, notant-ne l’energia tènue i vivint en primera persona com la seva vida es va difuminant lentament. Fins que les forces li decauen, se li adormen els braços i l’esquena comença a patir de debò. I s’incorpora. I s’asseu als peus del llit sabent que ara ja és qüestió de temps. Deixa la bossa al seu costat i observa amb deteniment com el seu amic es va apagant a poc a poc. I algú entra per la porta. I l’Ovidi sap del cert que no és personal mèdic. Sap de sobres que el vénen a buscar a ell.

Dos policies uniformats, joves i amb cara de son, se li acosten i li demanen si ell és l’Ovidi Casamitjana i Salvadó. I ell respon que sí. Li llegeixen els drets i se l’emporten detingut.

—Queda detingut per filtració d’informació confidencial.

L’home es deixa fer sense oposar resistència. Són les dues de la matinada i és l’hora exacta que ell havia calculat que el detindrien. Se sent satisfet per l’exactitud dels seus càlculs, i es pren uns instants per pensar en la Gertrudis, en Josep i en Nicolau. I somriu, I es gira per acomiadar-se d’en Manuel, el seu amic, i en veu alta es limita a un «Fins després, Manuel». Aleshores es deixa portar, emmanillat, fins on sigui que se l’enduguin. A ell, el castanyer que sortosament ha pogut acomiadar-se del seu amic de l’ànima a temps. A ell, el castanyer que acaba de desfer-se dels autòmats que se n’han aprofitat tota la vida. A ell, el castanyer que no ha tingut més remei que actuar de forma unilateral per fer justícia. A ell, el castanyer que finalment ha pogut sentir en primera persona el que significa la paraula llibertat.