Al capvespre, en ple hivern, la ciutat inicia un procés de desconnexió gradual. A la nit, quan el cel és ben negre, la quietud és absoluta, i ni tan sols els gats de carrer s’atreveixen a treure el nas per por que el fred se’ls endugui alguna de les set vides que encara mantenen a resguard. Les voreres i els fanals són —més enllà dels edificis austers, imponents i impassibles— els únics testimonis de la calma indòmita que ho impregna absolutament tot. No hi ha cotxes, i ningú passeja ni per la plaça major ni per cap dels carrers que conformen una teranyina de mides, proporcions i distribució perfectes. Els pocs ocells que resten al territori ja fa estona que dormen, i fins i tot el vent sembla que prefereix mantenir-se a recer i guardar les forces per l’endemà, quan els primers rajos de sol retornin el vigor i l’autoestima a la ciutat endormiscada.

L’Aina, protegida amb un anorac gris i un munt de complements per evitar que el fred se li escoli fins a les entranyes, travessa el carrer Major i trenca cap a l’esquerra, per acabar encarant el petit carreró que l’ha de dur fins a casa els avis. La noia, acostumada a moure’s sola en hores intempestives, avança rabent gaudint de l’estranya sensació de sentir-se mestressa de tota la ciutat. Els fanals, de llum tènue i emboirada, marquen la seva ombra desdibuixada sobre el paviment reticular, allargant-la i replicant-la, en una dura pugna per quedar-se-la en propietat. No obstant això, l’ombra es resisteix a abandonar la seva madona i continua als seus peus fins que totes dues arriben a destí.

L’edifici on viuen els avis de l’Aina és un immens bloc de vidre que s’aixeca ben bé una vintena de pisos i que es diferencia dels seus veïns sobretot per la seva aparença minimalista. La planta baixa, on hi ha l’accés al vestíbul, és l’única part de tota la construcció on el formigó es deixa veure una mica, i la textura i el seu color blanc trencat afegeixen un clar contrast de materials i aquell punt necessari de robustesa que aporta tranquil·litat als que hi accedeixen per primera vegada.

La porta de vidre s’obre automàticament quan detecta la nouvinguda, i es torna a tancar quan la noia ja ha travessat mig vestíbul i es disposa a pujar a l’ascensor. Quan ja és a dins, les portes es tanquen, i una veu femenina l’informa que si no se li diu el contrari, el seu destí serà el setè pis. L’Aina, ni s’immuta, i s’espera pacientment fins que tot aquell entramat tecnològic fa la seva feina i la trasllada més de trenta metres cap amunt en cosa de segons. A dalt, gira cap a l’esquerra i avança per l’ample passadís que connecta l’ascensor amb els habitatges de la setena planta. L’espai és immens, de color blanc, de terres brillants, i de tant en tant un arbret ornamental situat estratègicament gosa plantar cara a l’homogeneïtat de l’ambient i aporta aquell punt trencador i necessari per al confort del visitant.

L’Aina aprofita per treure’s la roba d’abric sense deixar d’avançar. La climatització de l’edifici s’adapta a les necessitats de cadascun, i la noia sap de sobres que si no es despulla una mica, farà que el sistema es desestabilitzi. Al cap de mig minut es planta davant de la porta número set, que de forma automàtica es desbloqueja quan detecta la presència de la noia. Ella es limita a empènyer-la una mica i s’esmuny cap a l’interior del pis, al mateix moment que una veu robotitzada li dona la benvinguda.

L’olor intensa d’escudella acabada de fer l’obliga a tancar els ulls i a somriure, i inspira profundament un parell o tres de cops per fer que aquella fragància li recorri per tot el cos i arribi a entrar en contacte pell a pell amb les seves entranyes. La porta es tanca darrere seu, i un autòmat de poc més d’un metre d’alçada se li acosta en silenci i li allarga una mena de braç mecànic que s’encarregarà de posar a resguard l’abric i els complements que l’Aina duu a les mans. La noia el deixa fer i continua avançant pel passadís fins que accedeix a la cuina. Allà, l’àvia i la sopa la reben amb les millors gales. Abans d’abraçar la dona de més de vuitanta anys, la noia es pren uns segons per aturar-se i tornar-se a emplenar els pulmons amb l’olor de caldo i carn d’olla, afegint una mica de teatre per fer saber a la cuinera que aquella rebuda és insuperable de totes totes.

—Hola, nena! —la saluda, la dona, finalment—. Sí que vens puntual, avui.

—Àvia! —respon l’Aina, tornant a acostar-se-li per insistir en l’abraçada—. Ja saps que si hi ha escudella, perdo el món de vista!

—Que ets maca, filla. —afegeix l’àvia, acariciant-li la cara.

—Ja sé que els pares no volen que cuinis, però em sembla que tant l’avi com jo agraïm profundament aquest secret que compartim tots tres cada dijous—. Els robots no cuinen ni la meitat de bé que tu!

—Ets tan agraïda…

—On és, l’avi?

—És a ca l’Ot. Potser l’hauràs d’anar a buscar perquè avui tenien partida d’això que juguen i ja saps que quan s’hi posen perden la noció del temps. Del temps i de qualsevol cosa.

—S’ho passa molt bé, amb l’Ot, és un home molt divertit. Em cau molt bé. —respon l’Aina, des del menjador—. Per cert, us agafo un parell de llibres, d’acord? Us els tornaré la setmana vinent.

—Fes, fes, tranquil·la, i tant! —se sent des de la cuina.

La noia es recull els cabells amb una goma i observa el menjador d’una llambregada. Tot continua com sempre: la taula de fusta de tota la vida, centrada al bell mig de l’estança i abraçada per sis cadires a joc, i dues butaques velles i atrotinades que contrasten amb la simplicitat i modernor de l’aparell televisor que hi ha penjat a la paret o la maqueta motoritzada de l’Estació Espacial Internacional que presideix la lleixa principal amb tots els honors. La còmoda sota la llibreria també és heretada de quan els avis de la noia vivien a pagès, igual que la immensa col·lecció de llibres que hi ha col·locada al llarg de les desenes de lleixes encastades als envans que queden lliures de mobiliari antic. I tot això en un ambient perfumat amb l’escudella que d’aquí una estona engoliran en família i sense treva a l’hora de sopar, en un espai on modernitat i antigor s’abracen amb cert recel i que l’Aina adora amb bogeria.

—Em sembla que ton avi s’està llegint el llibre que queda separat a la primera lleixa. —li arriba des de l’altre costat de l’estança—. Aquest no l’agafis.

—D’acord.

No obstant això, la noia deixa de remenar llibres i se centra amb la primera lleixa. Sent curiositat pel que s’està llegint l’home de la casa. Agafa el llibre i el fulleja. Les llàgrimes de la senyoreta Marta, es diu. El seu autor, en Pep Puig, el va escriure ara fa més de cinquanta anys.

—És un llibre molt bonic, Aina. Un dia te l’hauries de llegir. És dels que t’agraden, com els d’abans. És un escrit punyent, d’aquells que et fan sentir les paraules des de ben endins. D’aquells que fins i tot els punts i les comes són capaços de commoure’t; i no com ara, que tot el que es ven són pantomimes escrites per quatre famosos que en pocs mesos ja ningú recordarà.

La noia escolta les paraules sàvies de la seva àvia mentre acaricia la coberta del llibre. N’observa la fotografia de portada —la d’un nen passejant amb la seva bicicleta en plena muntanya— i sospira profundament, com si aquella imatge li evoqués records d’infantesa d’una vida anterior. Torna el llibre al seu lloc amb molt de compte, conscient que el pas dels anys li ha jugat una mala passada i que les pàgines esgrogueïdes que el conformen necessiten un tracte especial per poder mantenir-se en forma durant uns temps més.

—Ja l’hi diré, a l’avi. Quan se l’acabi m’encantaria llegir-me’l. —Es fa sentir, la noia—. M’agraden molt, aquestes històries ambientades en la vostra joventut.

—Doncs aquest segur que el gaudiràs. T’ho ben asseguro.

—M’encantaria poder viatjar en el temps i veure amb els meus propis ulls el moment exacte que tu i l’avi us vau conèixer. Ja sé que me l’heu descrit un munt de vegades, i a risc de ser pesada continuaré demanant que me l’expliqueu de tant en tant, però la trobo una història tan bonica, que no voldria que quedés en l’oblit.

—El teu avi la té escrita.

L’Aina es queda petrificada i sense veu. Finalment, aconsegueix formular un parell o tres de preguntes, barreja d’alegria i frustració.

—Què? De veritat? I com és que no m’ho havíeu dit abans, això? Que no sabeu que és un tema cabdal, per a mi?

—Ha ha ha! Ets una exagerada! Cabdal? Si és una simple curiositat de dos ancians que porten més de mitja vida junts.

—No riguis, àvia, que no ho dic pas de broma. Jo soc hereva d’aquesta història. Al final li dec la meva, de vida.

—Dona, no cal que et posis existencial, ara.

L’Aina recupera el silenci, prefereix rumiar una mica més abans d’emetre judici. Es gira i continua fullejant llibres. Darrere seu, l’àvia posa les estovalles a la taula i comença a col·locar plats, gots i coberts.

—Per què no deixes que ho faci l’Horaci? —pregunta, la noia, recuperant el to de retret—. No tens el robot domèstic justament per fer aquest tipus de feina, que d’altra banda tu no hauries d’estar fent? Ja que no cuina, avui, almenys que faci la resta de coses.

L’àvia, impassible, no respon. Aquesta mateixa discussió la tenen cada dijous.

L’Aina ni espera ni obté resposta, deixa els llibres que ha escollit sense gaire entusiasme sobre la calaixera i es dirigeix cap al passadís. La porta de l’habitació dels mals endreços li queda a la dreta. Està entreoberta, i abans de plantar-s’hi davant ja és capaç d’intuir-hi la presència familiar de l’Horaci. El robot, d’aspecte humanoide però farcit de cables i recobert d’un metall fosc i brillant que li fa de pell, jeu en una butaca dissenyada especialment per a ell. Allà recarrega piles, agafa forces, i si no fos perquè l’Aina coneix de sobres la funció principal d’aquella poltrona connectada a la instal·lació elèctrica de l’edifici, es podria arribar a pensar que l’autòmat simplement s’està prenent un moment de descans mentre reflexiona sobre la llarga vida que li pertocarà viure i que mirat des d’un punt de vista astronòmic tot just acaba de començar.

—Ei, Horaci! —somriu, la noia, conscient que s’està dirigint a un robot apagat—. Ja et cuiden bé, els avis?

L’Horaci no respon, però a la templa esquerra se li activa una llum intermitent de color blau. Probablement és conseqüència de la presència de la noia i la seva insistència a donar conversa al silenci.

—Ep, no cal que t’aixequis. No et volia molestar. —les intermitències augmenten la cadència i la intensitat i la llum agafa un to ataronjat—. No, home, Horaci! Collons, que l’àvia em matarà, si sap que t’he despertat!

El robot activa l’encesa automàtica d’emergència i es posa dret sense deixar temps de reacció a l’Aina, que, atabalada, el convida a tornar a seure abans que la mestressa de la casa s’adoni que la seva néta l’ha feta grossa.

—Ostres, Horaci, no sabia que eres tan sensible. Va, estigues quiet i fes bondat. Apaga’t! Si us plau! —li xiuxiueja la noia emprant un to sarcàstic que acompanya amb uns copets a l’esquena.

L’Horaci se la mira, i els seus dos ulls rodons i sobresortits l’analitzen amb profunditat. Semblen tristos. I dubta. Tanmateix, es deixa convèncer que en realitat no hi ha cap emergència, i torna a seure. I la noia aconsegueix tornar-lo a desactivar.

—Ets un bon jan, Horaci. Una bona peça. Els avis han fet sort amb tu. —acaba la noia, acariciant-li la mà—. Vaig a buscar l’avi.

L’Aina surt de l’habitació i torna al menjador, treu el cap a la cuina i es limita a fer saber a la seva àvia que surt un moment.

—Vaig a buscar l’avi. Ara torno.

—Magnífic! Va, que quan baixeu ja ens podrem entaular.

La noia marxa, i tan bon punt travessa la porta principal del pis una estranya sensació s’aferra sobre seu.

L’Horaci.

Què té, aquell robot, que la fa sentir alegre i despreocupada, sempre que el té a prop? Si només és un tros de ferro ple de xips, com és que aconsegueix provocar-li aquella mena de sentiments? S’està tornant boja?

Mentre es pregunta si el seu és un cas aïllat o existeixen més nétes que se sentin d’aquella manera envers el robot de servei dels seus avis, l’Aina s’acosta fins als ascensors i s’espera pacient. No se’l pot treure del cap. L’Horaci li genera una tendresa més enllà del normal, tenint en compte que es tracta d’un robot, sobretot quan els dijous el veu assegut a la seva butaca completament immòbil, com si fos un ancià que viu els seus últims dies, adormit i sense forces. I allò la posa trista, segurament perquè és una imatge molt impactant que li recorda que tard o d’hora els avis hauran de passar per una etapa semblant. Tanmateix, sempre que el robot es desperta i torna a obrir els ulls, l’Aina recupera l’alegria i l’entusiasme, i l’esperança que encara viurà moltes coses abans que els seus avis es transformin en pols d’estrella.

—A quin pis vol anar, senyoreta Aina? —pregunta una veu femenina a través d’uns altaveus integrats dins de l’ascensor.

—Al divuitè, si us plau. —respon ella, educadament.

—A disposar.

La imatge de l’Horaci comença a perdre força entre els seus pensaments, però abans de desaparèixer del tot l’Aina té temps de repassar situacions protagonitzades pel robot que d’alguna manera o altra són records que guardarà amb especial estima durant la resta de la seva existència. El recorda a la cuina, davant dels fogons o rentant els plats, sempre amb un davantal de l’àvia col·locat a la cintura i un posat de xef professional que l’obliga a somriure. El recorda ajudant els avis a rentar-se, als vespres, o atenent-los després d’haver-se fet mal de la manera més absurda, com si els dos ancians en realitat fossin nens petits necessitats de l’atenció constant d’una figura adulta. I aquella imatge li provoca un nus a l’estómac, i no obstant continua recordant desenes i desenes de situacions del dia a dia en les quals el robot és una peça bàsica i insubstituïble. I somriu, i arrufa les celles, i s’emociona, i torna a somriure.

L’Horaci. Ai, l’Horaci.

És de la família. Ja fa més de quinze anys que en forma part.

—Nena! Com estàs? —se li dirigeix algú, de sobte i inesperadament, tan bon punt la noia surt de l’ascensor—. Si en feia de temps, que no et veia! Ja ets tota una dona! I preciosa!

—Ho-hola. —respon, quequejant, l’Aina, ruboritzant-se i mig molesta pels records que li acaben de tallar sense compassió.

—Oh, és que jo et vaig conèixer quan amb prou feines t’aixecaves un pam de terra, eh! Que te’n recordes de mi, nena? —insisteix la mateixa veu que resulta ser la d’una dona d’avançada edat que camina amb l’ajuda d’un caminador autònom i que va acompanyada d’un robot del mateix model que l’Horaci.

—Sí, sí… —es limita a afegir l’Aina. Perdoni, és que he d’anar a buscar l’avi, sap? I ja faig tard.

—I tant, fes, fes! Ets molt bona nena. Els teus avis estan encantats, amb tu. Ho sé de bona tinta. T’estimen amb bogeria.

L’Aina fa que sí amb el cap i es gira de cop, somriu forçadament i deixa enrere una escena que en unes altres circumstàncies potser hauria volgut allargar però que en aquell precís instant és incapaç de continuar alimentant. Les paraules embafadores de la dona, combinades amb la presència pertorbadora d’aquell robot idèntic a l’Horaci, l’han obligat a fugir corrents. No ho ha pogut evitar. No obstant això, mentre s’allunya de l’ascensor va girant el cap per observar, mig de reüll, la reacció de la senyora i el seu ajudant mecànic. D’alguna manera s’hi sent lligada, com si fossin família llunyana a qui deu respecte i lleialtat.

Amb el cor accelerat però havent recuperat certa privacitat, l’Aina es planta davant de la porta número dotze. Una càmera de la mida d’un cigró col·locada al costat d’un timbre de disseny minimalista adapta la seva posició per enfocar-li el rostre. Un breu instant després, sota la càmera en miniatura s’encén un petit llum de color verd que desbloqueja el timbre. Sembla que el sistema de seguretat acaba de decidir que l’Aina té dret a fer-lo servir.

La porta s’obre i la noia s’esmuny decidida cap a l’interior del pis. El rebedor és fosc, tot i que al final del passadís s’intueix llum provinent del menjador. Com que la distribució interior de l’habitatge és exactament igual que la que existeix a casa els seus avis, l’Aina avança segura cap a la claror. Les parets són plenes de quadres on es representen batalles de l’antigor, moltes de les quals la noia no sap ubicar ni en l’espai ni en el temps. Sobre els mobles decrèpits i de disseny arcaic que s’acumulen gairebé de forma obsessiva arreu, hi ha centenars o fins i tot milers de llibres empolsegats i mal ordenats. Hi fa olor de tancat, d’humit, de vell.

Quan la llum és més evident i l’Aina ja és capaç de discernir amb més bon criteri allò que té al davant, s’adona que l’estat general de la casa és deplorable, com si en lloc d’un dels pisos moderns i nous de trinca com el que fa uns anys va acollir els seus avis, l’Ot visqués en un espai-temps propi i llunyà, més lligat a la seva joventut o infantesa. Pràcticament no hi ha cap rajola del terra que estigui sencera, i les parets mostren una aparença tan esgrogueïda i maltractada pel pas dels anys que més aviat semblen extretes d’algun vell casalot abandonat. Els mobles, en qualsevol moment es desintegraran a causa dels corcs, i la pols s’acumula per tot arreu sense que res hi pugui posar fre. I tot això sense parlar de les caixes que s’amunteguen aquí i allà, sumant-se al mobiliari excessiu i a les piles i piles de llibres antics que pràcticament arriben a tocar el sostre.

—Hola? —s’atreveix, finalment, a dir—. Ot? Avi?

Ningú respon. Silenci absolut.

A l’Ot no li agraden els robots. L’Aina ho sap de sobres, i aquella és una de les particularitats de l’amic del seu avi que més l’atreuen. A ella també la fan sentir incòmoda, i això que hi ha conviscut tota la vida. Hi ha alguna cosa en la seva presència que la incomoda i la pertorba i mai ha sabut descobrir-ne als motius. Potser és la mirada inexpressiva, o més aviat el posat submís. O tal vegada l’aurèola de perfecció que els acompanya allà on vagin. No ho sap, no és capaç d’assenyalar un motiu en concret. Però el que sí que sap és que la majoria de vegades se sent incòmode quan en té algun a prop. Clar, a excepció de l’Horaci. L’Horaci és l’excepció que confirma la regla.

A ca l’Ot evidentment no n’hi ha, de robots.

—Avi? —insisteix, ella.

El menjador és a les fosques, però la llum de la lluna s’escola per la balconera, concedint una aparença certament basardosa tintada de blau a tota l’estança. El silenci continua sent absolut, i la noia és capaç de sentir-se els batecs del cor barrejats amb el so de l’aire entrant i sortint dels seus narius. Es queda palplantada davant del gran finestral, observant l’exterior des d’una alçada considerable. A fora, el fred és present en la immensitat i solitud de la ciutat. És inherent a les ombres dels edificis, a la llum resguardada dels fanals, a la nit obscura i a la lluna que ho il·lumina tot des d’un punt de vista privilegiat. I de sobte, se sent petita, com si formés part d’un teatrí que algú controla des de més amunt, més enllà de les estrelles. I corre les cortines, i s’acosta a l’extrem del menjador per encendre el llum.

Encegada temporalment pel canvi d’intensitat lumínica, l’Aina es pren uns segons per situar-se. Passen massa coses, pel seu cap. Ha d’aprendre a controlar aquests impulsos existencialistes que tant la turmenten en certes ocasions.

—Avi? —hi torna. Aquest cop amb un deix de preocupació.

Abans de reprendre la marxa a través del menjador, la noia no perd l’ocasió de mirar-se amb detall tot allò que l’Ot acumula sense complexos sobre els mobles vells. Les caixes s’estan desintegrant, pels anys que acumulen de vida però sobretot per la poca cura que el seu amo n’ha tingut al llarg del temps, i les fotografies que resten a la vista costen de desxifrar pels mateixos motius. Tot és antic i d’aparença rància, i l’olor que desprèn el conjunt és més aviat desagradable, com d’humitat i pols que fa massa temps que conviuen. Tanmateix, el passat de tot allò que l’envolta la remou per dins, i d’alguna manera se sent privilegiada de poder ser allà, de tenir al seu abast aquella càpsula temporal que li permet ser testimoni de temps passats. I es deixa portar per un sentiment d’enyorança que no li pertoca però que sent com a propi, i al seu cap hi tornen a prendre protagonisme els seus avis. Tants anys junts són molts records compartits, moltes vivències de bracet, moltes històries per explicar. En definitiva, una experiència plena i majoritàriament satisfactòria que sempre li agrada escoltar.

De l’extrem oposat del menjador s’escapa un esgarip que posa la noia en alerta. En un primer instant se sobresalta, però ràpidament es pren aquell senyal com la pista definitiva del parador del seu avi i el seu amic. Ja els té localitzats.

La porta està mal tancada, i pel tall que queda obert s’hi escola un tímid feix de llum groguenc que taca el marc i part de l’envà adjacent amb extrema delicadesa. Provinents de l’altra banda se senten veus certament exaltades, i l’Aina ràpidament es fa una idea del que hi pot estar passant. Somriu, i no obstant això es pren uns segons abans d’empènyer la porta. Agafa aire, es frega les mans i es col·loca els cabells a lloc. I tot seguit, s’hi esmuny sense vacil·lar.

El somriure es transforma gairebé en una rialla. De felicitat, d’absoluta tendresa. El seu avi i l’Ot ni se n’adonen, de la seva arribada, i la noia aprofita per observar-los sabent-los lliures i espontanis. I la cara li comença a fer un dolor insuportable a causa de l’inevitable sobreesforç que els músculs que voregen la mandíbula estan duent a terme. I amb la mà esquerra intenta apaivagar-ne els efectes; però no hi pot fer res. L’escena que se li representa al davant és solemne, superba, formidable i magnífica. I la fa morir de riure. És superior a ella.

L’habitació segueix el mateix patró que la resta de la casa: parets velles, terres desgastats, finestres desmanegades, il·luminació tètrica… però a diferència del menjador o els passadissos, aquí l’únic mobiliari que hi ha és una taula de dos metres per dos metres col·locada al centre de l’estança. I no és una taula qualsevol.

La taula, de potes metàl·liques i tan gran com mitja habitació, està completament coberta d’un paisatge nevat en miniatura i ple de personatges d’aparença terrorífica a escala. S’hi representa una batalla entre dos bàndols enemics, i el detall amb el qual tot plegat es duu a terme és sorprenent fins i tot per l’Aina. Les muntanyes i els boscos emblanquinats semblen de veritat, igual que les bèsties que s’enfronten en una dura pugna per conquerir el terreny de l’oponent. Els moviments dels protagonistes són d’allò més realistes, i l’Aina està temptada d’acostar-s’hi i tocar-los amb la mà. Però no és el primer cop que és testimoni d’una d’aquestes batalles entre el seu avi i l’Ot, i sap de sobres que la tecnologia hologràfica que s’hi utilitza no li permetrà mai notar el tacte de tot allò que observa.

Es manté immòbil i en silenci, sense perdre detall dels moviments dels dos adversaris, fins que al cap d’uns minuts que li passen volant troba el moment oportú per deixar-se notar.

—Hola!

Els dos vells aixequen el cap alhora, com si el moviment en qüestió formés part d’una dansa que porten estudiada des de fa molts anys.

—Hola, nena! —deixa anar l’avi, fent veure que no l’havia sentit arribar.

—Hola, Aina! —afegeix l’Ot—. Que vols sumar-te a la batalla?

L’Aina recupera el somriure i s’acosta fins a l’extrem de la taula.

—No, prefereixo mirar com jugueu. De totes maneres, avi, hauríem d’anar cap a casa. L’àvia ja té el sopar preparat i ja saps que no li agrada esperar. L’escudella freda no val res.

—Sí, sí, ja acabem, filla. No pateixis. —respon l’home, redirigint l’atenció a les bestioles que té col·locades a sobre el taulell—. Ens falta acabar l’últim torn i ja ho tenim, això. L’exèrcit de l’Ot quedarà reduït a cendres en qüestió de minuts!

—Vas bé, cirerer! —es defensa, el seu amic—. Em sembla que seràs tu, el que acabaràs a l’infern!

La noia els deixa fer, i els dos ancians continuen les seves trifulgues de sempre emprant els mètodes de sempre. No deixa de mirar-se’ls, conscient que l’amistat que els uneix és tan gran gràcies a moments com el que estan vivint, i ella no és ningú per discutir-los res. I més li val, perquè entre tots dos hi ha en joc aconseguir la victòria, i això pot tenir represàlies per a tot aquell o aquella que gosi interposar-s’hi.

Finalment, però, la batalla arriba al seu final, i el millor de tot plegat sembla el resultat: un empat. Tots dos participants queden satisfets, encaixen de mans i fan una última anàlisi de l’estratègia que han seguit al llarg de tota la tarda. El dispositiu hologràfic el mostra l’evolució de la partida en càmera ràpida, i en menys de dos minuts han detectat els encerts i les errades de tots dos. I les comenten, i les discuteixen, i riuen, i les comparteixen amb l’Aina. I s’abracen.

El rellotge del menjador toca les deu en punt, i l’Ot s’afanya a apagar la taula de joc, l’únic aparell tecnològic que hi ha en tota la casa. El paisatge nevat desapareix de cop, sense deixar rastre, i el taulell metàl·lic sobre el qual es reproduïa la partida recupera el seu aspecte fred i auster habitual. Els dos homes intercanvien les últimes reflexions en veu alta i donen per acabada la jornada.

—Som-hi, Aina. A veure qui arriba primer a casa! —deixa anar de sobte, l’avi, donant a entendre que encara no ha consumit la dosi diària de competitivitat—. Qui arribi l’últim es queda sense escudella!

L’avi agafa la noia per sorpresa, que tot i rebre aquella proposta de forma inesperada es disposa a córrer tan bon punt s’adona de la magnitud de la possible tragèdia. L’escudella! Només ella es digna a acomiadar-se de l’Ot, i l’home l’acompanya amb la mirada i un somriure entremaliat fins que l’Aina es perd més enllà del passadís.

I arriben a casa. Esbufegant. L’Aina ha donat peixet al seu avi però ho ha dissimulat la mar de bé.

—Ho veus, com encara em mantinc prou en forma? —s’atreveix a apuntar, l’home—. Va, que això de l’escudella era broma, te’n deixaré tastar una mica! Però només una mica, eh!

L’Aina es peta de riure i segueix els passos del vell fins al menjador de casa. Allà hi troben l’àvia, asseguda al cap de taula i amb cara de pocs amics. Els dos nouvinguts s’aturen de cop i esborren qualsevol signe de felicitat del seu rostre. I fan silenci absolut.

Durant uns instants, l’Aina recupera el so dels batecs del seu cor, i mira de forçar els pulmons per alentir el ritme de respiració a marxes forçades. Sua, i les cames li comencen a tremolar. Es mira l’àvia, i pensa que potser s’ha enfadat perquè considera que no ha fet bé la seva feina i que ha tornat amb l’avi massa tard, quan la sopa ja és freda. I es vol disculpar, però no li surten les paraules. No s’atreveix ni a seure. I nota com sota el pit s’hi bombeja la sang encara amb més força, i es mira l’avi. I hi veu reflectit el mateix sentiment de culpa que el seu. I així, almenys, no se sent tan sola.

I l’aroma de l’escudella l’asserena.

—Es pot saber per què esteu tan quiets i callats? —els saluda, la dona, posant-se dreta—. Sembla que hagueu vist el dimoni en persona!

L’Aina no les té totes, i tant ella com l’avi es queden palplantats a una distància prudencial sense obrir la boca. Tanmateix, l’una i l’altre es fixen en un petit detall que se’ls ha escapat tan sols uns segons enrere, i és que l’àvia, al costat del plat de sopa, hi té una llibreta antiga oberta per la meitat. Té les pàgines esgrogueïdes, i de lluny la noia hi detecta l’escriptura manual que l’omple de contingut, seguint un traç recte i perfecte que la deixa perplexa i encuriosida.

—Què fas, amb la llibreta? —pregunta, de sobte, l’home—. Ja saps que no m’agrada que toquis les meves coses.

—És per a la nena. Li podríem llegir, no creus? —respon l’àvia, amb un to intencionadament conciliador—. Ja fa temps que ho hauríem d’haver fet.

—Però si ja l’hi hem explicat un munt de vegades, el que posa aquí.

—Sí, però no amb les teves paraules. —afegeix la dona—. Tal com ho has escrit tu val molt més la pena. Ja t’ho he dit un munt de vegades.

L’home no respon, però amb el posat dona per entès que accepta les conclusions de la seva dona. De fet, l’ha posat en un compromís, deixant anar aquella bomba davant de la néta. No té cap sentit, que s’hi oposi, ara.

—Mira, Aina, avui, en lloc d’endur-te cap llibre, t’enduràs la llibreta de l’avi. Hi ha escrita tota la nostra història.

L’Aina empassa saliva. Si ja tenia el cos completament garratibat, ara mateix s’adona que, a més a més, li costa respirar. I el cor, el cor se li accelera encara més. El sent, el nota com si estigués a punt de travessar-li el pit i fer-se miques a sobre la taula. Tanmateix, és conscient del regal que li estan fent, i intenta tranquil·litzar-se. Li cau una llàgrima galta dreta avall, se l’eixuga i inspira amb totes les seves forces. Vol agrair el gest als seus avis, i la millor solució que troba no són les paraules, sinó fondre’s en una abraçada conjunta. I ho aconsegueix, i tots tres es mantenen agafats una bona estona, prement-se amb força els uns amb els altres, sense moure’s, sense dir-se res. Només notant com l’amor que els uneix flueix i es comunica a través dels seus cossos.

L’àvia acosta la llibreta a l’Aina, i la noia la rep com qualsevol criatura respondria un matí de reis. Amb els ulls esbatanats i les emocions disparades, allarga la mà i en nota el tacte rugós i desgastat. L’acaricia i n’observa la coberta, de color terrós i amb una única inscripció feta molts anys enrere que en delata el contingut. No l’obre, encara. No s’atreveix. Aixeca el cap i es mira els avis, i amb la mirada els agraeix aquell gest que troba tan bonic i que l’obliga a sentir-se la persona més afortunada del món. I els torna a abraçar, i els entona un «Gràcies» en forma de xiuxiueig que té tanta força que fa l’efecte que l’ha de sentir tot el veïnat. I la noia s’acosta la llibreta al pit. I la prem amb totes les seves forces per sentir-ne el contingut.

—Gràcies. —hi torna—. És el millor regal que m’han fet mai. De debò.

Els avis responen amb un somriure tremolós i a l’àvia li cauen quatre llàgrimes tímides que s’eixuga abans que siguin massa avall.

—Va, que l’escudella serà freda. —es limita a dir l’avi—. I es fa tard, noies!

Les dues dones riuen, es miren i decideixen tirar pel dret. L’àvia escalfa la sopa i en qüestió de minuts tots tres seuen a taula. L’escudella és exquisida, la millor que l’Aina recorda haver tastat mai, i s’assegura de fer-li saber a la cuinera.

Després d’unes postres lleugeres i una estona de xerrera sota la llum de la lluna entrant pel gran finestral, l’Aina, més satisfeta que mai, s’acomiada amb petons, abraçades i un sentit agraïment per l’estona compartida. Abans de marxar no s’oblida de passar a dedicar quatre mots a l’Horaci, i tan bon punt surt per la porta es disposa a fullejar la llibreta de l’avi.

Travessa el llarg passadís blanc acaronant-ne el llom i la coberta, i un cop és a dins de l’ascensor, just després de sentir com la veu robotitzada l’avisa que serà transportada fins a la planta baixa, decideix obrir-la. La primera pàgina és completament blanca, a excepció d’un petit trèvol dibuixat amb llapis a tocar de l’extrem inferior. L’Aina somriu, i les mans li comencen a tremolar. Està convençuda que està a punt de ser testimoni de la millor història que mai s’hagi pogut escriure.

Amb les emocions a flor de pell, travessa l’extens vestíbul sense acabar de fer el pas, i és just en el precís instant que la porta exterior s’obre davant dels seus nassos que la noia s’atreveix a fer el gest natural d’endinsar-se en la història. I passa la pàgina. I ho fa amb una lentitud extrema, amb tota la intenció del món d’allargar i assaborir el moment. El títol que hi ha escrit a la portadella l’obliga a somriure, i fins i tot nota com se li ruboritzen les galtes per l’emoció. La tendresa de veure els noms escrits dels seus avis, l’un al costat de l’altre, amb llapis i sobre paper rugós i envellit li fa saltar el cor, i el fet de sentir-se remoguda per dintre just en el moment que el fred exterior l’abraça sense pietat, ajuda a fer d’aquell moment un record inesborrable de la seva joventut. I continua llegint, obligada a construir-se una cuirassa invisible que la faci immune al fred i a la soledat del carrer. I no pot deixar de mirar-se el llibre, de tocar-lo, de viure’l.

Olga i Blai. El nom dels seus avis. I un cor immens que els envolta, que els abraça per sempre més.

Tot i que se sap la història pràcticament de memòria, es mor de ganes de llegir-la, de conèixer-la des del punt de vista de l’avi. I les expectatives es compleixen amb escreix, perquè la primera pàgina, aquella on l’avi descriu el primer encontre amb l’àvia, és d’una sensibilitat extrema, d’una tendresa adorable i envejable. Aquell moment, el precís instant en el qual tots dos van creuar-se les mirades per primera vegada, és màgic, i l’avi l’explica així:

«El dia s’iniciava roig com el foc. El cel escopia flames rere les muntanyes, com si volgués donar-me la benvinguda a la nova llar vestint les millors gales. A fora, els camps eren daurats, una capa infinita arrebossada d’or pur que brillava amb les primeres llums del dia. Jo passejava a tocar del pou, amb una tassa de cafè fumejant a les mans i la companyia fidel d’en Raf, que em seguia allà on anés. L’aire fresc del matí era un bàlsam prodigiós, el perfum dels camps la millor fragància per acompanyar els primers instants de la nova vida. La casa restava en un silenci absolut, l’Alma i en Xanco mandrejaven sense vergonya, i a l’exterior només la piuladissa dels estornells i algun grill despistat s’atrevien a aportar una mica de música a aquell escenari absolutament bucòlic i meravellós. I el que no sabia, encara, era que allò encara seria millor al cap de pocs minuts. I tot va començar amb un punt al cel, un punt que ràpidament es va anar fent gros i que òbviament va cridar la meva atenció amb escreix. Eres tu, i arribaves volant, com si tot transcorregués dins d’un guió d’una faula d’aquelles on tot és el que hi passa és bonic. I t’acostaves, i jo no et podia deixar de mirar. Quan em vas sobrevolar amb el parapent semblaves una nimfa enviada pels déus del bosc, amb l’única intenció protocol·lària de rebre’m com a nouvingut. I jo no podia apartar els ulls de la teva presència, i quan les nostres mirades es van creuar, no vaig poder evitar arrencar a plorar de forma desesperada. I no diré que no em vaig espantar perquè seria mentida, però la sensació de benestar que vaig sentir en tenir-te a prop va eclipsar l’ensurt de veure’m plorar sense sentit. I em vaig deixar portar. I tu vas frenar per poder allargar aquell moment, encara que fos durant un parell de segons, i aquell temps afegit va ser clau, va ser el causant de tot el que vindria després. Vas desaparèixer, vas marxar volant cap a les muntanyes, cap al foc del cel; i no obstant això es pot dir que aquell instant va ser l’inici de la resta de les nostres vides. Un regal diví, Olga.»

L’Aina continua llegint sense parar, i allarga la ruta fins a casa per mirar que la història no s’acabi mai. Està sola i se sent acompanyada per una multitud. Fa fred però el seu cos reacciona com si estigués en ple estiu i envoltada de camps daurats. I l’amor que l’acompanya és absolutament pur i immens. La història dels seus avis l’acompanyarà per sempre. La commoció és absoluta.