Les hortènsies s’han pansit. Són mortes. En Blai fa dies que no les rega, i amb la calor que fa aquest estiu res sobreviu sense aigua més de dos dies.

El balcó de casa seva sembla un escenari d’una pel·lícula d’aquestes de final catastròfic però en versió miniatura. Als cadàvers ressecs de les plantes els acompanya mitja dotzena de testos esberlats i apilats de mala manera, i la presència d’un raspall metàl·lic completament rovellat no ajuda gaire a millorar la situació que en cap cas es podria considerar excepcional. També hi ha un nan de jardí, de pedra, descolorit i amb cara trista. Suposo que veient el panorama que l’envolta no s’atreveix a somriure ni a canviar de vestimentes.

I és que en Blai és un desastre, amb les plantes. No obstant això, és dels que persevera, dels que ho intenta un cop rere l’altre fins que els resultats més o menys arriben a uns mínims raonables. L’any passat va aconseguir fer créixer tres enciams i mitja dotzena de pastanagues, i fins i tot va tenir el detall de regalar-ne la meitat a la Rosa, l’única veïna amb qui el tracte és cordial de debò. Aquest estiu, però, la decepció no podria haver sigut més gran, i veure l’apocalipsi en persona al seu balcó l’ha empès a prendre’s un temps abans de perseverar.

La butaca grinyola, l’aparell televisor emet un brogit de fons que indica que necessita jubilar-se aviat. L’Alma, la gata, repapieja, i en Xanco, el canari, s’ha quedat afònic. En Blai s’incorpora i deixa la tassa amb un cul del cafè de sobre entre els coixins esquinçats. La cullereta fa estona que l’ha perdut de vista.

Avui ha de sortir una mica abans. El seu cap l’ha citat al centre de la ciutat per anar a veure uns clients realment importants i vol que es trobin amb temps per preparar-se a consciència. A en Blai, això el fastigueja de debò, perquè aquests trencaments de la rutina matinal el descol·loquen i el fan sentir insegur.

—Avui us deixo una mica abans. —diu el noi mentre acaricia la gata sota la barbeta i acosta el dit fins al bec de l’ocell—. Porteu-vos bé i no us discutiu, eh?

Es col·loca la jaqueta de quadres —aquella que més d’una vegada li han dit que sembla un taulell d’escacs— tot i ser conscient que probablement passi calor, s’acomiada definitivament de l’Alma i en Xanco i surt per la porta, sabent que ni l’una té esma per atacar l’altre, ni l’altre té veu per provocar l’una. I amb això es queda més o menys tranquil.

A fora, la calor és asfixiant, i en Blai tremola només de pensar en el dia que l’espera. El carrer està ple de gent que camina amb l’únic objectiu d’arribar a un destí concret, sense gaudir del simple fet de caminar entre semblants, sense viure el moment. En Blai, en aquest aspecte no és diferent de la resta, i ràpidament agafa lloc entre la gentada que avança cap al centre de la ciutat. No obstant això, tampoc és dels que accepti aquesta situació de bon grat, i més d’una vegada se l’ha vist discutir amb amics, coneguts o saludats sobre la paradoxa que es dona en la majoria dels seus conciutadans de ser antisocial en societat.

Un cop al metro es col·loca al costat de la porta, deixant l’espai mínim i necessari per permetre el pas dels que han d’entrar i sortir però prou a prop de la sortida per sentir-se menys ofegat i aclaparat per la multitud. Agafa aire, i el manté dins dels pulmons fins que a cada parada es permet renovar-lo durant aquell petit instant en el qual el vagó sembla buidar-se de cop i les presses dels que han baixat encara no han deixat pas a l’ànsia i el desfici de ser el primer dels que pugen.

I quan li toca baixar ho fa amb un esbufec gairebé malaltís, com si un cop fora del comboi tingués la necessitat d’expulsar de l’interior del seu cos cada centímetre cúbic acumulat de repugnància que li suposa compartir un espai petit, tancat i infecte amb tanta i tanta gent desconeguda. I fins que no surt al carrer no se sent net i lliure, tot i que durant els primers metres caminant sota el núvol de contaminació que sobrevola la ciutat de forma permanent el persegueix una sensació anguniosa que l’obliga a avançar més ràpidament de l’habitual.

I la calor. El cos amarat de suor el fa sentir brut, i es treu la jaqueta de quadres i la porta una estona penjant del braç dret, maleint-se per no haver-la deixat a casa sabent que en ple mes de juliol no es pot anar així d’abrigat pel món. I el cor se li accelera, igual que la respiració. I arriba al lloc pactat amb el seu cap set minuts abans de l’hora acordada.

Assegut sobre una pilona de ferro forjat que sobreviu a la modernitat no se sap ben bé per què, en Blai s’agafa fort a la jaqueta i observa l’anar i venir de la gent en hora punta. Dubta de cap a on dirigir els seus pensaments, perquè tot i que ha aconseguit pacificar el propi ritme de respiració, el cor li bombeja més ràpidament de l’habitual. Encara que fa uns quants anys que el coneix i que treballa sota les seves ordres, quedar sol amb el seu cap sempre li provoca uns nervis incòmodes que el bloquegen parcialment, que no li permeten ser natural, ser ell mateix. I constantment es maleeix per això que considera una tara important en la seva personalitat, un defecte que pensa que deu anar lligat a algun problema d’infantesa relacionada amb l’autoritat paterna.

I aleshores el veu arribar de lluny, vestit amb una americana negra que li arriba gairebé fins als peus, lluint uns cabells canosos i repentinats cap enrere i unes ulleres de sol esportives que no fan per la seva edat. Fa dotze minuts i mig tard. I entre una cosa i l’altra s’adona que no té cap sentit, aquell respecte exagerat que sent per aquell home, i durant uns segons fins i tot el veu petit, com algú que per inseguretat mira de transmetre una imatge que dista totalment de la realitat.

En Blai s’aixeca i s’acosta fins al nouvingut, amb tota la intenció d’allargar-li la mà i saludar-lo amb una bona encaixada, però els esdeveniments no sempre acaben succeint com un espera, i just quan inicia el moviment amb el braç dret cap endavant, el seu cap s’atura, evita el contacte directe amb el seu treballador i es treu el mòbil de la butxaca sense ni tan sols disculpar-se amb la mirada. L’home respon a la trucada donant l’esquena a en Blai, i aquest, de sobte, es desinfla i perd tot l’aplom que tan sols fa uns segons ha aconseguit retenir. Ara el que se sent petit és ell, com si aquella trucada fos la culpable d’una injustícia abominable. Se sent menystingut, i inconscientment es comença a enrabiar amb la persona que parla des de l’altre costat del fil. I manté aquell sentiment en auge durant tota la conversa, sense pràcticament ni pestanyejar, dedicant tots els seus esforços a odiar a algú que ni tan sols sap qui és ni quins pesos arrossega a la vida. No obstant això, igualment s’hi recrea, fins que el seu cap posa punt i final a la conversa i penja el telèfon acompanyant el moviment amb un sospir exagerat.

—Bon dia, Blai. Disculpa. La meva dona, que és oportuna de mena.

—Ah, no passa res. —aconsegueix respondre en Blai, dissimulant magníficament l’enuig.

—Potser que anem pujant doncs. Ja és gairebé l’hora i més val que no els fem esperar.

—D’acord.

En Blai empassa saliva i la ràbia el rosega per dins. No pot evitar pensar en el fet que tot el desordre horari que l’ha acompanyat durant la primera part del matí no ha servit per a res. L’egoisme absolut que defineix el seu cap és alarmant, fins i tot desesperant, però el noi no compta amb prou recursos ni prou empenta per enfrontar-s’hi o, com a mínim, per fer-l’hi veure amb bones paraules. També és cert que el noi, amb bon criteri, intueix que l’amabilitat, en aquest cas, tampoc serviria de res, perquè al cap i a la fi, davant seu hi té un egòlatra incapaç de tenir en compte tot allò que vagi més enllà de la seva línia de pensament.

Al vestíbul de l’edifici —dels més moderns de la ciutat—, la lluentor i la fredor del marbre blanc que recobreix terra i parets fan que en Blai se senti encara pitjor. L’ambient gèlid l’agafa per sorpresa, tant per la sensació incòmoda de sentir-se fora de lloc que li proporciona, com pel fet literal d’estar-se congelant de fred. I es posa la jaqueta tant bon punt ha traspassat la porta metàl·lica i immensa de l’entrada, uns metres abans d’haver copsat una de les imatges més espectaculars que mai hagi tingut oportunitat de veure. I és que davant seu, més enllà de la barrera de seguretat, l’espai des d’on s’organitza l’accés als diferents blocs de l’edifici és d’una ostentació que fa esfereir. El vestíbul és immens, i tot ell està revestit de marbre blanc de Carrara. Del sostre pengen mitja dotzena de llums d’estructura daurada que imiten la forma d’un desmai, i que prenen tant protagonisme que el visitant té la sensació d’accedir dins d’un bosc encantat fet a base de l’opulència insultant d’un creador insensat. A les parets, uns canelobres de disseny més senzill però probablement més cars que qualsevol dels cotxes que remuguen a l’exterior, donen un aire més clàssic a tot l’entremat luxós i pompós que s’hi respira, i en Blai, entre tanta magnificència, és capaç de detectar un moble baix que li recorda un disseny bàsic i senzill d’una d’aquestes botigues de mobiliari que estan en boca de tothom. Se’l mira una estona, i dubta, i tot i que no és capaç de trobar sentit a la presència d’un moble tan simple entre tanta sumptuositat, allò el tranquil·litza i li permet recuperar una mica el posat.

Avancen, i a l’ascensor ell i el seu cap pugen sols. Es dirigeixen al vint-i-setè pis. El noi li té un respecte irracional a les alçades, i ni tan sols es fixa en la fastuositat del disseny de l’interior de l’ascensor. Quan s’adona que es dirigeixen tan amunt, es mira al mirall, i es recorda a si mateix que no s’ha atrevit mai a pujar ni a la nòria del parc d’atraccions. El cor se li dispara i les cames li comencen a tremolar, i sabent-se en un moment de defenses baixes mira de rumiar alguna frase graciosa per trencar la incomoditat del silenci i guanyar en confiança. Per sort, abans de dir la primera bestiesa que li ve al cap, prefereix callar i centrar-se en no semblar estúpid. No obstant això, la pujada és ràpida, i en Blai nota com l’estómac se li encongeix durant el trajecte. A pocs metres del final, l’ascensor comença a frenar, i el noi, inconscientment, abraça el braç dret del seu cap amb les dues mans i amb totes les seves forces, com si estigués caient al buit i l’única salvació fos agafar-se ben fort a aquell home esprimatxat i sense gaires miraments. Quan s’adona que l’escena tendeix a grotesca, ràpidament es deixa anar i s’aparta del seu acompanyant, amb el cos amarat de suor freda i la sensació d’haver fet el ridícul de mala manera. I es posa recte, però ho fa de manera tan forçada que acaba ensopegant a causa de la frenada final i cau de cul a terra.

Les portes s’obren, i davant seu apareixen dues hostesses que se’l miren amb els ulls tan oberts que els trets orientals que les caracteritzen desapareixen durant uns segons. En Blai es posa dret, i fins i tot es deixa ajudar pel seu cap, que l’aixeca de mala gana dibuixant un somriure que no queda clar si és una simple conseqüència directa de l’absurditat de l’accident o més aviat una arma per desentendre-se’n i fer veure que no va amb ell.

Les dues noies els fan de guies, i tot just després d’haver-se presentat i d’haver-los informat del protocol de l’empresa amb una cantarella més aviat empipadora, somriuen i acompanyen als nouvinguts fins a la sala que tenen assignada. El vint-i-setè pis no té res a veure amb el vestíbul. Aquí, la llum natural que entra pels grans finestrals aporta una calidesa a l’ambient que en Blai troba reconfortant. El terra està fet a base de mòduls de fusta tractada d’un metre quadrat de superfície, tots ells embolcallats i units entre si per unes peces metàl·liques allargades que aporten un contrast més que necessari a l’ambient. Les parets, blanques, es veuen buides, no compten amb cap element decoratiu, i al llarg de tot el recorregut que tant ell com el seu cap segueixen entre passadissos, no és capaç de localitzar ni un sol quadre. Només els llums platejats gens ostentosos que pengen mig pam del cel ras, contribueixen a trencar una mica la monotonia de sostre i parets. I el silenci és absolut.

I arriben a lloc. I les noies els fan passar i seure en una taula llarguíssima col·locada al centre d’una sala immensa de disseny completament auster. I els ofereixen te, i tots dos l’accepten. I seuen. I en Blai compta fins a vint-i-vuit cadires buides.

—Sobretot no diguis res si no és estrictament necessari. Si durant la conversa es requereix la teva participació, seré jo que et donaré permís per fer els aclariments que calguin. D’acord? —li xiuxiueja el seu cap amb un to desprès i sobrat mentre s’acomoda en una de les cadires centrals—. Seu aquí i esperem-nos.

En Blai, especialment tens, fa cas del que l’home li demana i s’asseu al seu costat fent veure que ho té tot controlat. Per sort, l’art del dissimul el gestiona a la perfecció, i si no passa res estrany que l’obligui a sortir de la seva línia de confort està convençut que la reunió anirà com una seda. Ara, això no treu que no comparteixi en absolut els mètodes del seu cap.

Una de les noies que els ha acompanyat fins allà entra a la sala amb una safata plena de coses. A prop dels dos visitants hi deixa dues tasses arrebossades de detalls florals, una tetera a joc i mitja dotzena de galetes d’arròs que fan una pinta exquisida. Tot presentat de forma magistral, col·locat amb un equilibri espacial digne de les ments matemàtiques més estrictes i formant una simetria que deixa en Blai cavil·lós i admirat.

Tot seguit, i abans que la primera noia hagi pogut marxar, la seva companya es presenta amb una safata una mica més grossa i deixa el te i les galetes que hi du a l’altre extrem de la taula. En aquest cas hi deixa tres tasses, una tetera i nou galetes que segueixen el mateix patró floral i de col·locació que les que han portat en primera instància. Tot seguit, després que les dues noies s’hagin acomiadat amb una mitja reverència i hagin desaparegut per la porta, passen uns segons de rigor i entren en escena els altres tres participants de la reunió: en Dennis Mansanares, en Maro Ito i l’Aneko Furukawa: el traductor i director de projectes de l’empresa, el director general de Furukawa enterprises, i la mestressa de tot l’entremat empresarial. I oficialment comença la reunió.

Abans que ningú tingui temps de presentar-se, en Blai fa una anàlisi exhaustiva dels nouvinguts i es queda meravellat pel perfil dels tres personatges amb els quals hauran de conversar. En Dennis Mansanares, colombià de mare japonesa, és el que més l’atrau en un inici. El seu físic és una barreja estranya que li dona un aire d’exclusivitat que troba que funciona excepcionalment bé, a nivell de màrqueting. L’home, prop de la trentena, de pell de color cafè amb llet i cos atlètic, compta amb un rostre de trets típics japonesos, però el nas és tan prominent i punxegut que afegeix un toc exòtic entre els dos ulls estirats. A més a més, duu les celles depilades i un pentinat de futbolista passat de voltes que complementa amb una americana i uns pantalons blancs impol·luts. El somrís, d’anunci de pasta de dents, i la veu, greu i atrevida, afegeixen carisma i certa elegància al conjunt.

El jove colombià es presenta i dispara un discurs òbviament après de memòria que sap tractar com si fos improvisat i acabat d’estrenar, i en Blai no pot evitar quedar embadalit amb la melodia impetuosa de la seva veu i amb el missatge clar i concís que transmet en un català perfecte. Al seu costat, el senyor Maro Ito, un típic home de negocis japonès, calb, baixet i amb un somriure perpetu enganxat a la cara, escolta el seu company sense entendre un borrall del que diu, Tanmateix sap de sobres que ho fa seguint els cànons estipulats per l’empresa i sense sortir ni mig mil·límetre dels límits marcats. I en Blai dedica uns segons a observar aquell japonès remenut de la vella escola, i pensa que darrere aquell somriure de plàstic i aquell posat de mosqueta morta hi ha d’haver algú amb prou poder i mala llet per enfonsar la vida de mitja ciutat amb un simple moviment de dits. N’estudia el posat i se sorprèn de veure-hi reflectit un personatge de dibuixos animats que uns anys enrere el tenia fascinat i que recorda amb especial estima, i no pot evitar somriure.

De sobte, però, en Dennis deixa d’enraonar, i la versió anciana d’en Bochan li pren completament el protagonisme. L’home, aixeca la mirada i es dirigeix a en Blai i al seu cap amb un to de veu agut i ple de presses, com si hagués de vomitar tot el que vol dir abans d’una hora concreta. I de reüll, en Blai, mira d’estudiar la reacció del seu cap sense que es noti, i el descobreix completament abduït per les paraules inintel·ligibles que els dirigeix el director general de Furukawa enterprises.

—El senyor Ito els dona la benvinguda i els felicita per la gran ciutat que estan construint. —els tradueix en Dennis, al cap d’una estona—. També els vol agrair la predisposició que han mostrat per treballar junts i que tot apunta a que la col·laboració entre empreses pot anar més enllà del projecte en vigor.

En Blai es queda sorprès per la facilitat amb la qual aquell home s’expressa en tots els idiomes que parla. Vaja, ell no entén un borrall de japonès, però només veient com en Dennis parla en català ja es pot fer una idea dels mínims que es deu exigir a si mateix en qualsevol cosa que vagi lligada als idiomes. I allò li fa guanyar punts, està clar, i ni tan sols la pinta de quinqui de barris baixos amb diners hi pot fer res, contra aquelles bones vibracions aportades pel bon ús del llenguatge. I l’home calla, i el cap d’en Blai respon. I en Blai hauria volgut tapar-se les orelles. O desaparèixer durant uns segons. O fondre’s, literalment.

I és que en Josep Maria Corbera, Corbe pels amics, vol aparentar allò que no és, i de vegades va per llana i torna esquilat. Amb els seus aires de grandesa i entestat a demostrar que sap de tot, l’home inicia la seva primera intervenció enumerant tota una sèrie de tòpics aplicats als japonesos que probablement en Dennis no s’atreveixi a traduir. I en Blai no va errat, perquè després de sentir el reguitzell d’absurditats pronunciades pel seu interlocutor en menys de dos minuts, el noi colombo-japonès es queda aturat sense saber com reaccionar, sense saber si traduir tot aquell munt de bajanades esperpèntiques. I en Blai torna a suar, però d’alguna manera se n’alegra, perquè torna a veure en Corbe com s’empetiteix i desapareix sota la taula, com si algun encanteri formulat pel mateix senyor Ito l’hagués transformat en un simple barrufet de veu distorsionada. I l’home se n’adona, que l’ha cagat, però el remei és pitjor que la malaltia i lentament va reduint el discurs ple de tòpics a simples comentaris banals d’ascensor que l’acaben d’empetitir del tot i que el delaten sense remei.

En Blai vol actuar, però no s’atreveix a intervenir. Dubta sobre què és el millor per a ell i per a l’empresa que representa, i s’adona que tots dos interessos no poden anar de bracet. El dilema l’ofega, el deixa sense aire, li oprimeix el pit. No obstant això, fa el cor fort i decideix tirar pel dret. Si el seu cap vol cometre suïcidi, ja s’ho farà. Ell no es deixarà arrossegar per una riuada demencial provocada pels deliris de grandesa d’un matat ben vestit i repentinat. I s’aixeca, i s’acosta fins al gran finestral que queda rere la seva esquena. I deixa anar un discurs que deixa tothom bocabadat, començant per ell mateix. I es fixa en les cares dels tres japonesos, sobretot en els dos caps que se’l miren amigablement sense entendre res del que diu ni del que passa per dintre seu. I s’adona que l’Aneko Furukawa, la dona de ferro, li somriu. I en Blai queda paralitzat per la certesa inesperada de saber-se simpàtic davant d’una de les dones més dures i poderoses del Japó.

Els dona la benvinguda, els ensabona una estona i durant uns breus instants el noi parla sense aturador, com si algú li hagués donat corda infinita. I es mira la dona, i passa a parlar només dirigint-se a ella, observant-la, somrient-li, agraint-li el tracte i dedicació. I estranyament se sent proper a algú que no l’entén, d’una cultura completament diferent a la seva, uns trenta anys més gran que ell i amb uns interessos i una escala de valors que probablement no tenen res a veure amb els seus. I continua parlant sense parar, i de fons comença a sentir la veu del traductor fent la seva feina i traduint-lo sobre la marxa, i allò encara ajuda més a en Blai a guanyar en confiança. Sent com el seu discurs pren més valor, i fins i tot ell comença a creure’s unes pròpies paraules que no entén com pot ser possible que vagin rajant incansables una rere l’altra aportant un sentit tant absolut com inesperat a la trobada. I ho veu reflectit als rostres dels seus interlocutors —fins i tot al del seu cap—, i tots ells se l’escolten gairebé amb devoció, com si estiguessin presenciant una classe magistral de filosofia oriental impartida per algun dels millors senseis del món. I en Blai se n’aprofita, i vomita tot allò que feia temps que tenia guardat al pap, i planteja canvis innovadors en tot el procés de treball. I se sap guanyador. I al cap de pocs minuts s’adona que el seu cap ja no és el seu cap. Ja no hi està lligat. Ho pressent. Ho sap.

I el públic, entusiasta, l’aplaudeix.

Tres hores després, en Blai marxa cap a casa amb un nou contracte sota el braç. Ja no treballa per a en Corbe. Furukawa enterprises li ha ofert un lloc de feina de responsabilitat que no ha pogut ni volgut declinar. I se n’ha aprofitat, i ha posat unes condicions que li permetran flexibilitat absoluta, entre elles la de no haver de posar els peus gairebé mai a les oficines centrals.

I deixa el pis, juntament amb les hortènsies pansides i el nan de pedra descolorit, que viuran els seus últims dies abandonats a la seva sort. I fa un últim sopar amb la Rosa, la seva veïna preferida, a casa d’ella i en un ambient poc festiu però càlid i proper. I li explica que treballarà a distància, compaginant la feina dels japonesos amb la seva obsessió des de petit: fer de pagès. I li fa saber, també, que amb l’entrada que li han pagat s’ha comprat un mas perdut enmig del no-res. Cal Trabuc. I la dona l’escolta perplexa, com si tot d’una en Blai que coneix des de fa tres o quatre anys s’hagués esfumat i l’haguessin substituït per un de físicament idèntic però més gran i més madur. I tot i estar trista per la pèrdua que tot plegat implica, se n’alegra per ell, sobretot quan uns dies més tard s’assabenta que el noi ja està instal·lat a la casa nova.

Evidentment, en Blai s’endú l’Alma i en Xanco, que en poques hores recuperen la força i vitalitat que havien perdut a la ciutat. I en Blai amplia la família traient de la gossera un gos petaner de color blanc que des del primer instant es fa estimar. És en Raf.

Instal·lat al bell mig d’una immensa extensió de camps de conreu, en Blai se sent lliure i feliç. I sobretot reconeix que ho és en el precís moment que el primer dia surt a prendre l’aire matinal amb un cafè calent a les mans. El cel ataronjat el rep amb els braços oberts, i el perfum de l’estiu en tota la seva esplendor s’abraona sobre seu com un cavall desbocat. I s’omple els pulmons d’aire fresc, i abraça la natura com mai abans havia sigut capaç de fer. I aixeca el cap, i més enllà d’un estol d’estornells juganers, hi descobreix un parapent matiner. L’observa, i la dansa que aquest interpreta abans de sobrevolar les seves terres el mantenen embadalit completament. I l’espera, i desitja saber l’autoria d’aquella obra d’art magistral que l’obliga a somriure sense remei. I hi descobreix una noia que irradia felicitat. I li somriu. I tots dos s’abracen en somnis. I és conscient que l’ha encertat de ple.

Quan la noia desapareix més enllà dels boscos que envolten la seva nova llar, ell es posa a plorar desconsoladament, i en Raf, el gos, l’acompanya gemegant i movent la cua de forma desesperada. I tots dos s’amanyaguen, contents de poder iniciar junts aquella nova etapa de la seva existència.