Cada noranta minuts, l’Estació Espacial Internacional fa una volta a la Terra. Un astronauta, sempre que estigui observant l’exterior des de la cúpula del mòdul Tranquility, pot gaudir de fins a sis sortides i sis postes de sol en tan sols vint-i-quatre hores. I tot això des d’una altitud de quatre-cents quilòmetres sobre el nivell del mar i movent-se a més de vint-i-vuit mil quilòmetres per hora.

Fascinador.

L’Olga hi pensa cada dia, en tot aquest garbuix de xifres. I diversos cops, que ho fa. I conviu amb moltes altres dades d’aquesta estació que no vol esmentar per por que la titllin de grillada.

El cel és la seva obsessió, la seva pau, la seva vida. No obstant això, des de fa temps ha hagut d’acceptar que mai tindrà la possibilitat d’observar-lo des de més enllà dels núvols.

De petita volia ser astronauta, ser el primer ésser humà en trepitjar Mart o qualsevol altre planeta, com moltes altres criatures somien en edats primerenques i no tan primerenques. De més gran va començar a entendre que potser no seria fàcil, aconseguir aquella fita tan exigent, i inconscientment va anar reduint expectatives fins que la vida la va acabar dirigint cap a la seva altra gran passió: la natura.

Meravellós.

Avui, l’Olga té torn de nit, i es passeja pel bosc sabent-se privilegiada. Camina sola, i ho fa sense perdre detall dels sons nocturns que s’hi interpreten. Hi ha el gamarús, que fa de solista, acompanyat per un pinsà despistat que refila entre somnis. De fons, l’estridulació dels grills aporta una base rítmica compassada a tota l’obra, i aquesta mateixa es veu complementada amb esbufecs, sacsejades i renecs puntuals interpretats per ratolins, teixons o porcs senglars. De tant en tant, fins i tot es deixa sentir una merla en recerca de parella i poques ganes de dormir.

El camí per sota els arbres és completament negre, i l’Olga apaga la lot per deixar-se abraçar per l’obscuritat absoluta. Ho fa de manera inconscient, com a acte reflex que l’ajuda a sentir-se part de tot allò que l’envolta, i es deixa portar per la brisa suau, el perfum de molsa i l’orquestra animal. Tanca els ulls, i s’imagina que fa les primeres passes per l’interior d’un bosc en el qual mai ningú hi ha posat els peus abans, en un planeta a milions i milions de quilòmetres de distància de la Terra. I se sent pletòrica, amb prou energia per explorar cada pam d’aquell indret misteriós i ignot en tan sols les hores que resten de foscor.

—Zzzzzt! Olga! Zzzzzt! —fa el walkie-talkie, de sobte—. Hi ha campistes al vessant nord de la collada. Semblen tranquils, però se’ls ha d’avisar que estan incomplint la normativa forestal. T’hi acostes?

La noia se sobresalta, i en certa manera es maleeix per no haver apagat el comunicador durant uns minuts. Els seus minuts.

—Sí, ara hi vaig! —respon, resignada.

Encén la lot i gira cua per desfer el camí, s’enfila pendent amunt i al cap de poc menys de tres minuts apareix al bell mig d’un cel estrellat que l’obliga a aturar-se. Els grills intensifiquen el seu solo i n’augmenten ritme i estridència, mentre el vent enjogassat els pentina les antenes. La noia, amb el cor passat de revolucions, dedica el més màgic dels somriures tant als insectes com a l’espectacle visual sobre fons negre que es representa més enllà dels núvols, i l’allarga fins que la paciència del seu company sembla esgotar-se.

—Zzzzzt! Olga! Hi estàs anant?

La noia es torna a sobresaltar, i abaixa la mirada tot just en el moment que un estel fugaç travessa el cel de dreta a esquerra amb una elegància que fa eriçar la pell.

—Sí, pesat! —afegeix ella.

—No et veig. Vas amb la llanterna encesa? Ja saps com funciona, el protocol de seguretat, Olga.

La noia no respon. Es limita a reprendre el camí i a desconnectar l’aparell de comunicació.

—A la merda, el protocol de seguretat. —se sorprèn, renegant en veu alta.

Torna a alçar el cap per mirar de recuperar l’estat hipnòtic que tan sols uns segons abans la mantenia en l’èxtasi absolut al bell mig del prat. No obstant això, és massa tard. La segona intromissió del seu company de feina ha trencat la magnificència i la màgia del moment.

Amb la mirada perduda entre els estels i amb el cap ple de cabòries, l’Olga decideix passar pàgina i continuar amb la seva feina. Potser n’està fent un gra massa, pensa, però no hi pot fer res. No és gens amant del ressentiment, però si alguna cosa odia amb totes les seves forces, és que li tallin en sec aquells instants de comunicació directa amb la natura i amb si mateixa.

Al final del camp, resseguint un caminoi que el voreja, hi ha un petit turó rodejat d’una roureda que la noia supera amb rapidesa i facilitat després de trescar pel pendent. A l’altra banda del petit monticle hi ha una vall que serpenteja entre dues línies de bosc, juntament amb un rierol que es perd horitzó enllà. La lluna, passat el quart creixent, es reflecteix sobre l’aigua juganera que cau muntanya avall i la noia es pren uns segons per observar-la amb deteniment. Recupera el somriure i gran part de l’alegria que normalment la caracteritza, i és justament durant el descens per l’altre vessant que creu localitzar el seu objectiu.

Un punt de llum, a estones intermitent, brilla a tocar de la muntanya, allà on la immensa planúria es veu frenada per la imponent presència d’una paret natural gairebé vertical. És una llum tènue i esgrogueïda, i l’Olga, sense dubtar-ho, s’hi acosta amb tota la intenció del món de fer-se sentir.

Per arribar-hi ha de travessar el riu, i la noia ressegueix un camí estret envoltat de vegetació baixa que la condueix cap a la riba. Un cop se situa a tocar de l’aigua, s’ajup i es mulla les mans, acariciant-la i deixant-se acariciar per fer-li saber que és allà. Per pura educació. Civisme dut a l’extrem. Aleshores, s’incorpora i es mira el cel. Els estels continuen exactament al mateix lloc on els ha deixat abans, brillant amb un fulgor especialment intens que la noia interpreta com a bon averany. Els observa i s’hi comunica en silenci, com si abans de creuar el riu fos necessari interpretar un ritual específic per aconseguir el seu permís celestial i poder continuar endavant. La lluna, a la dreta, observa l’escena majestuosa i impertèrrita, i sembla que el seu posat indica benedicció. L’Olga pot continuar.

Amb les mans glaçades i la sensació de benaurança que aporta el fet de saber-se legitimada per la mateixa mare Natura, la noia travessa el riu utilitzant un antic pont de fusta que viu les seves últimes alenades de vida. Al seu pas, tota l’estructura xerrica, i a la part central fins i tot es veu obligada a saltar per evitar uns taulons podrits que sortosament ha pogut detectar a temps. Un cop a l’altra banda, apunta mentalment que ha d’obrir expedient i fer que algú vingui a posar-hi una mica d’ordre, i sense perdre més temps intensifica la marxa pendent amunt.

Ja és a tocar de la llum, i tot just després de deixar enrere una vella construcció de pedra seca i dos avellaners que agafa de referència, adverteix la presència dels campistes il·legals.

—Joan, ja soc al peu de la collada. Em sents? —informa, l’Olga, després de connectar el walkie-talkie.

—Hòstia, Olga! Ja has tornat a desconnectar el walkie? Porto no sé quanta estona intentant parlar amb tu! Estava a punt de venir-te a buscar. On collons tens el cap? —l’esbronca, l’home, amb la veu distorsionada i plena d’ira—. No pots quedar-te incomunicada així com així! T’acabaran obrint un expedient!

—Deu ser cosa de la bateria. —respon, ella, fingint sorpresa i assossec.

—La bateria? Però si són aparells nous de trinca!

—Les coses noves també s’espatllen, Joan.

—Au, va! Que no t’ho creus ni tu, això! Fes el favor de fer el que et dic o tindrem un problema greu! Dona havies de ser! No pots…

L’home es queda a mitja frase, o almenys és el que l’Olga es digna a permetre després de la resposta tan vehement, desagradable i fora de lloc que li dedica el seu company de feina. Aquell to és intolerable, i la noia no té més remei que tornar a apagar l’aparell comunicador.

«Que estúpid que és, en Joan, quan vol! Au, que el moqui la iaia! Més masclista i no neix, a sobre!»

L’Olga inspira amb totes les seves forces, expulsa l’aire i reprèn la marxa. Davant seu, a escassos trenta metres, una tenda de campanya —canadenca— de color vermell esgrogueït sembla aixoplugar els muntanyencs que s’han atrevit a saltar-se la llei. De ben segur que a criteri d’en Joan es mereixen ser engarjolats en alguna presó d’alta seguretat per haver gosat obviar una norma que especifica que a la riba nord del riu no es pot acampar.

La noia avança lentament, buscant les paraules exactes per no semblar idiota i per donar-se prou temps per estudiar les ombres que es veuen reflectides sobre la tela ataronjada. A dins, dues formes humanes es mouen de forma compassada, com si dansessin sobre un mar de foc que les anima a demostrar que amb els seus moviments són capaces de transmetre allò impossible emprant el llenguatge verbal.

I se separen, una a cada extrem de la tenda, i la silueta femenina s’estira lentament i panxa amunt sobre un matalàs de màrfegues i motxilles, mentre l’altra, de trets masculins, se li acosta de quatre grapes encara més a poc a poc. Les dues ombres es fonen en una de sola, i la dansa perd l’energia i passió inicials per acabar guanyant en tendresa. La fusió dels dos cossos interpreta un nou ball, amb moviments més centrats en mantenir la unió entre les parts, com si allò que l’Olga observa embadalida no fos res més que una nova obra de teatre protagonitzada per un sol personatge endut per l’èxtasi absolut.

I l’actuació de l’ombra desdibuixada sobre la tenda de campanya rep ràpidament l’acompanyament d’esbufecs i gemecs que van acomodant-se al ritme dels moviments de la parella. I a mesura que passen els segons, uns i altres s’intensifiquen; fins al punt que, a l’Olga, li sembla que el planeta sencer tremola sota els seus peus.

Petrificada a escassos passos de l’acció, la noia dubta de com prosseguir, i nota com per l’interior del seu cos s’hi remou un cuquet que feia temps que no notava. Recula encara una mica més, i no sap ben bé perquè els seus pensaments se centren en els millors records que té del seu primer amor i que només consulta en casos d’emergència. De sobte, se sent bressolada per un cos calent que l’abraça, i per unes mans de dits gruixuts que juguen amb els seus cabells arrissats. Una veu greu i tranquil·la li xiuxiueja paraules boniques a cau d’orella, i tanca els ulls. La intensitat del moment la trasllada cap a un espai i un temps que no li pertoquen, amb el cel estrellat sempre present. Està estirada sobre l’herba freda i humida d’un prat que sembla gairebé infinit, i un intens perfum de pluja d’estiu s’abraona sobre ella desencadenant un tsunami de sensacions que creia oblidades. Al seu costat hi jeu una figura masculina que mira cap al cel. Li brillen els ulls mentre xiuxiueja paraules que unides són màgiques, i ho fa lentament i amb una vocalització i un to de veu tendre i sensual. Tots dos s’abracen de costat, i ella se l’escolta mentre es deixa acaronar el rostre. I es giren, i es miren, i es besen. I l’univers sencer es col·lapsa.

La noia, esfereïda per la fidelitat d’aquell record, obre els ulls i fa un salt cap enrere de forma automàtica, recupera l’equilibri i es col·loca totes dues mans davant de la boca. Observa els estels, la lluna i la foscor que els acompanya, i també fa una llambregada general a tocar de terra per comprovar que ningú ha sigut testimoni d’aquella experiència que l’ha fet trontollar de forma literal. Ràpidament gira el cap en direcció a la tenda de campanya, i se sorprèn de veure que la foscor l’ha engolit sense miraments. Ja no hi ha rastre, d’aquella llum juganera del seu interior, ni de la dansa que les dues ombres interpretaven de forma magistral rere la tela esgrogueïda. Ara, la tenda es veu grisa, pràcticament indetectable sota l’obscuritat, i d’alguna manera l’Olga se sent abatuda. El silenci és gairebé sepulcral, i de sobte s’adona que aquell fil de màgia que havia sentit moure’s pel seu interior després de tants anys, s’apaga sense remei. I mira d’arrapar-se al record, a les romanalles d’un sentiment que anys enrere havia cregut etern però que el temps i la distància saben batre sense contemplacions. Aleshores s’asseu sobre l’herba humida, embolcallada per una sensació estranya de pèrdua, com si en aquell precís instant hagués estat traïda fins i tot per les estrelles, les seves millors aliades.

Per evitar veure’s atrapada en un bucle auto-flagel·lant, la noia encén el walkie-talkie i agafa aire mentre avança gairebé corrents en direcció al riu. Mirant de dissimular el plor contingut es dirigeix al seu company de torn.

—Joan, els excursionistes ja no hi són. Sembla que han marxat just abans que arribés jo.

Silenci.

—Joan?

So de fregit.

—Joan! Ets aquí? Que t’has enfadat? Merda, Joan, necessitava minimitzar l’impacte sonor, per acostar-me a la tenda. He apagat el walkie perquè no em sentissin, collons! —afegeix ella, desesperada i gairebé sanglotant.

El silenci de l’altra banda de l’aparell és el pitjor dels càstigs, en un moment com aquell, i la noia ho viu intensament.

—Va, home! Ara vinc i en parlem!

—No hi ha res a parlar, Olga. —respon finalment, el noi—. Res que ja no haguem parlat desenes de vegades. Tu sabràs què fas amb la teva vida, però a mi no m’arrossegaràs cap a l’abisme. Ja t’ho faràs!

—M’has estat sentint tota l’estona i no m’has dit res? —pregunta ella, cada cop més alterada.

—Bé, al final no és tan diferent del que fas tu. Ets una vil manipuladora, Olga. I ja t’ho he dit abans, dona havies de ser.

—Ets un mal… mira, més val que no digui res. Vinc cap aquí que te’n diré quatre de fresques en directe! —respon l’Olga, descontrolada—. I t’asseguro que no seran insults de baixa estofa com els teus comentaris misògins de merda!

L’amargor de la conversa li puja per l’esòfag, fins al punt que torna a apagar l’aparell i el llença contra el terra de mala manera. I es posa a plorar desconsoladament en plena nit, sota la llum d’una lluna que l’observa clarament a l’expectativa. No recorda que mai abans les llàgrimes li haguessin brollat dels ulls amb aquella ferotgia i abundor, i entre la pena i la ràbia que se la mengen per dintre és capaç de discernir l’orgull de saber-se forta i valenta. Es posa dreta un altre cop, sanglotant, amb la cara i les mans completament plenes de llàgrimes, i recull el walkie, i se’l penja al cinturó, i reprèn la marxa sense fer més escarafalls. En silenci i únicament acompanyada per la nit i un record emboirat d’un amor antic.

Asserenada després d’un passeig nocturn reparador, l’Olga enfila l’últim tram del pendent que l’ha de dur fins a la caseta de vigilància. Deixa enrere el bosc i s’acosta fins al cim pelat on des de fa molt temps hi ha instal·lat el punt d’observació forestal més important de la zona. S’atura, es gira, i fa una mirada àmplia a tota la vall que l’envolta. Inspira amb totes les forces i aixeca el cap per observar amb deteniment la construcció de fusta des d’on controlarà aquella part de la comarca durant el que queda de nit. La caseta de vigilància ja té els seus anys —almenys trenta-cinc— però conserva una imatge jovenívola i fresca gràcies a la bona feina que els tècnics forestals hi han anat fent al llarg de la seva vida. Tot i mantenir el color original de la fusta, té dos dels pilars pintats de blanc, així com l’emblema dels forestals imprès als quatre laterals, també del mateix color. Des de la seva posició i amb el cel estrellat de fons, la noia s’imagina que és una astronauta que torna a l’Estació Espacial Internacional després d’una sortida tècnica rutinària, i s’hi acosta tenint la sensació que el seu cos sura de veritat. Allò l’ajuda a superar el tràngol viscut a l’altre costat del riu, perquè pensar en l’espai l’obliga a adonar-se de la infimitat de la humanitat. No obstant, la fascina, tot allò desconegut, i qualsevol excusa és bona per recuperar la seva rutina d’imaginar-se un viatge per l’interior de l’Estació Espacial Internacional.

El mòdul Tranquility té una cúpula amb set finestrals, des d’on els astronautes poden observar l’exterior i gaudir d’un espectacle pràcticament incomparable amb res més. La resta de l’estació no té cap finestra, i per tant aquell espai privilegiat és lloc de pas obligat per a tot astronauta que vulgui recuperar el sender i no sentir-se engabiat les vint-i-quatre hores del dia. Els contrastos viscuts dins del complex són absolutament extrems, i d’alguna manera l’Olga també se sent atreta per aquest fenomen associat a la vida a l’espai. Al cap i a la fi, la seva pròpia existència és una muntanya russa, i no només hi està avesada, a que ho sigui, sinó que pràcticament es podria dir que n’és addicta.

Puja les escales, s’agafa a la barana i acaricia la fusta. Nota com les cames li flaquegen, està cansada, i en realitat l’últim que vol és discutir-se amb en Joan. Creua els dits i desitja amb totes les seves forces que el seu company de torn hagi marxat, tot i saber que amb això incompliria el protocol forestal i li causaria un senyor problema. Tanmateix, es planta davant de la porta i se la troba tancada amb clau. «Bingo!».

A dins, la quietud i la foscor s’abraonen sobre seu i li relaxen el posat. Amaina el ritme cardíac i la respiració, i les mans li deixen de suar. Tanca la porta i s’asseu en una de les dues cadires que hi ha davant de l’immens finestral des d’on es pot veure tota la vall. Al fons, el paisatge nocturn sembla voler despertar-se, i a l’horitzó, rere les muntanyes, s’intueixen les primeres llums del nou dia.

El cansament l’obliga a forcejar amb les parpelles, i el pes que nota sobre les espatlles és tan gran que ha de fer un esforç considerable per no adormir-se. Amb la mirada dirigida cap a l’exterior, es pren uns segons per pensar en els dos excursionistes, i una fiblada al cor li recorda que hi ha certs temes que és millor evitar en moments de baixesa emocional. Almenys, li queda l’orgull de saber-se bona persona, d’haver deixat tranquil·la la parella d’enamorats. I al cap li ve en Joan, i el maleeix en silenci.

A l’Estació Espacial Internacional, els astronautes dormen en un sac penjat d’una barra metàl·lica, en posició vertical, com si fossin una americana o un vestit resguardat dins d’un armari. I l’Olga, a causa de l’esgotament, s’aferra a l’imaginari per viure en pròpia pell la sensació de dormir flotant. I a fe de Déu que ho aconsegueix, perquè la fatiga que la rosega per dins li atorga el poder gairebé diví de sentir-se fora del seu cos.

Durant uns breus instants es veu a si mateixa penjada d’un armari, dormint en un dels compartiments de nit de l’ISS; i s’observa en tercera persona, i té temps de passar revista a la seva vida, com mai abans havia pogut fer. La visió d’ella mateixa dormint com si fos una papallona a punt de rebentar la crisàlide la fa sentir segura, la fa sentir poderosa; la fa sentir gairebé omnipotent. I no pot resistir-se a veure’s amb les ales desplegades, mostrant al món la seva bellesa interior però també l’atractiu del seu cos. I aquella sensació de benestar l’acompanya fins que el sol treu el nas rere les muntanyes, fins que els seus rajos horitzontals de primera hora del matí impacten amb fúria contra els camps arrebossats de cereals i verdures pendents de la recol·lecta, contra els boscos mil·lenaris, contra els masos centenaris, contra la torre de vigilància.

La calidesa del nou dia l’acaba desvetllant, i la noia obre els ulls amb la sensació que ha dormit durant hores. Estranyament se sent descansada, sense el pes que suposa arrossegar la càrrega que ha anat acumulant al llarg dels anys. I somriu, i li fa una reverència al Sol, i li agraeix la companyia.

Abans d’aixecar-se té temps de cavil·lar sobre l’experiència que acaba de viure, i instintivament recorda fragments d’obres de James Joyce, Lev Tolstoi, Edgar Allan Poe o Guy de Maupassant on es fa referència a la metempsicosi, una antiga doctrina filosòfica originada a l’antiga Grècia que es basa en la idea tradicional de la constitució triple de l’ésser humà (esperit, ànima i cos) i que afirma que determinats elements psíquics traspassen d’un cos a un altre després de la mort. I s’aferra a aquesta idea, i la barreja amb la de la papallona que l’ha fet sentir tan confortable tot just uns minuts enrere. I se sent extremament feliç.

Amarada d’un optimisme i un entusiasme inaudits, l’Olga es treu el telèfon mòbil de la butxaca i l’activa. Té cent vint-i-set missatges nous, però els deixa de banda i se centra en fer una trucada que no pot ni vol ajornar més. Mentre espera que a l’altre costat donin senyals de vida, es passeja per l’interior de la caseta de vigilància amb una energia i aplom dignes d’algú que ha descansat un munt d’hores i que indubtablement té el cap a lloc.

—Sí? —murmura amb certa incomoditat una veu aspra i greu.

—Joan!

Un silenci llarg i incòmode es fa lloc entre els dos interlocutors.

—Joan?

—Olga? —respon l’home, completament desconcertat i arrossegant les paraules—. Però què fas, trucant-me a aquestes hores? Que no saps que m’acabo de posar al llit?

—M’és completament igual. De fet, me n’alegro, d’haver-te molestat. —respon ella, amb arrogància—. Potser fins i tot et truco d’aquí un parell d’hores per acabar-ho de rematar.

—Com dius? —pregunta ell, sorprès per la reacció tan pueril i vehement de la seva companya de feina.

—Doncs això, que te’n vagis a prendre pel cul! Ets un cretí!

Un altre silenci s’apodera de la conversa, però aquest cop ho fa per quedar-se per sempre, de forma perpètua, perquè l’Olga penja el telèfon mòbil sense deixar dret a rèplica i se’l guarda a la butxaca, després d’assegurar-se que el contacte de l’última trucada queda bloquejat i que ja no podrà contactar mai més amb ella.

—Que et podreixis a l’infern! —crida, ella, amb totes les seves forces, deixant-hi la veu.

La noia es queda petrificada davant de l’immens finestral respirant acceleradament. Amb el cos encorbat i les mans col·locades sobre els genolls inspecciona la sanefa natural que dibuixa la fusta sobre el paviment, però a poc a poc va aixecant la mirada, recuperant una posició més erecta, més natural. A fora, les ombres allargades dels arbres semblen construccions extraterrestres d’un planeta inexplorat, i l’Olga les observa amb aquell delit infantil que la caracteritza i que sempre l’acompanya en qualsevol decisió important. I no s’ho pensa ni un sol segon. I es deixa portar per l’instint.

La naturalesa la reclama.

Deuen ser quarts de set del matí, i l’Olga obre l’armari de material i n’extreu la bossa més grossa que s’hi guarda. Amb compte i fent un gran esforç per la dificultat que implica moure aquell volum tan gros i pesant, surt a l’exterior amb la ment completament en blanc. Només té una idea al cap, i per dur-la a terme no li cal donar-hi gaires voltes.

Obre la bossa, i del seu interior en treu un parapent de tons marronosos amb el qual ha compartit centenars de moments inoblidables. En repassa alguns mentalment, i en cosa de pocs minuts ho té tot preparat per poder-se llançar muntanya avall, es col·loca les peces a lloc i inicia la carrera que l’ha de dur més enllà de la vall com si fos un ocell més de la contrada.

L’inici del vol el fa completament concentrada en aspectes tècnics, però ràpidament aconsegueix estabilitzar el parapent i es permet el luxe de centrar-se en el que realment és important. Des del cel observa tota allò que veu passar sota els seus peus amb la mateixa emoció de sempre. El cel ataronjat, les muntanyes imponents, el sol bonhomiós, els boscos exultants, els camps plens de vida… l’estampa matinal sembla una pintura expressionista que representa molt bé l’estat d’ànim de l’Olga. Se sap lliure, forta, invencible. I mentre li cauen dues llàgrimes dels ulls que el vent s’encarrega de fer-les voleiar cap enrere, la noia pren la decisió més important de la seva vida.

Ho deixa tot. Se’n va.

I continua volant, i mentre sobrevola un dels camps de color groc té temps per fixar-se en un jove pagès que la saluda amb efusió. És jove i ben plantat, i va acompanyat d’un gos blanc que també vol fer-li saber que li desitja un bon viatge a base de lladrucs que ella és incapaç de sentir. Aprofitant els diferents corrents d’aire que circulen a aquella alçada, l’Olga alenteix el parapent, amb tota la intenció del món de dedicar més temps a estudiar l’home i el seu company caní. No els recorda haver vist mai, i enfocant la mirada una mica més enrere s’adona que són els nous inquilins de Cal Trabuc, un mas que portava més de deu anys deshabitat. I l’alegria per aquella notícia la desborda del tot. I les llàgrimes li brollen galtes avall sense parar.

És cosa de la felicitat. La mateixa que l’obliga a continuar amb el vol més enllà del que tenia previst. Diu adéu amb les mans, però no només per acomiadar-se amb certa recança del pagès amb qui segurament s’hauria avingut d’allò més, sinó per dir adéu a tot allò que deixa enrere i que passa a formar part d’un passat que vol recordar amb tendresa. I el parapent desapareix rere les muntanyes, just en el precís instant que l’Estació Espacial Internacional sobrevola la Terra en aquell mateix punt del planeta.