Hoy es primavera

Estimats, avui les emocions estan a flor de pell. La Nina Da Lua ha presentat un llibre que és una joia, un llibre on explica el procés de guariment que l’ha dut a superar amb èxit el que en el seu moment –ara fa set anys– va ser un sotrac brutal a la seva vida. Un procés que ha comptat amb moments blancs, moments grisos i moments negres, però que ella ha tingut la força i la valentia de transformar-los i agrupar-los tots simplement en moments vitals. Plens de vida. Plens de llum. I en Marc, el seu fill, hi té molt a dir, en aquesta transformació.

El seu exemple és inspirador, i cal dir ben fort i als quatre vents que si algú es mereix ser feliç és ella. La seva lluita ha sigut desigual i en algun moment fins i tot ha estat a punt de perdre, però la seva perseverança, el seu amor i la seva llum –i uns metges magnífics a primera fila– han aconseguit allò que semblava impossible.

Gràcies per ser com ets, bonica! #Hoyesprimavera

http://stendhalbooks.com/producto/hoy-es-primavera/

L’imperi dels lleons

D’en Sebastia Bennassar he llegit un munt de novel·les –de negres i d’altres colors– i puc dir ben alt que les històries que ens explica sempre m’han captivat d’allò més. Amb l’Imperi dels lleons, però, sembla que en Tià fa un pas més endavant, i que a més a més d’explicar-nos una història magníficament tramada i escrita, ens delecta amb un immens treball periodístic i amb un estudi exhaustiu a nivell d’història recent. Llegint la novel·la ens assabentem de tot allò que la màfia lionesa va fer des de principis dels anys setanta per acabar convertint-se en un dels grups criminals més importants dels últims anys, i ja aviso que no escatimaven en violència extrema i gratuïta. Una de les gràcies des del punt de vista dels lectors catalans, evidentment, és que gran part de la història passa a casa nostra, concretament a la Costa Brava, i això és un al·licient més per sentir-nos més propers al clan Niege i als seus enemics. Perquè sí, perquè vulguis o no acabes sentint en Jean Niege, la seva família i la resta de la banda com a éssers propers a qui acabes desitjant el millor.

Com sempre, la novel·la està magníficament escrita, i l’alternança constant entre les dues trames distanciades més de trenta anys li donen un motiu afegit per no poder deixar de llegir. No us la perdeu!

Felicitats, Tià, una feina encomiable!

http://www.crims.cat/cat/coleccio/28/L-imperi-dels-lleons.html

El somriure de Darwin

Llegir un llibre d’una tirada és un plaer que poques vegades he pogut regalar-me, sobretot a causa de la logística familiar. Tanmateix, ara que estic al llit engripat i sense haver-m’ho plantejat abans, es podria dir que ho he mig aconseguit. En una tarda-vespre i un matí m’he polit El somriure de Darwin, de l’Anna Maria Villalonga, i l’experiència ha sigut magnífica. Potser sembla una bestiesa, però permetre’s el luxe de llegir un llibre com aquest sense gairebé aturar-se és una delícia; i això vol dir dues coses: que he tingut temps de fer-ho, cosa que habitualment no tinc, i que la lectura ha sigut realment apassionant. De fet, els adjectius serien uns quants més: excitant, absorbent, captivadora… i anar tirant.

Els tres personatges protagonistes, que de fet en són quatre, estan tan ben construïts i són tan creïbles que vius els seus temors, els seus anhels i les seves esperances com si fossin els teus. I això que un dels personatges és un fill de puta en tota regla. Només per poder conèixer els seus protagonistes és de lectura obligada, però és que, a més a més, la història és tan tendra… i dura, i colpidora, i plena d’injustícies. És magnífica i està escrita amb molt d’amor i molta ràbia.

L’única part negativa –que no ho és de la novel·la en sí– és que tot el que s’hi explica deu haver passat alguna vegada, o dues, o moltes, a la vida real. O si més no, successos gairebé calcats, i això significa que l’Anna Maria fa una fotografia de la nostra societat tal com és: la majoria de cops injusta.

I no m’esplaio més que no vull fer espòilers.

Enhorabona, Anna Maria! Una lectura esplèndida!

Per cert, la novel·la l’ha publicat Llibres del Delicte.

Mans negres

Mans negres. Set històries curtes ben negrotes on en Marc Sergiot, l’inspector insígnia de Jordi de Manuel, hi té una presència més o menys important en funció del relat. Un homenatge en tota regla a un personatge que ha acompanyat a l’autor durant molts anys. Just el que necessitava aquests dies de molt tragí i poc descans! Indispensable!

I per cert, aquest dissabte dia 4 de febrer a la una del migdia es presenta a la Llibreria Nollegiu. Esteu avisats!

http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2017/01/mans-negres-de-jordi-de-manuel.html

La sega, de Martí Domínguez

La meva primera lectura de l’any ha sigut “La sega”, d’en Martí Domínguez, una novel·la ambientada al País Valencià rural durant els primers compassos del franquisme. L’autor posa èmfasi a les relacions que s’estableixen entre masovers, maquis i guàrdies civils, i com cadascuna de les parts encara l’inici d’aquest període fosc de la nostra història. S’hi narren, sobretot, fets tristos i injustos, descrits de tal manera que corprenen al lector des del minut u. És una obra extraordinària, que, entre d’altres, ha de servir perquè els que no ho vam viure tinguem present que, no fa gaire, al nostre país la gent es matava per motius ideològics o simplement perquè sí. I el més meritori de tot és que Domínguez, nascut als anys seixanta, ho narra tal com si ho hagués viscut, com si ell mateix hagués sigut testimoni d’aquesta història punyent protagonitzada per en Goriet. I ho fa amb una fidelitat que estremeix.

El mercat literari està ple d’obres que tracten la postguerra, que contextualitzen històries en una època que molts que la van viure –no tots– voldrien oblidar. Tanmateix, “La sega” és una de les que destaca sobre la resta pel seu testimoni colpidor i per la riquesa que desprèn a nivell literari. Totalment recomanable.

Joguines

A casa, els reis han dut joguines per a tothom. Per a petits i grans. Algunes, però, han arribat acompanyades de controvèrsia. Al Roger, de 7 anys, li van portar una joguina titllada erròniament “de nena”. Ell l’havia demanat i va ser un dels regals que li va fer més il·lusió, fins que ahir, a l’escola, els seus companys ho van trobar motiu de befa. El nen va tornar a casa sense entendre res, trist i enrabiat. En quina merda de món vivim? I els seus companys, pobres, no en tenen cap culpa. Ni tan sols els pares, déu me’n guard de fotre’m en merders innecessaris. Però què collons estem fent com a societat permetent que els més petits creixin amb tants prejudicis? No hauríem d’estar evolucionant cap a positiu? La discriminació per sexe en tots els àmbits és una xacra que hem d’arrancar de tots nosaltres amb urgència. I alto, que no vull donar lliçons a ningú, perquè de ben segur que jo arrossego tics d’aquests a cabassos.

Superpoblats!

Al calaix on guardo els escrits –acabats o no– que vaig acumulant al llarg dels anys hi tinc dues novel·les inacabades els arguments de les quals tenen el mateix punt de partida: la superpoblació de la terra. Un fet que no se’ns ha de fer estrany tenint en compte la tendència que portem com a espècie, multiplicant-nos sense parar i mostrant un menyspreu absolut per a la vida que ens envolta.

No sé si el moment que ens ha tocat viure s’ha de catalogar com a bo o com a dolent –suposo que és el que ens ha tocat i punt–, però és curiós –o fins i tot pervers– que dels més de 200.000 anys que fa que l’ésser humà habita la Terra ens hagi tocat representar-lo just en el moment crític de la seva existència. No vull ser fatalista perquè encara tinc l’esperança que ens en sortim, però només cal veure el vídeo que adjunto per entendre que portem dos-cents anys jugant amb foc. I la flama és cada cop més intensa.