Assaig zombie

Després d’arribar a casa cuita-corrents, tenia el temps just de preparar la bossa amb el material necessari per l’assaig. El dia anterior m’havia endut el Metal Zone i un munt de cablejat del local cap a casa i, si volíem tocar en condicions, em tocava retornar-ho tot al seu lloc. Feia tres o quatre coses de cop, perquè després diguin que els homes no podem fer més d’una sola cosa a la vegada. Omplia la motxilla de trastos electrònics, suava, respirava i caminava i, potser, podria afegir, que tot allò m’estressava.

Un cop amb la motxilla a l’esquena, vaig entrar un moment a la cuina per endur-me, d’una sola queixalada, dues mandonguilles sobrants del migdia. Els dies d’assaig tornava que ja era l’endemà, i la gana no es feia esperar. Un cop satisfet i amb restes de mandonguilla rebaixada amb llimonada entre les dents, vaig agafar la guitarra que tenia esperant-se a la porta del rebedor i vaig baixar les escales de set en set. La Laia encara no havia arribat, el Calzedonia tancava molt tard.

Un cop al carrer, vaig travessar Santanyí, vaig arribar fins al carrer Alella i, vint metres més avall, a l’alçada de la cantonada amb Desfar, em vaig trobar, cara a cara, amb el nostre tractoret de ciutat, el Fiat Uno negre que sempre m’acompanyava allà on el necessitava. Vaig deixar tots paquets al seient del darrera i em vaig posar còmode al seient del pilot, els comandaments del qual semblaven sortir de la mateixa nau Enterprise.

Aquell dia seríem quatre, només, però per dur a terme les tasques que teníem preparades per a aquell assaig, podíem prescindir totalment de la bateria. S’acostava la data del gran concert de presentació del nostre segon disc, la sala Mephisto ens rebria al cap de deu dies, i havíem d’estar ben preparats. És per això que ens preníem tan seriosament cadascun dels centenars d’elements que entraven en joc en qualsevol actuació. Aquell assaig aniria destinat a perfeccionar alguns dels dibuixos que fèiem entre les dues guitarres i el baix i la veu ens guiaria fins a assolir l’objectiu.

L’Oriol m’esperava al davant del portal de casa seva. Ell i el seu inseparable instrument de quatre cordes van pujar al cotxe, ens vam saludar i, després de fer un parell d’acudits fàcils, ens vam posar en marxa. El número 96 del carrer Pallars ens esperava amb els braços oberts.

Per sort, i com sempre, trobar aparcament a la nit de Poble Nou entre setmana era cosa fàcil. Amb només mitja maniobra, inevitable si volia encaixar bé el cotxe, i un sol canvi de marxa, el tractoret havia quedat ben aparcat fins al cap de dues o tres hores. Vam baixar del cotxe, vam travessar el carrer fent cas omís al pas de peatons, i ja érem a lloc. Com era habitual, la porta que conduïa als bucs d’assaig des del carrer era entreoberta. El continu anar i venir de totes les bandes que es preparaven allà dins, provocava que aquell panell metàl·lic amb doble frontissa no estigués, quasi bé mai, en el seu estat tancat.

La Sandra i el Dani ja havien arribat, ens vam saludar efusivament, una mica en plan xuleta de barri i, després de cinc minuts de xerrera mentres acabàvem de fer els preparatius necessaris per al començament de l’assaig, ens vam posar a la feina. La concentració era total, repàs rere repàs, anàvem pulint els temes com si amb una llima anéssim traient les rugositats molestes. Al cap de dues hores i mitja teníem tres temes més brillants que la cristalleria de l’àvia dels Alonso. La resta haurien d’esperar fins al següent assaig.

Els comentaris i sensacions posteriors a aquell intercanvi de notes foren entusiastes, tot plegat anava agafant la forma que havíem desitjat i l’orgull se’ns reflectia a la cara. Mentre recollíem el material i el deixàvem preparat pel següent assalt, el Dani recordà, com un flaix premonitori, que no teníem la clau de la porta d’entrada, la que donava al carrer. Feia pocs mesos que gaudíem d’aquell local i només els més veterans tenien el privilegi de tenir en possessió la clau de la porta que mai es tancava. Per un moment, pensà en el pitjor dels casos, ja no se sentia cap grup assajant, s’havia fet molt tard i tothom havia marxat a casa seva. Érem els últims.

Tot i tenir el noranta-nou per cent de certesa de que es trobaria la porta oberta, com hauria passat la immensa majoria de cops, el Dani no es pogué estar d’anar-ho a comprovar. Agafà la maneta de la porta i estirà cap en dins. La cara d’aquell noi llarg, prim i de cos atlètic, feu una ganyota de sorpresa, acompanyada d’un -Me cagun la puta! La porta era tancada amb clau. No podíem sortir.

Un cop estiguerem tots informats de la situació en que ens trobàvem, ràpidament començarem a buscar-hi remei. Efectivament, la resta de bucs d’assaig estaven buits, no hi havia ningú més. Teníem un senyor problema. Allà dins, els mòbils no tenien cobertura, i no podíem avisar a ningú de la situació en què ens trobàvem. La única manera de no haver de passar la nit allà dins era forçar la porta, fos com fos.

Al final del passadís, que feia d’eix central per a la unió de tots els locals, va aparèixer una porta metàl·lica de doble fulla de la qual mai abans havíem tingut constància. Les dues fulles de la porta estaven unides amb un candau i, després d’intentar forçar la porta del carrer sense èxit, aquesta havia de ser la bona. Aquell candau volaria ràpidament. L’Oriol, tot forçut ell, com qualsevol baixista de qualitat, va agafar un extintor penjat a la paret i, amb dos parells de tocs subtils i sorollosos, es desfé d’aquell incordiós tros de ferro. L’alegria envoltà al grup, per fi podríem sortir. Entre els quatre vam obrir la porta, que necessitava una bona dosi de 3 en 1 al seu esquelet, i ens vam quedar ben parats. Davant nostre apareixia una nau industrial de dimensions descomunals, era tan gran que no podíem veure’n el final, sobretot a causa de la falta d’il·luminació, que es limitava a punts de llum molt tènues, repartits al llarg d’una estructura que abarcava tot el sostre, que indicaven que el recinte es trobava fora de l’horari laboral. Se’ns multiplicava la feina.

Un cop recuperats de l’excitació d’aquell moment, havíem de trobar la sortida, i havia de ser ràpidament, la gana apretava i la meva panxa no aguantaria gaire més sense una altra dosi de mandonguilles del dia anterior. Ens repartirem en dos grups, els dos germans i l’Oriol i jo, i analitzarem, fins a l’últim racó, aquella nau poc amigable. Teniem un cert temor enganxat a l’esquena, aquell lloc començava a desprendre energies negatives, i la sensació que havíem de sortir d’allà el més aviat possible era cada cop més gran. De sobte, d’una de les portes metàl·liques laterals que ja havíem examinat, s’obrí fent un fort espetec. L’Oriol i jo, des d’on estàvem, camuflats per casualitat rere una pila de ferralla mal apilada, teníem un molt bon punt de vista de la porta en qüestió. El forat de la porta deixava entrar una llum groguenca que il·luminava els primers deu metres quadrats de la nau i que mostrava una ombra terrorífica que quedava marcada al terra. Un home, corpulent com en Hulk, pelut com l’os Iogui i vestit amb una samarreta imperi de color groc pàl·lid i uns pantalons militars, entrà en escena de manera triomfal. A la mà duia un ganivet que semblava extret de la col·lecció d’en John Locke i, acostant-se’l a la boca, netejava la fulla amb la llengua, com si acabés d’escurar les restes de la seva última víctima.

Jo m’estava escagarrinant i l’Oriol feia cua darrera meu. Paral·litzats per aquell moment tan tens no podíem fer res més que amagar-nos en algun lloc segur. Jo, però, no podia treure els ulls de sobre d’aquell individu tret d’una pel·lícula del Van Damme, no m’ho podia creure. L’home, finalment, accedí a la nau i, poc a poc, començà a fer una ronda de vigilància. Ens anàvem movent per evitar trobar-nos-hi cara a cara, aquell palet ple de ferralla ens servia d’amagatall. A la llunyania, a l’altra banda de la gran sala, em semblà veure els dos germans Alonso, en una situació semblant a la nostra, anaven canviant la posició depenent dels moviments del vigilant terrorífic.

Passaven els minuts i aquell joc començava a ser cansat, l’individu musculat artificialment caminava entre els palets de forma aleatòria i no semblava tenir ganes de parar. Havíem de sortir d’allà fos com fos, si al cap de mitja hora no hi havíem aconseguit em menjaria l’Oriol.

Prop de les dues de la matinada, encara sense poder avisar a ningú, el senyor cepat semblà canviar la rutina. De cop i volta, s’allunyà de la nostra posició fins a arribar a l’extrem oposat de la nau, prop de la porta que duia als locals d’assaig. L’home, tot i que semblava haver descobert el candau fet a miques, no s’immutà ni mica, s’acostà a un panell ple de botons enganxat a la paret i pitjà una combinació concreta. Un so estrident i continu quasi bé destrossa els nostres timpans, la persona que havia configurat el to i el volum d’aquella alarma deuria ser poc fina d’orella.

En aquell moment ens vam fixar en l’existència d’una sèrie de panells metàl·lics col·locats a terra, al mig de la nau industrial. Eren uns panells d’uns dos metres de llargada per 1 d’amplada que, enrasats amb el paviment, quedaven camuflats a la vista. En total eren una vintena de panells, organitzats en una matriu de dos per deu. La sorpresa fou que, després de l’activació d’aquells botons per part del senyor musculman, no només l’alarma s’activà. Els vint panells metàl·lics eren portes, tot plegat era com si vint taquilles s’haguéssin posat tombades a terra i incrustades al paviment, i aquestes, s’obriren totes de cop.

Vaig poder ofegar un crit que podria haver superat a la pròpia alarma que encara sonava. De cada una de les taquilles de terra en sortí una persona, si és que es podien definir així. Amb pocs segons, un exèrcit de vint homes amb cara de pocs amics, es presentaren davant de l’home cepat, que encara llepava el ganivet amb la llengua. La imatge era terrorífica, semblava treta d’una de les pitjors pel·lícules de zombies de la història. Aquells personatges anaven vestits quasi bé amb parracs, amb prou feines obrien els ulls i els seus moviments eren robòtics d’estil. Ja no sabíem com posar-nos.

Aquells homes mal fets parlaven fent uns sons guturals faltats d’expressió i sentit. Després de dirigir-se al senyor del ganivet, que semblava ser el seu cap, es posaren a remenar la ferralla que estava repartida per la nau. Cadascun d’ells tenia molt clar la seva feina, que no semblava tan terrorífica com la seva aparença. Un classificava per colors, l’altre per mides i un altre recollia els grups i els encaixava, tot plegat era com una cadena de muntatge zombi. Al cap d’uns instants un fil musical s’activà, els 40 principales començaren a sonar a tot drap al llarg de tota la nau, cosa que, per sorpresa nostra, semblava reviure els cossos d’aquells individus acabats de reviure d’una forma un tant divertida. Alguns movien la cintura, altres seguien el ritme amb les mans, uns xiulaven desafinant les melodies de la ràdio i, els més agosarats, ballaven de forma descarada.

Totalment embadalits amb aquell videoclip en directe davant dels nostres ulls, no ens vam adonar de que l’home cepat se’ns acostava. Quan vam aixecar el cap era massa tard, l’home, que jugava amb el ganivet a treure’s la brossa d’entre les dents, ens atrapà in fraganti. La tremolor de les nostres cames quasi bé crea un terratrèmol de vint-i-set graus a l’escala de Richter però, sortosament, no feu falta arribar a aquell extrem. El senyor músculs, amb posat desafiant, ens confongué amb dos dels treballadors d’aquella empresa que contractava a no-morts. Suposo que per les pintes que feiem, podíem passar com a membres d’aquella comunitat tan especial. L’home, encara amb el ganivet clavat a l’entredent, i ajudat per un parell de sons inintel·ligibles, ens ordenà que tornéssim a la feina. L’Oriol i jo, mirant-nos amb estupefacció total, ferem cas al nostre nou cap i començarem a remoure la ferralla d’un dels palets, de forma dissimulada.

Mentrestant, el Dani i la Sandra seguien amagats rere una columna observant les nostres evolucions dins del mercat zombi de formació professional. Estaven situats prop de les persianes metàl·liques que donaven al carrer, o si més no, el seu sentit de la ubicació així els ho donava a entendre i, en el mateix moment que els seus rellotges marcaven tres quarts de tres de la matinada, una d’aquestes persianes s’obrí d’una tirada. Una alenada d’aire fresc fregà els seus rostres, cosa que agrairen considerablement. Després d’aquella, la resta de persianes de la nau s’anaren obrint una darrera l’altra, amb grans espetecs que informaven del seu estat. Els dos germans, abans de pensar-s’ho dues vegades, s’escapoliren per una de les sortides, camuflats entre una pila de ferralla que estava preparada per ser entregada. Havia estat relativament fàcil, però ara havien de treure’ns, a mi i a l’Oriol, d’allà dins.

Els dos germans anaren a buscar ajuda, un mosso, un policia, el que fos per intentar treure’ns d’allà dins. Després de córrer uns minuts sense èxit en la recerca, al carrer Marina es trobaren una parella d’agents de la guàrdia urbana. Ràpidament i encallant-se amb les paraules van explicar-los que una colla de zombis ens havien segrestat i ens tenien segrestats, obligats a fer treballs forçats. la parella d’urbanus es prengueren tot allò com una broma, però, tot i que donaven per bojos aquells dos germans exaltats, els seguiren fins als llocs del fets. Un cop davant de la façana de l’empresa zombi, es miraren el panorama de lluny i l’analitzaren. Tot semblava correcte, simplement un torn de nit treballava classificant ferralla. Què hi havia d’estrany, allà? La Sandra i el Dani insistien amb el fet de que eren zombis, tota aquella gent eren uns no-morts que ballaven en hores de feina. I nosaltres entremig.

La parella de la Guàrdia urbana, tot i no ser la seva feina, s’acostà fins a una de les portes. L’Oriol i jo, al veure com s’apropaven, vam decidir aprofitar el moment. Vam deixar tot el que estàvem fent i vam córrer esperitats fins que ens vam trobar, cara a cara, amb els dos controladors del trànsit. Els vam abraçar i no els vam fer petons perquè ja hauria sobrat, però vam estar a punt de fer-ho. Se’ns van treure de sobre i ens van apartar cap a un costat. Ràpidament, ens vam acostar a on eren el Dani i la Sandra, per fi havíem escapat d’aquell lloc tan terrible.

Els següents tres anys, tots quatre, els vam passar en un centre psiquiàtric d’alta seguretat, al recinte destinat als músics amb al·lucinacions. Tot allò dels zombis i el senyor dels músculs grossos, segons els metges que van estudiar el nostre cas, no eren res més que manipulacions involuntàries de la realitat. Sembla ser que aquella empresa es dedicava a fer jaquetes de cuir, només hi treballaven dones de mitjana edat i anaven ben vestides per contracte. Això sí, durant el torn de nit, la vigilant s’escurava les dents amb un ganivet. El concert a la sala Mephisto hauria d’esperar.