Condemnat

Jérôme K. Cussó esperava l’hora de la seva mort assegut en un fred banc de pedra. Des de la seva fastigosa cel·la humida de dimensions ridícules, en Jérôme passava les hores renegant en veu baixa. Ell, que durant els últims quinze anys havia dedicat, en cos i ànima, tots els seus esforços per ajudar als més desafavorits, es trobava ben bé a punt de ser assassinat vilment per ordre d’un rei al qui no havia reconegut mai com a tal. Si tingués la possibilitat de trobar-se cara a cara amb aquell lladre engalanat fins a les celles, seria ell, el que l’hi tallaria el coll.

La plaça central d’Ullcluc era plena a vessar, la multitud sobreeixia pels carrers que desembocaven a aquell espai polivalent, aquella execució havia despertat la curiositat de quasi bé tota la població de la ciutat. Càntics a favor del rei i en contra d’en Jérôme s’anaven repetint amb més insistència a mida que s’acostava l’hora en què el botxí alçaria la destral i la deixaria anar, amb totes les seves forçes, a sobre del coll d’aquell suposat malfactor.

En Jérôme podia sentir aquella cridòria des de la cel·la on es trobava reclòs. Allò encara el posava més furiós, si és que era possible, i no parava de repetir en veu alta que, tard o d’hora, es venjaria del rei d’una manera o altra. Al cap de pocs minuts quatre guàrdies reials entraren en aquell recinte de la presó i es dirigiren a la cel·la on descansava en Jérôme, obriren la porta feta a base de barrots oxidats, alliberaren al presoner de la cadena que unia la seva cama amb la paret de pedra i se l’endugueren arrossegant-lo de qualsevol manera. Havia arribat l’hora.

A l’exterior, el portaveu del rei pujà a l’escenari fet de fusta i es dirigí al poble. -Benvolguts conciutadans, avui, després de diversos intents fallits i d’anys de lluita contra ell, finalment, serà executat el lladre i assassí més perillós de la província d’Ullcluc. En Jérôme K. Cussó serà castigat amb la decapitació pública més aclamada pel poble en els últims temps. Tot i així, els seus col·laboradors més propers continuen en llibertat, si algú de vosaltres té qualsevol mena d’informació que ens ajudi a trobar a aquests enemics del poble, serà recompensat degudament. Si us plau, si gaudiu d’algun coneixement interessant, adreceu-vos a qualsevol representant del rei.

Els insults anaven pujant de to mica en mica i, en el moment que, des d’un dels laterals de la plaça, aparegué el condemnat a mort escoltat per la guàrdia reial, la cridòria arribà a uns nivells estratosfèrics. El petit trajecte que hagué de fer en Jérôme, de no més de cent metres, a través d’aquella multitud que el volia a l’olla bullent, fou insuportable. Tot i la protecció dels guàrdies, molt limitada en alguns moments, a la seva cara arribaven desenes d’objectes llancívols de baixa estopa, escopinades, ossos de pollastre, o excrements de gallina, entre d’altres. Finalment, el presoner fou dut fins a l’escenari amb èxit, per sort per ell havia arribat d’una sola peça.

El lligaren de mans i peus i el feren agenollar davant d’un petit cub de fusta que serviria per recolzar el cap. Un cop en posició, i encara amb la banda sonora d’aquells crits plens d’odi, entrà en escena la religiositat d’aquella ciutat. Un capellà amb el rostre tapat per no ésser reconegut, es personà davant del condemnat i deixà anar un llarg i avorrit discurs sobre el fat que esperava a aquell pobre home allà ajagut. Mentrestant, al balcó reservat per a les personalitats més importants de la ciutat, situat just davant d’aquell escenari macabre, aparagué el rei en persona, acompanyat del seu seguici. Durant uns instants els ciutadans d’Ullcluc aclamaren al monarca com si d’una divinitat es tractés i, després de l’ensabonament general, l’atenció se centrà, altra vegada, al centre de la plaça.

Tot estava a punt per l’execució, el condemnat ja portava una estona en posició i, en aquell instant, el botxí es presentà davant d’aquell públic entusiasta. Tapat de cara amb una tela gastada de color negre, l’encarregat de dur a terme l’execució, s’acostà al condemnat. Només els dos ulls tenien permís per entrar en contacte amb l’aire carregat de la plaça, la resta del rostre havia de quedar en l’anonimat per evitar represàlies. L’home agafà la destral que descansava a terra, l’alçà ben amunt i deixà anar un crit llarg i eixordidor. Els ciutadans d’Ullcluc reproduiren exactament el mateix xiscle, augmentant, així, aquell ambient tan hostil per a en Jérôme.

La destral s’aixecà i, quan estava al punt més alt de la trajectòria, a punt de tallar en sec el coll del presoner, una fletxa, que travessà l’aire a una velocitat vertiginosa, acabà clavada a una de les mans del botxí. Aquell home covard i despiatat caigué en sec i es començà a retòrcer per terra per culpa d’aquell dolor insuportable. Paral·lelament, desenes d’arquers, sortiren dels seus amagatalls situats en diferents punts estratègics de la plaça, i començaren a disparar a marxes forçades. No tiraven a matar, simplement tiraven ràfegues de fletxes que, al caure, quedaven clavades a terra en posició vertical, de manera que crearen una barrera de seguretat al voltant d’en Jérôme. Evitaren, així, que ningú es prengués la llibertat de matar-lo mentre romania lligat de mans i peus a l’escenari. Aquelles ràfegues, a més, provocaren una desbandada general. Entre crits de pànic i horror, la gent, desaparegué en un tres i no res. Per acabar-ho d’adobar, un parell d’artefactes voladors, fets de fusta i palla, aparegueren a l’escena de la batalla, creant encara més por entre els espectadors. Aquells dos objectes que suraven a l’aire, gràcies a unes hèlixs de fusta de roure tallades molt fines, eren obra del conegudíssim Leonardo da Vinci, gran amic i partícip del mateix bàndol que en Jérôme. Des d’allà, una desena d’arquers evitaren la fugida del rei. Els papers havien canviat totalment, ara, el presoner, havia estat alliberat i, un cop hagués recuperat les forces, decidiria què faria amb aquell monarca i els seus endemoniats sequaços.

Aquell gir inesperat havia estat gràcies als tres sisos seguits que en Paul havia tret. El joc, moltes vegades, depenia de ratxes bones i dolentes i, en aquest cas, la tirada d’en Paul havia salvat, de la mort inevitable, al nostre heroi particular. En Xavi i en Jordi no se’n sabien avenir, allò sí que era mala sort de la grossa. Després d’aquella estratègia tan elaborada que havien preparat els dos germans Pascual i que els havia dut a capturar aquell objectiu tan difícil de ser localitzat, finalment, fou derrotada per una tirada de tres daus que decidiren l’esdevenir d’aquella partida.

Ara només faltava descobrir què passaria amb el rei, i em tocava a mi entrar en escena. Vaig agafar un dau, el vaig remanar amb força fent servir l’interior de les meves dues mans, i el vaig llançar amb força sobre la taula que ens servia d’escenari. Després de rodolar efusivament, el dau s’aturà i mostrà el resultat, un u.

El rei, al veure’s sorprès i derrotat d’aquella manera tan humiliant no tingué més remei que posar fi a aquella agonia de forma radical. En una badada dels seus oponents, aconseguí avançar a través del balcó on havia estat detingut i, un cop a l’extrem del voladiu, es llançà al buit. Quinze metres de caiguda aconseguiren posar fi al regnat d’aquell monarca malvat.