Coets teledirigits

A en Sergi l’encantava la jardineria. Al pati de la meva tieta, cuidava les plantes com si fóssin les seves germanes, deixava les rajoles com una patena amb l’ajut d’una escombra i després passava el rasclet entre les pedres per treure’n les fulles invasores. La imatge d’aquell nen de vuit anys aparentment inofensiu i amb aficions especialment tranquil·les era una façana protectora. Al seu darrera s’amagava la criatura més temuda pels seus veïns. Era el gamberro del poble, títol que es guanyà ràpidament amb el pas del temps i els successos on es veia involucrat. La majoria de vegades, jo també formava part de la història.

Un matí del mes de Juliol de l’any 87 jugàvem a casa seva. Mentre la seva mare netejava les habitacions, nosaltres simulàvem un programa de ràdio que gravàvem en cassette utilitzant una gravadora portàtil del seu germà. Els botons REC i PLAY es mantenien premuts una bona estona, fins que, després del pronòstic del temps, donàvem per acabada la jornada laboral.

El dia anterior se’ns havien acabat les existències de petards del dia de Sant Joan i ja no teníem la possibilitat de fabricar explosius especials com els que havíem anat instal·lant i activant al llarg de les últimes setmanes. Havíem fet servir quilos i quilos de pólvora de piules i carpinteros per fabricar aquells explosius de potència més que significativa. La gent del poble ja ens renyava per avançat i, quan ens veia passar a prop del seu portal o del seu cotxe, sabien perfectament que els nostres objectius preferits eren les seves possessions materials. De cop, em vaig adonar de la presència d’una bossa que havia deixat recolzada a una cantonada del menjador el dia anterior, me n’havia oblidat, quin greu error. El meu pare, que s’encarregava de comprar tot el material pirotècnic en qüestió, havia afegit, a última hora, un paquet de coets grossos de dos metres de llargària d’aquests que, un cop arriben a la màxima alçada, foten un pet que més val estar ben avall. Eren per ell, però jo n’havia separat cinc, i allà els teníem, ben preparats per fer-los servir.

Al posar al corrent de l’existència d’aquella bossa a en Sergi, va obrir els ulls com si fóssin dues taronges de mida súper, símptoma de que alguna de les grosses l’hi ballava pel cap. Jo ja reia abans d’hora, les nostres càpsules suprarenals començaren a segregar adrenalina en quantitats industrials i, en pocs minuts, la nostra activitat física i mental es veié incrementada temporalment. En Sergi anà a la seva habitació a buscar l’”eina” i, abans de que la seva mare pogués descobrir les nostres intencions, ja havia tornat al menjador. L’”eina” era una mena de llançamíssils que havíem construït l’any anterior i no era res més que la unió de sis ampolles de cava unides per una estructura de plàstic que, creant una matriu de 2×3 col.locada sobre una base inclinable, permetia el llançament dels coets.

La finestra del menjador era oberta, com que feia calor, el pis ventilava per allà. Si teníem sort, la mare d’en Sergi no s’adonaria dels nostres moviments. Col.locàrem l’”eina” a l’ample ampit de la finestra i apuntàrem el llançamissils cap a l’objectiu que marcà en Sergi, el Supermercat.

La façana de casa seva enfocava a un carrer que vorejava una sèrie de camps de conreu i, al final d’aquests conreus, més enllà d’una casa habitada al vell mig d’aquell prat d’hortalisses, hi havia el supermercat. La distància aproximada era de dos-cents metres, presa fàcil per nosaltres.

El supermercat no era un objectiu qualsevol, en Sergi, que amb les seves ulleres de cul de got hi veia millor que jo, havia detectat la presència d’una furgoneta blanca aparcada davant de l’entrada de l’Aldi. Aquella furgoneta era de la família Campamà, el fill dels quals era un enemic afèrrim d’en Sergi. El seu insult preferit dedicat a ells era “Campamà, campana”. Creativitat duta a l’extrem.

Vistes les intencions del meu amic, posarem fil a l’agulla. Per variar, jo estava d’acord amb el seu pla. En Sergi ajustà l’angle de les ampolles i col.locàrem els coets al seu interior, només deixant la central inferior sense hoste, perquè només comptàvem amb cinc unitats voladores. Amb una capsa de llumins de deu pessetes a les mans, prenguérem foc a les metxes i, després d’un toc ràpid i habilidós, totes cinc començaren a ser consumides pel foc. En pocs segons, el llançament fou tota una bella realitat. Era magnífic, crec que aquell llançament fou el millor que havíem fet i faríem mai. Els cinc coets, tot i no anar lligats entre ells, s’alçaren junts, agafaven alçada mentre travessaven els camps del meu avi, els del Pepet de la Creu i, quan sobrevolaven la casa d’en Pere i la Candelària, començaren el descens, encara units per aquella força invisible que els mantenia ben a prop. L’angle de les ampolles i la distància fins a l’objectiu, va evitar que els cap dels coets detonés abans d’hora. Tot estava calculat i, després d’una baixada amb elegància, els coets caigueren al mig del carrer de davant del supermercat. Amb la velocitat que duien, s’arrossegaren, encara, uns metres per terra, fins a col·locar-se, com no podia ser menys, a la part inferior de la furgoneta. I allí es quedaren.

El pet fou descomunal, els coets implosionaren en el mateix ordre que havien estat encesos i la traca fou espectacular. La gent que estava pels voltants es posà a cridar i tothom sortí corrents en direcció oposada a la furgoneta dels Campamà que, tot i el soroll espectacular, semblava intacta, només el paviment del carrer havia quedat afectat amb l’aparició de cinc marques negres sobre la seva pell. Els treballadors i clients del supermercat també escamparen la boira ràpidament i, en un obrir i tancar d’ulls, es creà un cordó improvisat de tafaners que es miraven el succés des d’una distància prudencial.

Les conseqüències d’aquella malifeta se sortiren de mides, al cap de mitja hora, la policia havia enviat els antiexplosius i els del departament antiterrorista. El pànic s’escampà ràpidament pel poble i les notíces del migdia a nivell estatal se’n feien ressò. Mentrestant, la mare del Sergi continuà la seva feina de neteja fins ben entrat el migdia, i els dos nens, com si res hagués passat, ens posarem a doblar l’episodi de “El equipo A” que acabava de començar. Segurament seria de gran inspiració per a la pròxima actuació.