Visita a Badalona

Fa vuit dies tenia una reunió a Badalona, el client, un despatx d’arquitectura dels pocs que encara aguanten el pes de la crisi, m’esperava a les quatre de la tarda. A dos quarts vaig sortir de casa, vaig caminar ràpidament els pocs metres que em separen del garatge on viu el nostre cotxe i, un cop oberta la porta lateral d’entrada a l’edifici, vaig baixar la rampa fins al pis de sota. No vaig poder evitar fer uns saltets ridículs mentre descendia cap a l’interior de la Terra, sense adonar-me de la presència d’un matrimoni d’avançada edat que, totalment estupefacte, observava el meu curs de circ avançat. Fent cas omís a la penosa situació vaig saludar-los amb un breu moviment de cap i vaig encarar-me ràpidament cap a l’altra banda del garatge, on una segona rampa encara possibilita el descens cap a un nivell inferior.

Distret per tot plegat, la reunió imminent, els saltets ridículs, i la parella d’avis que semblava que esperessin a la parada d’autobús, no vaig donar importància als sorolls exagerats d’un cotxe que pujava des del pis inferior. El conductor trepitjava l’accelerador excessivament i amb massa brusquedat i frenava fent derrapar les rodes sobre el paviment brillant del garatge, segurament deixant marca a terra. Quan estava a punt de començar el meu descens cap al nivell inferior, em vaig trobar cara a cara amb aquell cotxe d’alt standing que fins i tot feia cara d’agressivitat, el conductor semblava molt decidit a no cedir terreny i, per evitar el contacte amb el morro d’aquell malvat tros de metall, vaig fer un salt lateral fins i tot abans d’adonar-me de la perillosa situació.

El perill no va acabar aquí, ni la violència que havia començat amb aquella conducció temerària, tampoc. Des de terra, queixós per la caiguda forçada, vaig poder veure com dues persones sortien d’aquell cotxe estranyament luxós, anaven ben arreglats amb americana i corbata, i duien els ulls tapats amb unes ulleres de sol de marca cara. Un semblà que tenia la intenció d’ajudar a incorporar-me però, un cop vaig tenir les cames en posició vertical, em blocà els braços mentre el seu company em col·locava la seva mà al coll fent una força fora de mesura. Em vaig espantar, aquella gent no pertanyia al meu món, aquella violència desmesurada, aquell luxe aparent, però tot i així vaig reaccionar a temps.

- Tu, fill de la gran puta, què collons fots al mig del pas? Que no veus que tenim pressa?
- D’acord, d’acord, tranquils, eh!
- Ni tranquils ni hòsties, a que et trenco la cara, malparit?

La mala llet portada a l’extrem caracteritzava aquells dos energúmens que no paraven d’increpar-me, fins al punt que, sense cap mena de motiu, el que era el conductor del vehicle se’m llançà a sobre amb la intenció de propinar-me amb uns quants mastegots. Jo, que em caracteritzo sobretot per la violència zero en tots els àmbits de la vida, hagué de reflexionar durant pocs mil·lisegons per arribar a la conclusió que, si hi havia un moment per fer un petit recés a la meva filosofia de vida tranquil·la i pausada, aquest era l’ideal, l’oportú i el necessari. En un tres i no res, abans que els meus oponents poguessin reaccionar, vaig fer memòria de la lliçó de Tae-Kwondo que vaig rebre als dotze anys i del parell de cursos que em van dur a obtenir el preuat cinturó blanc-groc de Judo, i amb un moviment ràpid i inesperat, vaig agafar cadascun dels meus adversaris per sota les aixelles, primer un i després l’altre, i fent un moviment vertical amb totes les meves forces, vaig provocar una trobada entre el sostre baix del garatge i els seus cranis engominats. Sense sentits, els dos homenots quedaren estirats a terra, dormirien una bona estona.

La parella d’ancians restava en la quietud més extrema, amb una cara d’estupefacció evident. Havien vist tots els fets, un darrera l’altre, i no se’n sabien avenir. Jo, que no sabia ben bé què fer, finalment vaig decidir-me per la opció més estrambòtica i perillosa de totes, no sé si per mandra, per ganes d’aventura, per por o per tot plegat, però vaig engegar el cotxe luxós d’aquells energúmens depilats, vaig prémer l’accelerador, vaig aturar-me al costat de la parella d’avis i els vaig fer entrar i asseure’s al darrera. El cas és que als avis els semblà divertit o curiós, tot plegat, i accediren ràpidament a aquella escapatòria improvisada.

Quan la porta del garatge s’obrí, sortirem disparats pel carrer Encarnació, baixarem per Torrent de les flors i agafarem el carrer Bailèn, tot això amb pocs segons, aquell bòlid era molt ràpid. La meva intenció, tot i que sembla molt estrany, era anar a la reunió que tenia al cap de deu minuts, a la que segurament arribaria a temps, però abans de prendre la decisió final, un to de trucada em destorbà. Un Walkie-talkie moderníssim connectat al mans lliures del cotxe es despenjà automàticament, i una veu greu i enfadada es posà a parlar.

- Aquí Àguila Marró cridant a Centpeus volador, ja heu donat la mercaderia? Heu fet l’intercanvi?
- Aquí Centpeus volador, mmm, sí, cap problema, ho tenim tot llest, vaig respondre automàticament, sense pensar.
- Aquí Àguila Marró, d’acord, ens trobem al punt de trobada. Fins ara, tanco i fora.

Un immens calfred m’envoltà sobtadament, la cosa s’embolicava més i més, i jo no ajudava gaire a solucionar-ho. Al costat del Walkie-talkie, enganxat amb cinta adhesiva, un tros de paper mal retallat contenia quatre gargots que semblaven una adreça. Hi posava: Punt de trobada, 17:00, Plaça Tetuan.

Finalment, el matrimoni que duia al darrera, semblava que s’havia posat a parlar, per fi donaven senyals de vida i em proposaren un pla magnífic per ambdues parts, la seva i la meva. Podria anar a la reunió sense problemes.

Al cap de set dies explicava la història, una mica manipulada, a uns amics, entre cervesa i cervesa tothom es pensava que m’ho inventava tot, però a mi m’és ben bé igual, tot plegat millor que quedi ben amagat sota l’estora. A l’hora de les notícies vaig demanar al cambrer que pugés el volum de la tele, amb l’excusa de sentir els esports. Però la notícia que realment esperava era la que feien just abans dels esports.

“Avui s’ha sabut que fa una setmana es va desmantel·lar un dels grups més importants del món de tràfic de drogues de disseny, un anònim rebut pels Mossos d’Esquadra els va donar la pista bàsica per poder dur a terme una operació a gran escala que va començar a la Plaça Tetuan de Barcelona. Encara falta recuperar molt material que no ha estat trobat, des d’armes, material de laboratori i, sobretot, diners, milions d’euros que aparentment ni els mateixos delinqüents saben on són. Canviant de tema i abans dels esports, una parella d’avis del barri de Gràcia ha desaparegut sense deixar rastre…”

Amb un somriure entre patilles em vaig dirigir a la barra, vaig pagar totes les consumicions que s’estaven consumint en aquell instant al bar i vaig marxar, tot just després de dir adéu als meus acompanyants. Mentre tornava cap a casa vaig rebre un missatge al mòbil. El banc m’informava que se m’havia fet un ingrés des de les illes Caiman. L’ingrés tenia set zeros, en euros. Al mateix instant, un altre missatge entrava a la Safata d’entrada, era una foto. La vaig obrir i el somriure que duia a sobre encara es va fer més gran. A la foto es veia el matrimoni d’ancians que havia conegut feia una setmana al garatge on aparco el cotxe, ben instal·lats en alguna platja del Carib.

Ara ja podria arreglar el pis del senyor Claramunt.