En Claramunt

El senyor Claramunt viu una mançana més amunt de casa meva, ben a prop de la Plaça Rovira i Virgili. Des de la meva finestra puc veure’l cada matí com, assegut a una vella i atrotinada butaca encaixonada al seu minúscul balcó, llegeix el diari mentre es fuma un havà dels grossos. Cada dia la mateixa rutina. Ja fa molts anys que segueixo les seves evolucions, el dia que no puc observar la seva petita estona d’esbarjo mentre l’hi toca l’aire, noto alguna cosa que em falta per satisfer, em poso de mala lluna i no aconsegueixo estar de bon humor fins l’endemà, quan el veig que torna a la seva ubicació preferida. Fins fa dos dies el considerava com si fos de la meva família, tot i que creia més que probable que ell no tingués constància de la meva existència, però ara ja no sé què pensar, i amb tot plegat, tot just fa un parell de dies que conec el seu nom.

Fa dos dies, fent ruta per anar a comprar, vaig passar per sota del seu balcó. Com que l’existència del senyor Claramunt la tinc relacionada amb la vista que hi ha des de la meva finestra, mai hi penso, quan vaig pel carrer, i mai abans havia situat aquell petit espai en voladiu des del punt de vista que tinc al carrer. Però aquest dia sí. Ja des d’una cinquantena de metres més amunt em vaig fixar en una figura humana d’avançada edat que es movia neguitosament entre la barana d’un balcó i la paret que el subjectava, tot plegat un espai tan reduït que amb prou feines hi cabria una bombona de butà, però tot i així atapeït de testos fins l’últim centímetre. Carregat amb bosses plenes de verdures i carn de tota mena que se’m clavaven a les mans per excés de pes, no podia deixar de mirar cap a aquell balcó, fins que vaig fer la relació, el senyor Claramunt vivia allà.

La posició i aglomeració dels testos, la butaca mig en ruïnes i  les persianes de fusta tintada de color gris i gastades a més no poder foren les pistes que em feren descobrir on vivia aquell senyor que tan amablement m’acompanyava cada matí durant uns minuts. La sorpresa més grossa arribà al cap de poc, tres passes més endavant, just en el moment en què passava per davant del seu portal. Una enganxina mal dissenyada, amb unes lletres lletges i massa grans pel meu gust, informava que la casa estava en venda. L’ensurt fou tal que les bosses em caigueren a terra de cop, una fins i tot es trencà i els tomàquets xerri començaren a rodolar carrer avall, però m’era ben bé igual, no entenia res, tot allò deuria ser un error. Em vaig col·locar ràpidament a la part oposada del carrer per intentar parlar, des d’un angle millor i per primera vegada, amb el senyor Claramunt, que tot just feia pocs segons havia vist movent trastos pel balcó. Però res, no s’hi veia moviment, la casa estava tan degradada que realment semblava que no hi visqués ningú, no la recordava en aquell estat, des de casa meva es veia d’una altra manera, tot plegat.

En aquell moment no sabia què fer, si anar cap a casa meva com si res no hagués passat o intentar esbrinar per què es venia la casa, el senyor Claramunt. Mogut per la tossuderia em vaig acostar a la porta i vaig prémer l’únic botó de l’intèrfon. Va ser llavors que vaig conèixer el nom del meu amic a distància, al costat del botó ensamblat més de cinquanta anys enrere hi havia un cartellet minúscul on es llegia “Sr. Claramunt”. Ho vaig intentar fins a quatre vegades, des de baix sentia com el timbre sonava al pis de sobre, però res, dissortadament ningú contestava. Estranyat, vaig girar cua, vaig arraplegar com vaig poder les verdures repartides pel carrer i al cap de dos minuts ja pujava l’escala de casa meva, fins al 3er i últim pis.

L’endemà al matí l’esperava amb delit, a l’hora de sempre em vaig col·locar davant de la finestra, amb el diari l’Independent, un crosant i un café amb llet. Mentre esperava que el senyor Claramunt sortís a fer el mateix, jo esmorzava i fullejava el diari. De cop i volta, a la pàgina de necrològiques, ocupant quasi bé la meitat de la plana, aparegué el que no m’esperava de cap de les maneres.

Sr. Emili Claramunt i Vilalta
Químic

Ha mort plàcidament el dia 2 de Març de 2010 a l’edat de 76 anys
La família al complet l’enyorarà per sempre.

Acompanyant el text, una fotografia de carnet a tamany gran restava a un dels costats. Era clarament el senyor Claramunt amb qui cada matí havia compartit aquells minuts màgics durant els últims vuit anys. El seu havà, el diari, de cop i volta em semblà veure’l un altre cop assegut al seu balcó, però no podia ser, era impossible. Vaig girar la vista cap al diari un altre cop, i em vaig fixar amb la data de la mort, el dia 2 de març, d’això ja en feia una setmana i aquell mateix dia jo havia vist el senyor Claramunt assegut a la butaca observant més a la gent que passava pel carrer que no pas les pàgines de la premsa escrita. I el dia anterior també, i l’altre, i l’altre… Com podia ser?

Sense temps per reaccionar, el telèfon de casa començà a sonar. Al tercer dring vaig contestar.

- Bon dia, senyor Cussó?
- Sí, jo mateix.
- Miri, el truco en relació a una cita amb el notari Jaime Riupérez, resulta que vostè surt citat en una de les donacions qua apareixen al testament del senyor Emili Claramunt i Vilalta. Hauria de venir a veure’ns el més aviat possible, l’hi ha estat donada una casa al carrer Torrent de les Flors de Barcelona.