El meu avi va inventar el Full HD

En Joan s’encarregava, dia rere dia, de preparar els banys electrolítics necessaris per a l’elaboració de tubs de raigs catòdics per als televisors de l’empresa. Al seu càrrec tenia vint-i-un treballadors que seguien les seves ordres, una darrera l’altra per, finalment, acabar elaborant els millors tubs de la història de Filips. Durant la seva llarga trajectòria a l’empresa, l’home havia rebut premis i felicitacions des de totes bandes, fins i tot el tub d’un dels models de televisió portava el seu nom, tot i que quedava una mica amagat a l’interior de l’aparell. Des dels propis caps de l’empresa, que llavors eren holandesos, fins a polítics de l’Estat espanyol, cosa que no l’entusiasmava massa, havien mostrat el seu agraïment en forma de bones paraules i copets a l’esquena. Recordem que durant aquella època, el Govern de Catalunya no existia, i al capdavant d’Espanya hi havia el del bigoti amb els seus seqüaços fent de les seves.

Mentre la fàbrica encara estava ubicada a la Plaça d’Espanya, l’home feia el recorregut fins a la feina amb Metro. Cada dia sortia a les sis del matí de casa, accedia al transport públic subterrani a l’estació de Congrés i, després d’unes quantes estacions i un canvi de línia, arribava a destí. Durant aquella època començà a elaborar un pla que podia ser meravellós i fantàstic, aprofitava aquell llarg trajecte, que havia de suportar quatre cops al dia, per aprofundir en els detalls d’aquella fita tan important. Els anys passaven, i a mitjans de la dècada dels seixanta, la fàbrica es traslladà a Sant Boi de Llobregat. Fou llavors quan, decidit per aquest canvi laboral, es comprà un cotxe, un Fiat 124 de color gris que estrenà el primer dia que anà a treballar a Sant Boi. Les primeres setmanes després del canvi, distret pel trasllat colossal que havien hagut de dur a terme i les noves sensacions al volant d’aquell bòlid acabat d’adquirir, havia deixat de banda el seu pla que salvaria tantes vides, però al cap d’uns mesos, la ruta entre el Congrés i Sant Boi tornà a servir per a les seves maquinacions en defensa del Bé.

Tot i tenir molt clares les seves idees, En Joan mai havia participat activament en cap moviment antifranquista. La situació del seu país li feia bullir la sang, però és limitava a renegar quan arribava a casa, ben esguardat per les parets que el protegien de possibles orelles traidores, i a patir en silenci o amb la seva dona i els quatre fills. Al llarg dels anys l’hi havien ofert entrar en diferents grups antifranquistes de tota mena i, fins i tot, en partits polítics d’extrema esquerra, tot plegat des de la clandestinitat total. Tenia fusta per aquell tipus de lluita. Ell, però, no ho creia necessari.

Ja als anys setanta, el pla havia entrat en la seva fase final de creació i, el dia 3 de Setembre de l’any 1.973, vuit dies abans del cop d’estat a Xile, l’inicià. Com un dia qualsevol, agafà el cotxe i es dirigí cap a la fàbrica, encara a Sant Boi i, un cop allà, començaren les classes magistrals de química. En Joan tenia la intenció de crear un model de televisor amb unes característiques molt especials. Protegit amb un vestit antiradiacions i prenent unes mesures de protecció de nivell màxim, estigué setmanes provant possibles combinacions químiques per tal d’arribar al model perfecte. Finalment, a principis de 1.974, havia trobat la fórmula definitiva.

El següent pas seria aplicar el seu descobriment al model físic. Establí un ordre de treball, contactà amb els treballadors de més confiança i, després d’unes quantes setmanes treballant amb cos i ànima, el nou model de televisor quedà enllestit. Fins i tot havia dissenyat una caixa de cartró especial per a l’ocasió, amb unes nanses incorporades per a poder transportar el producte amb més comoditat. La tirada d’aquell electrodomèstic seria d’un exemplar, ja seria suficient.

A mitjan 1.974, en Joan es presentà al despatx de direcció. S’havia après un discurs que el permetria, en cas de tenir èxit, accedir al següent nivell del seu pla. Sabent les tendències ideològiques dels seus caps, no li costà ni mica convèncer-los que seria molt adequat regalar un televisor de màximes prestacions, únic al món, al “Caudillo de España”, ara que s’estava fent gran i tindria més temps de mirar la tele. Seria un molt bon moviment estratègic, en Franco ho rebria de bon grat, agarairia aquell gest que venia en moments de decadència del seu Règim. Els caps de la Filips estaven entusismats amb la idea d’en Joan, ràpidament la notícia s’esbombà entre els treballadors de la fàbrica i la imatge que tothom tenia d’el seu encarregat, canvià de la nit al dia. Ningú havia sospitat res, fins aquell moment en Joan només havia mostrat les seves idees a casa, mai a la feina i, és per això, que ningú se sorprengué per aquella mostra de fidelitat cap al senyor dels bigotis. O s’estava a un bàndol o a l’altre.

Al cap de dues setmanes en Joan fou reclamat pels seus superiors, l’enviaven a Madrid, ell mateix en persona s’encarregaria de fer el donatiu a en Franco. Dos dies més tard, acompanyat per dos goril·les de quasi bé dos metres, el químic encarregat de la Filips es dirigia a Madrid, amb una bossa a una mà i una caixa amb nansa a l’altra. Tot plegat fou un viatge llampec, el mateix dia que arribà a la capital d’Espanya estava citat a casa del “Caudillo”. Un cotxe el recollí a l’estació de tren i el portà fins al destí.

Al final resultà més fàcil del que s’havia pensat i no tingué temps de mostrar en públic els nervis que l’hi estaven destrossant l’estómac. La cita amb en Franco fou vista i no vista i un pèl estrambòtica. En Joan formà part d’una corrua de gent que visità el dictador, aquell dia, i es limità a esperar que li toqués el torn. La desfilada era espectacular, la gent estava boja per aquell home que no media gaire més de dos pams i era més lleig que un pecat. I un malparit, és clar. Un cop cara a cara amb el protagonista d’un dels més tristos períodes de la història d’Espanya, en Joan li feu entrega d’una carta escrita pels caps de la Filips i, en breus instants, de la caixa amb nansa, fent especial èmfasi a les innovacions en color i definició d’aquell televisor (Full HD 1080i). La reacció d’en Franco l’agafà per sorpresa, aquell homenet baixet i poca cosa s’emocionà amb aquell regal tan poc ortodox, ara podria veure els documentals d’en Fèlix Rodríguez de la Fuente com si estigués allà mateix, i abraçà en Joan com si es tractés d’un dels seus ministres més afèrrims. Ràpidament cridà als seus servents i els ordenà que li preparessin el televisor, volia tenir-lo en condicions per després de dinar. En Joan somrigué, ho havia aconseguit.

Amb el temps, la història l’escriuen els vencedors, però hi ha casos necessaris on la veritat queda camuflada gràcies a la intervenció d’alguna ment brillant. Aquell dia es podria haver anunciat la imminent mort d’en Franco. El dia 17 d’Octubre de 1.974, en Joan  feu el pitjor regal per aquell endiablat dictador. Si en aquella època hagués existit el negoci d’apostes per internet que hi ha actualment, algú s’hauria fet d’or. Aquell televisor portava incorporat un sistema de radiacions nocives que, amb el temps, provocava errades importants en diferents òrgans del cos de l’espectador. Amb un marge de temps prudencial, exactament un any, la víctima moria.

Fou així com el dia 20 de Novembre de 1.975, i després d’uns dies d’agonia total, Carlos Arias Navarro anunciava la seva mort: Españoles, Franco… ha muerto. I jo afegiria, Catalans, el meu avi… va inventar el Full HD mortal.