El dia que va morir David Bowie

Per Sant Jordi vaig escriure una reflexió bastant matussera amb la que volia explicar la sensació estranya que tenia després de descobrir que molts dels llibres que llegeixo estan escrits per autors de la meva quinta. Vaja, era una manera simpàtica de recomanar llibres per la diada mentre feia clara al·lusió al fet obvi que el temps passa per a tothom. Doncs bé, torno de vacances, em dirigeixo a la meva llibreria de referència i em faig amb una novetat: el dia que va morir David Bowie, una novel·la del senyor Sebastià Portell Clar. Començo a llegir i no paro. Pura poesia. I el nano té 23 anys! És aleshores que m’adono que a la reflexió que vaig escriure a l’abril em vaig quedar curt. Algú pot prémer el botó de pausa, si us plau? O almenys el de càmera lenta!

Xalbador

Un bertsolari –versificador, en català literal– és un basc que es dedica a compondre, cantar o improvisar versos en el seu idioma. Fins i tot hi ha qui defensa que el bertsolarisme és una pràctica que es porta duent a terme des del Neolític.

El bertsolari més conegut va ser en Xalbador, un home d’Iparralde (País Basc francès) de temperament fort que componia els seus propis versos al costat de les ovelles mentre aquestes pasturaven a les muntanyes. Les seves creacions són magnífiques, i tot i que entenc que pot ser un gènere difícil de trobar-li el què, a mi em fascina; tant pel procés de creació, com pel resultat final, així com per l’idioma emprat, que el fa especial i genuí.

Si a algú li interessa el tema recomano veure el documental “Xalbador” de l’Eneko Dorronsoro. Fascinant és poc.

Com a exemple de la gran personalitat d’en Xalbador, deixo aquest vídeo on se’l veu cantant versos improvisats en resposta als xiulets del públic, que no el volien a la final d’un concurs de bertsolaris perquè al ser d’Iparralde utilitzava mots que ningú entenia (el concurs se celebrava a Donostia). Ell, en lloc de marxar enfadat o etzibar quatre renecs va respondre amb això, i el públic va acabar rendit al seu art:

El tràiler del documental el podeu veure aquí:

Per molts anys, nano!

No cal dir que el millor regal hauria sigut tenir-te entre nosaltres, però deixant de banda els impossibles ens les hem empescat per tenir-te a prop d’una manera alternativa i ben original. Si ens segueixes la pista des d’on siguis sabràs que estem preparant un recull d’aventures teves en format còmic. Doncs bé, per finançar el projecte hem tirat endavant un Verkami i endevina què ha passat. Sí senyor, l’entrega de la gent que t’estima ha sigut tan acollonant que amb cosa de 5 dies hem batut rècords i hem sobrepassat l’objectiu. Gràcies a les aportacions de la gent ben aviat tornaràs a ser amb nosaltres. No de la manera que voldríem però sí ben a prop i per sempre. Per molts anys, Xavi!

verkami_recompenses02

Guiris cabrones

Dissabte. 11:00 hores. Port Aventura.

Fem cua a l’Angkor, i mentre amb el Roger i la Laia mantenim una conversa que no recordo, els cinc nois que van darrere nostre discuteixen intensament els detalls d’un partit de futbol que jugaran dilluns. Són molt joves, deuen tenir setze o disset anys, i pel seu accent diria que són de pel centre d’Espanya.

Accedim a l’atracció –uns rais de fusta que avancen per un riu i que van equipats amb pistoles d’aigua per ruixar el contrincant– i comencem a disparar a tort i a dret a lleons, serps i altra fauna de cartró pedra amb la que ens anem creuant. Fins que toca lluitar de debò, contra gent de carn i ossos. És aleshores que ens adonem que el nostre oponent és el grup de cinc adolescents amb qui hem compartit ben bé mitja hora d’espera. No tenim pietat –em sap greu, són les normes i les apliquem al peu de la lletra–, i ells s’enrabien i intenten tornar-s’hi amb poca gràcia. Traumatitzats per la seva falta de punteria es deixen dur per la ràbia i comencen a deixar perles del tipus: Guiris cabrones, os vamos a matar!

Guiris? Cabrones? Os vamos a matar?

Ja us podeu imaginar el que va passar després. Els vam deixar tan xops que de ben segur es perdran el partit de dilluns per culpa d’un refredat. El que no s’atreviran a destacar és que la culpa és d’uns guiris cabrones, i que un d’ells era un nen de sis anys que evidentment va entendre tot el que deien mentre suposadament jugàvem en un parc d’atraccions.

Astronautes

De petits i en somnis, el Dani i la Sandra recorrien l’espai amb una nau espacial, una de marca, de les bones. Compartien viatges a planetes desconeguts on mai ningú havia posat els peus amb anterioritat. De vegades, quan la nau es quedava sense combustible, es posaven els vestits d’astronauta i continuaven el seu viatge gràcies a uns petits propulsors que els permetien córrer a velocitats endiablades. Això sí, sempre tornaven a casa a temps per prendre’s el got de llet que la mare els tenia preparat abans de sortir corrents cap a l’escola.

Ara que s’han fet grans, la Sandra i el Dani guanyen curses, i sé del cert que és gràcies als seus somnis compartits. Felicitats!

http://www.altafullaradio.cat/esport/id1293

Reflexió pre-Sant Jordi

Vaig començar a seguir el Barça de futbol amb cert interès durant l’adolescència, probablement condicionat pels gustos majoritaris dels meus amics –això és tenir personalitat–. Fins aleshores, era més de bàsquet. Va arribar un punt –cap els divuit, suposo– que els jugadors que debutaven procedents de la masia tenien la mateixa edat que jo. És en aquell moment que em vaig adonar que m’estava fent gran, i que un dels somnis recurrents des de petit era paper mullat: mai faria cap gol decisiu en una final de la Champions; de fet ni tan sols podria seure a la banqueta com a segon porter. No. M’havia passat l’arròs. Crec que ho vaig acceptar sense massa problemes i em vaig dedicar a gaudir veient jugar els altres.

Als trenta-set em passa una mica el mateix amb l’escriptura però sense la sensació d’haver perdut cap tren. Aquí l’edat no penalitza i escriure se’m dóna més bé que donar puntades de peu a una pilota, però això no treu que consumir literatura escrita per gent de la teva edat fa que t’adonis que t’has fet gran, i que començar a col·leccionar escriptors de capçalera de la teva quinta només és un senyal inequívoc que ja no ets aquell nano que es passava gran part del dia fent el burro. No, ara sóc un suposat adult que es passa tot el dia fent el burro, acompanyat d’una burra i dos mini-burros. És per això que per aquest Sant Jordi –i la resta de l’any, que consti–, us recomano llegir aquesta gent (no cal dir que l’ordre no segueix cap criteri especial i que alguns són adults seriosos i d’altres no tant): Víctor García Tur, Cinta Arasa Carot, Marina Espasa, Jordi Nopca, Nina Da Lua, Marc Pastor, Teresa Roig, Gerard Guix, Mercè Climent, Isabel Del Rio, Jordi Dausà Mascort, Marc Moreno, Caterina Cortès Palmer, Roc Casagran Casañas, Xavier Gual, Sebastia Bennassar, Adrià Pujol Cruells, Enric Herce, Sergi G. Oset, Alfons Mallol Garcia i David Vila Ros.

Que passeu una bona diada entre llibres! Fugiu de les aglomeracions humanes!

El primer dia

El primer dia ja m’hi vaig fixar. És cert que sempre he estat molt observador –i tímid– i que la combinació d’ambdues coses m’ha fet agafar l’hàbit d’analitzar profundament les situacions abans d’afrontar-les. I és clar, el primer dia a la universitat no va ser menys i em vaig fer un fart d’observar tothom que m’envoltava. Per sobre de la resta van destacar el més alt, el més gros, el que vestia roba cara, el fumeta, l’alternatiu, el que duia el diari sota el braç i feia veure que el llegia amb posat interessant, i en Xavi. Sí, en Xavi, que se’l podria definir com el més adaptat a la selva. Amb un somriure perpetu instal·lat al rostre i una xerrera inacabable dirigida a qui fos que se li posés al davant –sense distingir tracte entre mestre o company de classe– es va fer amb el cor de la majoria de nosaltres des d’un principi. A mi, personalment, em va seduir des del primer instant i em vaig sentir atret per la seva manera de ser de forma immediata. Com podia ser que algú fos tan extravertit i d’una manera tan poc forçada?

Recordarem el teu somriure

Xavi, bonic, preciós… Tot i que sé del cert que és qüestió de segons que acabi fet un mar de llàgrimes he decidit escriure’t un altre cop. Que pesat, deus pensar; però m’és igual el que pensis, nano, no et faré cas. Avui fa un mes que ens vas deixar i el cor el tinc més encongit ara que llavors; diuen que el temps ho farà més portable, que aprendrem a viure amb la teva absència, però de moment no sembla que hagi de ser així. Sé que d’alguna manera o altra encara hi ets, que formaràs part de tots nosaltres eternament, però el que es fa realment dur és no poder-te tocar, mirar o escoltar, deixar de viure moments màgics que són màgics simplement perquè són moments compartits amb tu o veure com creixen els meus fills i no poder-ho fer amb tu ben a prop, vivint-ho plenament, amb alegria, fent el burro, rient, cridant, plorant, criticant –si cal– com hem fet sempre.

Per mirar de passar aquests mals moments d’una forma una mica més portable aquests dies estem recopilant anècdotes viscudes al teu costat amb una finalitat que encara no desvetllarem. Si ens veiessis, et moriries de riure, o de vergonya! Però et sentiries tan orgullós de nosaltres que només per això ja val la pena tirar endavant un projecte que de ben segur t’encantaria. Veure la teva reacció seria impagable! D’aquí uns mesos en tindrem els resultats.

Doncs tal com deia hem estat revivint experiències al teu costat, i mare meva, si n’hem fet! De l’alçada d’un campanar, fill! I sort en tenim, que eres com eres, perquè sense saber-ho ens has donat el millor remei per mirar de superar un tràngol com aquest: l’humor en majúscules. Perquè deixem-nos de romanços, si alguna cosa et caracteritzava –d’entre d’altres que no voldria menystenir– és la capacitat de dibuixar un somriure a la gent, i és així com et vull recordar per sempre més, amb un somriure dels teus, d’aquells farcits d’innocència del nen que sortosament encara duies a dins.