Primera ressenya de “Sang Freda”

La primera ressenya de “Sang Freda” m’ha fet eriçar la pell. L’Anna Maria Villalonga ja s’ha llegit la novel·la i en diu tot això:

Sang freda, de l’autor barceloní Biel Cussó, va ser la novel·la guanyadora del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat durant el festival Tiana Negra del passat mes de gener. Una novel·la breu (177 pàgines) que ara ens arriba de la mà de la Col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. De fet, a mi m’ha arribat molt aviat (gràcies, editors), perquè a les llibreries no hi serà fins al mes de setembre.

Per anar obrint boca, us faig avinent la meva ressenya, i així no us oblidareu de posar aquest títol a la llista de les adquisicions pendents.

Sang freda és una novel·la especial, que es llegeix amb ganes i d’una tirada, amb la urgència de voler saber cap a on derivarà la trama. Podem situar-la, sens cap mena de dubte, dins de l’univers de la narrativa criminal més capdavantera, aquella que es complau en allunyar-se de certs tòpics desfasats o d’esgotadores recurrències previsibles. M’agrada el seu estil planer i directe, amb pocs diàlegs però gens feixuc, sense elements sobrers i ben estructurat. La història de tres curiosos personatges principals (tot i que n’hi ha alguns de secundaris amb prou paper), les vides dels quals s’entrecreuen d’una manera absolutament inesperada. I quan dic inesperada, és un “inesperada” de veritat, no es tracta d’una paraula buida de significat, gastada de tant que s’ha fet servir.

Té molt de l’estil de la sèrie Fargo i dels germans Coen, la novel·la de Cussó. En l’aparença externa dels espais que recrea, però sobretot (i això m’ha semblat un tret distintiu que no havia trobat abans) en la història que explica, vinculada a factors que poden semblar onírics, surrealistes, embogits o inversemblants, però que acaben lligant perfectament. Tanmateix, allò que haurem experimentat durant la lectura ja no ho podrem tirar enrere, per sort. Així que ja haurem gaudit de tota una sèrie de sensacions d’incertesa, sorpresa o estupor que ens ho hauran fet passar molt bé.

L’espai geogràfic no està explicitat (aquesta aposta també m’agrada, i molt). L’única referència espacial és un poble siberià. En canvi, és important l’espai climatològic, que representa el reflex de l’interior d’un dels protagonistes, el sicari Vladimir. Amb tot, els noms i cognoms triats per als altres personatges (Aniol Puigmartí o Francesc Porcioles, per exemple), així com algunes al·lusions a taxis de color groc i negre i a d’altres petits detalls, ens fan pensar que segurament ens trobem a Barcelona. L’ambient, tanmateix, és estrany. Fred, boirós, incert, enteranyinat. Fargo.

A Sang freda no hi trobarem períodes narratius inútils ni digressions sense sentit. La ficció va al gra. Això, no cal dir-ho, és un tret del gènere que a mi em resulta essencial. De fet, Sang freda va tant al gra que, en alguns moments, mentre llegim, ens assalta el dubte de si l’autor tindrà temps de resoldre-ho tot o s’acabarà oblidant d’alguna cosa. Però no. No cal patir. No se n’oblida.

Em sembla que la novel·la no és una obra exageradament ambiciosa, però que té tots els ingredients (persecucions en cotxe incloses) per atrapar el lector i quedar ben rodoneta. Sovint, la senzillesa, si està amarada d’enginy i honestedat literària, és un grau.

Enhorabona, Biel. Recomanada.

Font: http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2017/07/sang-freda-de-biel-cusso.html

biel-cussó

Sang Freda – Aquest setembre!

Setembre 2017, torneu de vacances i abans de desfer la maleta correu a la llibreria més propera a fer-vos amb Sang Freda! Oi que no vaig mal encaminat i fareu exactament això? :) Crims.cat Alrevés Editorial #crimscatians #sangfreda #negra #vladimir

19983503_10154695896460108_1179917388913990278_o

Entrevista a RNE per “Sang Freda”

Estimades i estimats, aquest matí he tingut la sort d’esmorzar i conversar amb l’Andreu Martín sobre Sang Freda als matins de Ràdio 4. M’ho he passat pipa! Només tinc paraules d’agraïment! Crims.cat Alrevés Editorial

Si algú té curiositat per saber més coses d’aquesta novel·la, que sortirà a principis de setembre, pot escoltar el programa aquí:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/el-mati-a-radio-4/mati-radio-4-com-escriure-novella-policiaca-tertulia-bis/4107822/

2 anys sense en Xavi!

Bon dia. Avui, que fa dos anys de la marxa d’en Xavi, m’agradaria compartir amb vosaltres un parell de fragments de “L’última Travessa”, la carta de comiat que he escrit en forma de novel·la i que acaba de sortir del forn. Un sentit homenatge a la figura i record d’en Xavier Pujol. Nen, allà on siguis… va per tu!

—–

Els dos primers anys de carrera els recordo com els millors de la meva vida d’estudiant. La pinya que vam fer entre tots els que vam entrar junts va ser memorable i, tot i que és cert que dins del gran grup tothom tenia aquells o aquelles amb qui millor connectava, en general tothom es portava bé amb la resta. La majoria vam saber combinar a la perfecció la part pedagògica i la part festiva de la universitat i, a poc a poc, les nostres vides van començar a caminar juntes, tant de dia com de nit. D’aquesta manera va ser com ens vam arribar a conèixer tan bé amb en Xavi, perquè, en definitiva, passava més hores al seu costat —i al dels altres companys— que no amb la parella, la família o els amics de sempre.

Compartíem una batalla d’una complexitat absoluta, una lluita com a estudiants d’una carrera universitària que requeria una entrega excepcional, però també una lluita més íntima en què cadascun de nosaltres vam deixar de ser nens per passar a ser adults. I aquesta batalla conjunta, entre altres coses, va fer aflorar l’amistat. Vam compartir centenars de nits, la majoria projectant a les aules-taller i d’altres fent el boig en algun antre del Vallès on ara mateix no hi fotria els peus ni que em paguessin. Ens vam fer amics, vam riure, vam plorar, vam veure néixer noves relacions amoroses —algunes de correspostes i d’altres no tant— i en general es pot dir que vam experimentar amb la vida, cadascú en la mesura amb què se sentia més còmode. Vam créixer junts, vam viure de bracet una època de la vida plena de canvis en què la capacitat d’adaptació era crucial per tirar endavant, i puc assegurar que gairebé tots vam saber ser camaleons. I potser una mica herois també.

Cada cop que penso en aquells temps se m’eriça la pell.

—–

Descendim a poc a poc per no caure barranc avall i trencar-nos la crisma, ajudats pels sortints de pedra i alguna arrel que sembla col·locada expressament per fer de suport als que baixem. Encara riem, jo per les sortides de to que té aquest home que m’acompanya i ell probablement per l’orgull que li suposa provocar somriures als que l’envolten, i, entre riallada i riallada, ens plantem a la part més baixa del tall a la roca i emprenem la marxa sense problemes pel camí que segueix torrent amunt.

—Tinc gana —es queixa, de sobte.
—Ostres, Xavi! Doncs menja’t una poma i llestos.
—No, que tinc gana de debò. De la de seure i atipar-me —insisteix.
—De veritat que no et pots esperar una hora i dinem al lloc on acamparem?
—Ah, però que hem vingut a patir? —em respon indignat després de girar el cap per observar la meva reacció—. Colló, si tenim gana, ens aturem i punt, no?
—Mira, tal com faries tu citaré en Confuci: «L’home que mou muntanyes, comença apartant pedretes» —responc orgullós de poder respondre amb la seva pròpia medecina.
—Ha, ha, ha, ha! —es posa a riure com si jo fos un vil aprenent destalentat—. Doncs les pedretes les mourà ta tia, perquè jo fins que no em foti un bon tiberi no avanço ni una passa més!

Callo. Em quedo sense arguments per rebatre’l.

Amarats de suor, esbufegant i amb el cor accelerat, fem un recés al costat del petit pont de fusta que travessa el torrent. Allà miro de convèncer-lo que no és el millor lloc per aturar-nos a dinar i, en cosa de segons, m’adono que tot plegat és una presa de pèl per poder-se riure una mica de mi. És un bergant, un cretí que és capaç d’aprofitar moments com aquest, en què tinc les defenses baixes, per colar-me gols antològics.

—Ets un mamonàs! —li engego feliç—. Va, tira, tira, que encara t’obligaré a seguir fins al cim sense descansar ni menjar res!
—Has d’estar preparat, nen! Com deia en Confuci, «has de tenir el cap fred, el cor calent i la mà llarga». I jo encara afegiria una cosa més que també hauria de ser llarga, però me la callo no fos cas que m’enviïn de pet a l’infern —respon amb una cara de nen entremaliat que no se l’aguanta—. Va, som-hi.

Com sempre, l’última paraula és per a ell, i sense cap mena de remordiment es gira i es posa a resseguir el torrent que puja pendent amunt pel viarany que el voreja, sabedor que m’ha dibuixat un somriure al rostre. Si no fos perquè em fa riure consideraria aquesta actitud com una falta de respecte envers la meva persona, però el molt pinxo aconsegueix que cada numeret d’aquest estil s’acabi transformant en un moment màgic i irrepetible que probablement serà recordat al cap dels anys en alguna tertúlia de bar.

El problema d’en Xavi, si és que això es pot considerar un problema, són els dilemes que ha d’afrontar cada vegada que ha de prendre alguna decisió, sigui important o no. Si no fos perquè la seva vida és un dubte constant estic convençut que seria una persona rellevant del nostre país des de fa uns quants anys. És un personatge extremament carismàtic, d’idees clares i amb ganes de canviar les coses; però dubta, dubta de com traçar el camí que l’ha de dur al final dels seus dies, com si inconscientment busqués perdre’s en un laberint per alentir el pas dels anys i poder, així, gaudir d’una vida més llarga i més plena que la resta de mortals.

—Tu què faries, seguiries intentant-ho amb la que te dije o atacaries directament la que te cuento? —pregunta, de sobte, com si m’estigués llegint el pensament.
—Xavi, sense comentaris —em limito a respondre, mentre tracem els últims metres de l’ascens abans d’arribar al pla de Socauba, gairebé a l’alçada d’on tenim previst aturar-nos per dinar i acampar—. Ja saps que sóc del parer que la que te dije sempre ha de tenir avantatge.
—Què vols dir? —riu fent-se el sorprès, com sempre fa quan les meves respostes miren de buscar evasives per no mullar-me gaire.
—És que sempre et queixes que la gent en general i les dones en particular et veuen com un Don Juan qualsevol i defenses que en realitat ets un romàntic incomprès. Doncs cony, agafa la paella pel mànec i implica’t una mica en les relacions que comences, no? —deixo anar de cop—. No trobaràs mai la dona perfecta perquè no existeix! Tothom té defectes i al final tots hem de cedir en algun aspecte si volem relacionar-nos amb altra gent. Mira tu i jo, si no, nano; tots dos devem esforçar-nos un munt a mantenir viva la nostra amistat, perquè entre un i l’altre tenim tela. Per què acceptes aquestes normes amb els amics i amb les parelles no ets capaç de fer-ho?
—Putifa, ara t’has superat! Ni el millor couch del món seria capaç d’haver-me diagnosticat millor! —respon prenent-me el pèl a base de bé mentre fa veure que la meva reflexió improvisada i en veu alta l’agafa per sorpresa—. Hòstia, però és que hi ha coses que em posen de mal humor, no ho puc evitar.
—Escolta, Confuci, el cavaller es culpa a si mateix, mentre que l’home ordinari culpa els altres.
—Ets un julandrón.

Vieruman

El còmic Vieruman, aquella idea que va sorgir poc després del desgraciat accident que va patir l’estimat Xavier Pujol, finalment és a les nostres mans. Durant dos anys i de forma ininterrompuda ens hem entregat del tot en aquest projecte, i la gràcia de tot plegat és que ho hem fet gent d’aquí i gent d’allà, de la feina, de l’escola, del poble, de la universitat, de la família. Tots junts. I el resultat no podia ser millor: increïble, de llagrimeta, espectacular. Un homenatge en tota regla. Un record que sempre ens acompanyarà i que faria enrojolar en Xavi de mala manera (de felicitat).

A nivell personal m’agradaria agrair a tots els que hi heu participat: els que heu aportat idees, els que en sou mecenes al Verkami, els que heu dibuixat, els que heu escrit, els que heu corregit, els que ho heu fet fàcil, els que ens heu recolzat amb paraules boniques… A tothom, gràcies infinites!

Avui he somiat amb en Xavi, per cert.

GRÀCIES!!!

Don Frank a la SafaFarra

Anem a pams. Ahir a la nit es va celebrar la 3a edició de la Safafarra, una festa de mares i pares del SAFA Sardenya que hauria de ser referent per a qualsevol festa d’aquest tipus. Podria escriure i escriure sense parar sobre la brillant organització, les menges i begudes exquisides, la bona companyia o el que significa un esdeveniment com aquest pels ex-alumnes de l’escola com jo, però vull limitar el meu comentari a la gran actuació musical que va fer de la nit un moment memorable. En primer lloc, destacar la meravellosa performance i posada en escena del reguitzell de pares i mares músics que s’anaven combinant sobre la marxa per delectar-nos amb un repertori de versions històriques que ens van fer rejovenir de cop (semblo un avi amb aquesta mena de comentaris), i en segon lloc cal deixar clar que Don Frank ho va petar del tot. Immens, elegant, colossal, brutal, majestuós… La versió de Johnny B. Good, increïble! La firmaria en Chuck Berry en persona. Aquest home és molt gran!

Avui, a les 23:15, i després del futbol, el podeu veure en acció al Bar Pastís. Jo, de vosaltres, aniria tirant… I si en voleu fer un tastet sempre podeu obrir l’spotify:

Vieruman a impremta!

Avui és un dia molt especial. Després de gairebé dos anys treballant colze a colze entre amics, el còmic Vieruman finalment entra a impremta! Quina joia, quin honor, quin gran homenatge al nostre estimat Xavier Pujol! Ara què farem, sense la nostra dosi diària de Vieruman? Xavi! Va per tu, bonic!

 

Farishta

Llegir coses d’en Marc Pastor fa que t’adonis de la sort que tenim de ser-ne coetanis. I tinc molts motius per dir el que dic, sobretot lligats a la qualitat literària de les seves novel·les; però també cal remarcar la valentia de la seva obra, perquè reivindicar en català la ciència ficció, la novel·la d’aventures i la fantasia com ho fa ell és motiu de celebració. Amb Farishta (Ara llibres, 2017), en Marc ens regala una història emotiva, angoixant i misteriosa, i ho fa en un context ben especial ubicat als anys noranta: un complex residencial al mig del no-res on hi conviuen famílies adinerades i amb una empresa de dubtosa reputació al darrere que el gestiona. La Farishta, la protagonista, arriba al complex pensant que hi passarà quatre anys de la seva vida treballant-hi, però la noia, que és adoptada i que pels que hem viscut d’una manera o altra el procés d’adopció d’una criatura aquest és un punt vital de la història, descobreix ràpidament que el seu nou lloc de feina amaga secrets que vénen de lluny i que l’afecten directament. El temps tindrà l’última paraula i, com diuen els propis editors, tot l’entremat que s’hi desenvolupa farà les delícies dels que en el seu moment vam ser seguidors fidels de Lost. A mi m’ha encantat!