El somriure de Darwin

Llegir un llibre d’una tirada és un plaer que poques vegades he pogut regalar-me, sobretot a causa de la logística familiar. Tanmateix, ara que estic al llit engripat i sense haver-m’ho plantejat abans, es podria dir que ho he mig aconseguit. En una tarda-vespre i un matí m’he polit El somriure de Darwin, de l’Anna Maria Villalonga, i l’experiència ha sigut magnífica. Potser sembla una bestiesa, però permetre’s el luxe de llegir un llibre com aquest sense gairebé aturar-se és una delícia; i això vol dir dues coses: que he tingut temps de fer-ho, cosa que habitualment no tinc, i que la lectura ha sigut realment apassionant. De fet, els adjectius serien uns quants més: excitant, absorbent, captivadora… i anar tirant.

Els tres personatges protagonistes, que de fet en són quatre, estan tan ben construïts i són tan creïbles que vius els seus temors, els seus anhels i les seves esperances com si fossin els teus. I això que un dels personatges és un fill de puta en tota regla. Només per poder conèixer els seus protagonistes és de lectura obligada, però és que, a més a més, la història és tan tendra… i dura, i colpidora, i plena d’injustícies. És magnífica i està escrita amb molt d’amor i molta ràbia.

L’única part negativa –que no ho és de la novel·la en sí– és que tot el que s’hi explica deu haver passat alguna vegada, o dues, o moltes, a la vida real. O si més no, successos gairebé calcats, i això significa que l’Anna Maria fa una fotografia de la nostra societat tal com és: la majoria de cops injusta.

I no m’esplaio més que no vull fer espòilers.

Enhorabona, Anna Maria! Una lectura esplèndida!

Per cert, la novel·la l’ha publicat Llibres del Delicte.

Mans negres

Mans negres. Set històries curtes ben negrotes on en Marc Sergiot, l’inspector insígnia de Jordi de Manuel, hi té una presència més o menys important en funció del relat. Un homenatge en tota regla a un personatge que ha acompanyat a l’autor durant molts anys. Just el que necessitava aquests dies de molt tragí i poc descans! Indispensable!

I per cert, aquest dissabte dia 4 de febrer a la una del migdia es presenta a la Llibreria Nollegiu. Esteu avisats!

http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2017/01/mans-negres-de-jordi-de-manuel.html

La sega, de Martí Domínguez

La meva primera lectura de l’any ha sigut “La sega”, d’en Martí Domínguez, una novel·la ambientada al País Valencià rural durant els primers compassos del franquisme. L’autor posa èmfasi a les relacions que s’estableixen entre masovers, maquis i guàrdies civils, i com cadascuna de les parts encara l’inici d’aquest període fosc de la nostra història. S’hi narren, sobretot, fets tristos i injustos, descrits de tal manera que corprenen al lector des del minut u. És una obra extraordinària, que, entre d’altres, ha de servir perquè els que no ho vam viure tinguem present que, no fa gaire, al nostre país la gent es matava per motius ideològics o simplement perquè sí. I el més meritori de tot és que Domínguez, nascut als anys seixanta, ho narra tal com si ho hagués viscut, com si ell mateix hagués sigut testimoni d’aquesta història punyent protagonitzada per en Goriet. I ho fa amb una fidelitat que estremeix.

El mercat literari està ple d’obres que tracten la postguerra, que contextualitzen històries en una època que molts que la van viure –no tots– voldrien oblidar. Tanmateix, “La sega” és una de les que destaca sobre la resta pel seu testimoni colpidor i per la riquesa que desprèn a nivell literari. Totalment recomanable.

Joguines

A casa, els reis han dut joguines per a tothom. Per a petits i grans. Algunes, però, han arribat acompanyades de controvèrsia. Al Roger, de 7 anys, li van portar una joguina titllada erròniament “de nena”. Ell l’havia demanat i va ser un dels regals que li va fer més il·lusió, fins que ahir, a l’escola, els seus companys ho van trobar motiu de befa. El nen va tornar a casa sense entendre res, trist i enrabiat. En quina merda de món vivim? I els seus companys, pobres, no en tenen cap culpa. Ni tan sols els pares, déu me’n guard de fotre’m en merders innecessaris. Però què collons estem fent com a societat permetent que els més petits creixin amb tants prejudicis? No hauríem d’estar evolucionant cap a positiu? La discriminació per sexe en tots els àmbits és una xacra que hem d’arrancar de tots nosaltres amb urgència. I alto, que no vull donar lliçons a ningú, perquè de ben segur que jo arrossego tics d’aquests a cabassos.

Superpoblats!

Al calaix on guardo els escrits –acabats o no– que vaig acumulant al llarg dels anys hi tinc dues novel·les inacabades els arguments de les quals tenen el mateix punt de partida: la superpoblació de la terra. Un fet que no se’ns ha de fer estrany tenint en compte la tendència que portem com a espècie, multiplicant-nos sense parar i mostrant un menyspreu absolut per a la vida que ens envolta.

No sé si el moment que ens ha tocat viure s’ha de catalogar com a bo o com a dolent –suposo que és el que ens ha tocat i punt–, però és curiós –o fins i tot pervers– que dels més de 200.000 anys que fa que l’ésser humà habita la Terra ens hagi tocat representar-lo just en el moment crític de la seva existència. No vull ser fatalista perquè encara tinc l’esperança que ens en sortim, però només cal veure el vídeo que adjunto per entendre que portem dos-cents anys jugant amb foc. I la flama és cada cop més intensa.

Microcatalunya

En Marc Serena i l’Edu Bayer han creat una joia d’aquelles que fan emocionar de veritat. Si el món estigués habitat únicament per gent com ells: sensibles, perseverants i bones persones, ens estalviaríem molts maldecaps i viuríem més tranquils. Ah, i probablement tots viuríem en micropobles!

El llibre “Microcatalunya. Un viatge pels pobles més petits” és la culminació del seu treball de camp durant els últims mesos –des del 2014–, viatjant per tota Catalunya catalogant-ne els micropobles (pobles de menys de 500 habitants) i entrevistant a la gent que hi viu. Cada micropoble va tenir el seu programa dedicat a Catalunya Ràdio durant uns mesos i ara recullen tota l’experiència en un llibre que farà les delícies de molta gent. El llibre el publica Edicions Sidillà, i conté més 300 pàgines, moltes fotos, mapes i sons. Hi apareixen una cinquantena de municipis, i entre ells, Vallfogona, a través dels ulls d’en Joan Mallarach. El 28 de novembre serà a les llibreries. El 2 de desembre es presentarà a l’antiga Fàbrica Damm.

El llibre té aquest aspecte: www.edicionssidilla.cat/images/Microcatalunyatastet.pdf

En el seu moment em van entrevistar per saber més coses de Vallfogona: http://www.cusso.net/el-microcatala-de-vallfogona-de-ripol…/

Tinc unes ganes boges de tenir-lo a les mans per poder conèixer els 50 micropobles que hi apareixen.