Tocacussons

A principis del segle XX, fins que les primeres centrals hidroelèctriques no s’instal·laren al Pallars i començaren a aprofitar els abundants recursos hidràulics que aquella zona aportava de forma natural, aquell punt dels Pirineus semblava resignar-se a estar oblidat completament per part de les administracions públiques. Era com si una porció de la població no comptés amb la simpatia dels de dalt, simplement pel fet que la regió on vivien no era productiva econòmicament. Aquest fenomen, que ara podríem dir que existeix d’igual forma però en altres indrets i per altres motius, forçà a molts dels habitants d’aquella zona central dels Pirineus a buscar-se la vida en un altre lloc, molts d’ells a l’altre costat de l’Atlàntic.

Amb l’arribada de les companyies elèctriques durant els primers anys del nou segle acabat d’estrenar, el panorama semblava donar un gir inesperat i, el que per molts ara semblaria un abominable atac a la biosfera en forma de construcció de grans preses al peu de les muntanyes, en aquells moments donà esperança als habitants dels pobles més septentrionals de Catalunya, que basaven el seu dia a dia en una economia de subsistència que amb prou feines els donava un plat a taula en pèssimes condicions. [...]

–Ja ho veieu clar, tot plegat? –Vaig preguntar de forma absurda.

–Que si ho veiem clar? –Va respondre la baixeta i curta de vista directora d’art de l’editorial–. Quina és aquesta pregunta? Els dubtes els hem de tenir nosaltres, no tu, que has escrit l’obra.

–No ho sé, no us veig massa convençuts, o potser és la meva dèria de voler que la gent expressi massa efusivament les seves opinions. –Vaig contestar sense saber massa com explicar tot el que sentia en aquells moments. [...]

Després d’arribar a casa cuita-corrents, tenia el temps just de preparar la bossa amb el material necessari per l’assaig. El dia anterior m’havia endut el Metal Zone i un munt de cablejat del local cap a casa i, si volíem tocar en condicions, em tocava retornar-ho tot al seu lloc. Feia tres o quatre coses de cop, perquè després diguin que els homes no podem fer més d’una sola cosa a la vegada. Omplia la motxilla de trastos electrònics, suava, respirava i caminava i, potser, podria afegir, que tot allò m’estressava.

Un cop amb la motxilla a l’esquena, vaig entrar un moment a la cuina per endur-me, d’una sola queixalada, dues mandonguilles sobrants del migdia. Els dies d’assaig tornava que ja era l’endemà, i la gana no es feia esperar. Un cop satisfet i amb restes de mandonguilla rebaixada amb llimonada entre les dents, vaig agafar la guitarra que tenia esperant-se a la porta del rebedor i vaig baixar les escales de set en set. La Laia encara no havia arribat, el Calzedonia tancava molt tard.

Un cop al carrer, vaig travessar Santanyí, vaig arribar fins al carrer Alella i, vint metres més avall, a l’alçada de la cantonada amb Desfar, em vaig trobar, cara a cara, amb el nostre tractoret de ciutat, el Fiat Uno negre que sempre m’acompanyava allà on el necessitava. Vaig deixar tots paquets al seient del darrera i em vaig posar còmode al seient del pilot, els comandaments del qual semblaven sortir de la mateixa nau Enterprise.

[...]

Jérôme K. Cussó esperava l’hora de la seva mort assegut en un fred banc de pedra. Des de la seva fastigosa cel·la humida de dimensions ridícules, en Jérôme passava les hores renegant en veu baixa. Ell, que durant els últims quinze anys havia dedicat, en cos i ànima, tots els seus esforços per ajudar als més desafavorits, es trobava ben bé a punt de ser assassinat vilment per ordre d’un rei al qui no havia reconegut mai com a tal. Si tingués la possibilitat de trobar-se cara a cara amb aquell lladre engalanat fins a les celles, seria ell, el que l’hi tallaria el coll.

La plaça central d’Ullcluc era plena a vessar, la multitud sobreeixia pels carrers que desembocaven a aquell espai polivalent, aquella execució havia despertat la curiositat de quasi bé tota la població de la ciutat. Càntics a favor del rei i en contra d’en Jérôme s’anaven repetint amb més insistència a mida que s’acostava l’hora en què el botxí alçaria la destral i la deixaria anar, amb totes les seves forçes, a sobre del coll d’aquell suposat malfactor.

[...]

A en Sergi l’encantava la jardineria. Al pati de la meva tieta, cuidava les plantes com si fóssin les seves germanes, deixava les rajoles com una patena amb l’ajut d’una escombra i després passava el rasclet entre les pedres per treure’n les fulles invasores. La imatge d’aquell nen de vuit anys aparentment inofensiu i amb aficions especialment tranquil·les era una façana protectora. Al seu darrera s’amagava la criatura més temuda pels seus veïns. Era el gamberro del poble, títol que es guanyà ràpidament amb el pas del temps i els successos on es veia involucrat. La majoria de vegades, jo també formava part de la història.

Un matí del mes de Juliol de l’any 87 jugàvem a casa seva. Mentre la seva mare netejava les habitacions, nosaltres simulàvem un programa de ràdio que gravàvem en cassette utilitzant una gravadora portàtil del seu germà. Els botons REC i PLAY es mantenien premuts una bona estona, fins que, després del pronòstic del temps, donàvem per acabada la jornada laboral.

[...]

En Joan s’encarregava, dia rere dia, de preparar els banys electrolítics necessaris per a l’elaboració de tubs de raigs catòdics per als televisors de l’empresa. Al seu càrrec tenia vint-i-un treballadors que seguien les seves ordres, una darrera l’altra per, finalment, acabar elaborant els millors tubs de la història de Filips. Durant la seva llarga trajectòria a l’empresa, l’home havia rebut premis i felicitacions des de totes bandes, fins i tot el tub d’un dels models de televisió portava el seu nom, tot i que quedava una mica amagat a l’interior de l’aparell. Des dels propis caps de l’empresa, que llavors eren holandesos, fins a polítics de l’Estat espanyol, cosa que no l’entusiasmava massa, havien mostrat el seu agraïment en forma de bones paraules i copets a l’esquena. Recordem que durant aquella època, el Govern de Catalunya no existia, i al capdavant d’Espanya hi havia el del bigoti amb els seus seqüaços fent de les seves.

[...]

Fa vuit dies tenia una reunió a Badalona, el client, un despatx d’arquitectura dels pocs que encara aguanten el pes de la crisi, m’esperava a les quatre de la tarda. A dos quarts vaig sortir de casa, vaig caminar ràpidament els pocs metres que em separen del garatge on viu el nostre cotxe i, un cop oberta la porta lateral d’entrada a l’edifici, vaig baixar la rampa fins al pis de sota. No vaig poder evitar fer uns saltets ridículs mentre descendia cap a l’interior de la Terra, sense adonar-me de la presència d’un matrimoni d’avançada edat que, totalment estupefacte, observava el meu curs de circ avançat. Fent cas omís a la penosa situació vaig saludar-los amb un breu moviment de cap i vaig encarar-me ràpidament cap a l’altra banda del garatge, on una segona rampa encara possibilita el descens cap a un nivell inferior.

Distret per tot plegat, la reunió imminent, els saltets ridículs, i la parella d’avis que semblava que esperessin a la parada d’autobús, no vaig donar importància als sorolls exagerats d’un cotxe que pujava des del pis inferior. El conductor trepitjava l’accelerador excessivament i amb massa brusquedat i frenava fent derrapar les rodes sobre el paviment brillant del garatge, segurament deixant marca a terra. Quan estava a punt de començar el meu descens cap al nivell inferior, em vaig trobar cara a cara amb aquell cotxe d’alt standing que fins i tot feia cara d’agressivitat, el conductor semblava molt decidit a no cedir terreny i, per evitar el contacte amb el morro d’aquell malvat tros de metall, vaig fer un salt lateral fins i tot abans d’adonar-me de la perillosa situació.

[...]

El senyor Claramunt viu una mançana més amunt de casa meva, ben a prop de la Plaça Rovira i Virgili. Des de la meva finestra puc veure’l cada matí com, assegut a una vella i atrotinada butaca encaixonada al seu minúscul balcó, llegeix el diari mentre es fuma un havà dels grossos. Cada dia la mateixa rutina. Ja fa molts anys que segueixo les seves evolucions, el dia que no puc observar la seva petita estona d’esbarjo mentre l’hi toca l’aire, noto alguna cosa que em falta per satisfer, em poso de mala lluna i no aconsegueixo estar de bon humor fins l’endemà, quan el veig que torna a la seva ubicació preferida. Fins fa dos dies el considerava com si fos de la meva família, tot i que creia més que probable que ell no tingués constància de la meva existència, però ara ja no sé què pensar, i amb tot plegat, tot just fa un parell de dies que conec el seu nom.

Fa dos dies, fent ruta per anar a comprar, vaig passar per sota del seu balcó. Com que l’existència del senyor Claramunt la tinc relacionada amb la vista que hi ha des de la meva finestra, mai hi penso, quan vaig pel carrer, i mai abans havia situat aquell petit espai en voladiu des del punt de vista que tinc al carrer. Però aquest dia sí. Ja des d’una cinquantena de metres més amunt em vaig fixar en una figura humana d’avançada edat que es movia neguitosament entre la barana d’un balcó i la paret que el subjectava, tot plegat un espai tan reduït que amb prou feines hi cabria una bombona de butà, però tot i així atapeït de testos fins l’últim centímetre. Carregat amb bosses plenes de verdures i carn de tota mena que se’m clavaven a les mans per excés de pes, no podia deixar de mirar cap a aquell balcó, fins que vaig fer la relació, el senyor Claramunt vivia allà.

[...]